Selecciona Edició
Connecta’t

Ada Colau, persona però encara no personatge

La líder de Guanyem no és un producte artificial de laboratori com alguns dels seus col·legues de l'esquerra radical

Aquesta senyora de 41 anys tindrà les idees punyents, però les sap encarnar de forma rodona. És l'alcaldable més rebel, però també la veïna més normal i propera, que somriu bé, porta roba ampla i exhibeix sense enrojolar-se celles poblades. Te l'imagines portant el seu fill de tres anys a l'escola, cartera en bandolera, passant l'aspirador a consciència pels racons del pis o salpebrant, distreta, uns espaguetis mentre simultàniament ultima una sorprenent protesta de carrer. Segura del que vol, sol mostrar-se tranquil·la. Esgrimeix contundència quan parla (aneu amb compte enemics i especuladors, que en un tres i no res us transmuta en “criminals”) i una magnètica capacitat d'arrossegament, tan pròpies d'una passionària del segle XXI. Les mostres de rudesa s'entrellacen, no obstant això, amb una plàcida imatge noucentista. Com sorgida d'una versió menestral de La ben plantada, aquella model de dama neoclàssica que va modelar Eugeni D'ors. O sigui, que n'enerva alguns, d'altres els desconcerta i enlluerna els seus.

El secret d'Ada Colau radica que encara és persona i tot i que no del tot personatge, i així es mostra. No és un producte artificial de laboratori, a diferència d'alguns dels seus col·legues de l'esquerra radical. També en contrast amb altres activistes només actius a les biblioteques, la seva trajectòria està plena de realitats tangibles. Com les apreses en la lluita contra els desnonaments abusius, quan va ser portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Tendeix a ser irreverent i de vegades  irrespectuosa, però és respectada. Si eres un desnonat barceloní i anaves a l'Ajuntament buscant ajuda (encapçalat pel nacionalista Xavier Trias), et redireccionaven a la PAH, “perquè allà solucionen el 90% dels casos”.

El millor d'Ada Colau és que transmet la triple sensació de conèixer els seus dèficits, i de voler aprendre i saber-ne. El pitjor és l'adanisme amb què va confeccionar el seu equip, eliminant de la llista a qualsevol amb experiència de com es manega un expedient municipal, una esmena al pressupost o una reforma urbanística. El seu programa implica un diagnòstic un pelet caricaturesc de Barcelona, com si les creixents desigualtats socials fossin culpa dels successius alcaldes, o els excessos del turisme constituïssin una tragèdia i no un defecte corregible. Com si la dinàmica, inclusiva i admirada Barcelona actual no arrenqués també de tres dècades i mitja de polítiques públiques dels consistoris democràtics. I socialdemocràtics.

A molts els inquieta el seu recel davant d'alguns grans tractors d'activitat econòmica, ja siguin congressos tecnològics o bé el creuerisme portuari. Aquell tipus de sospita tan pròpia del desconeixement, i que se sol arreglar amb colzes, quan acompanya la intel·ligència. Si després cal apostar per una metròpoli més ambiciosa, o més habitable, encara hi haurà temps per decidir-ho. Ja ho veurem.