Hillary Clinton afronta nous dubtes sobre la seva honestedat

Hillary Clinton, aspirant demòcrata a la Casa Blanca, afronta nous dubtes sobre la seva honestedat. Des que a l'abril va anunciar la candidatura per 2016, el degoteig és incessant: donatius interessats a la seva fundació filantròpica, pagaments milionaris pels seus discursos i pels del seu marit, l'expresident Bill Clinton, correus electrònics ocults en la seva etapa com a secretària d'Estat. Ara com ara ningú ha provat cap il·legalitat i els efectes en els sondejos són mínims.

Els Clinton són una presència constant per als nord-americans des de fa dècades. Els seus falsos i veritables escàndols, de Whitewater a Lewinsky, formen part del vocabulari polític d'aquest país.

Una imatge, propera a la caricatura, s'ha afermat amb els anys al món mediàtic i polític: la d'una parella, Bill i Hillary Clinton, sempre al caient de la legalitat o del que és èticament acceptable: amb els Clinton, que fa gairebé quaranta anys que són al poder o als seus limítrofs, cada gest és susceptible de tenir una intenció oculta; cada negoci, un indici de corrupció.

Una figura clau de la política nord-americana, que ajuda a entendre moltes obsessions del Washington contemporani, és Richard Nixon, el president que va caure per l'escàndol de Watergate. És el terme comparatiu que fan servir alguns detractors de Hillary Clinton, candidata a les presidencials de novembre de 2016.

“No és Nixon. No hi ha proves que hagi fet res semblant al que va passar a l'Administració Nixon”, resol l'historiador Julian Zelizer. “Però viu sota l'ombra de Nixon”. Com tots els polítics des dels anys setanta, afegeix.

La campanya de Hillary Clinton —ex-primera dama, exsenadora, exsecretària d'Estat— va començar a mitjans d'abril. Des de llavors no passa cap setmana sense que no es filtri o es divulgui una informació que alimenti la desconfiança.

Ja va passar el 2008, quan es va enfrontar a Barack Obama en les primàries per a la nominació demòcrata i Obama va basar part de la seva estratègia a minar la credibilitat de Clinton. Ara el focus apunta la Fundació Clinton.

El treball filantròpic de la fundació està fora de dubte. El problema són els donatius d'individus, empreses i governs estrangers. Quan Obama va nomenar Clinton secretària d'Estat, el 2009, va aflorar la possibilitat que altres països influïssin, per mitjà de la fundació, en la política exterior dels EUA.

En les últimes setmanes s'ha publicat un llibre —Clinton cash, del conservador Peter Schweizer— i investigacions a la premsa que llancen més sospites. The New York Times es va centrar en els donatius—milions de dòlars— d'inversors d'un fabricant canadenc d'urani interessat en què l'Administració Obama, mentre Clinton era secretària d'Estat, n'aprovés la venda a l'agència atòmica russa, Rosatom.

L'Administració va acabar aprovant la venda. No hi ha proves que Clinton participés en l'autorització, ni que aquesta tingués a veure amb el donatiu. Però l'aparença de conflicte d'interessos i de recerca de favors estén una ombra sobre la candidata.

“Els Clinton”, diu Zelizer, “fa molt de temps que són a la política, i aquest és un sistema en què els diners es troben per tot arreu”. El corol·lari: és inevitable que tots dos carreguin amb un bagatge incòmode i que els diners —els que han cobrat o els que ha rebut la seva fundació— estiguin mirats amb lupa. També ho està la seva credibilitat, la seva fiabilitat: el caràcter, com diuen als EUA. És a dir, l'honestedat.

Episodis recents apunten en aquesta direcció. Primer, el dels correus electrònics de Clinton durant la seva etapa al capdavant del Departament d'Estat, correus privats encara que el seu ús era professional. I segon, el dels ingressos pels discursos de tots dos, alguns finançats per entitats amb interessos als EUA: més de 25 milions de dòlars des de l'inici de 2014.

Res d'això sembla danyar-la davant els votants. En els sondejos, Clinton treu més d'un 50% de vots a qualsevol rival demòcrata en les primàries i batria qualsevol republicà en les presidencials.