Selecciona Edició
Connecta’t
LARRY SUMMERS exassessor de la Casa Blanca

“A Espanya li queda crisi per a la resta de la dècada”

L'exsecretari d'Estat del Tresor dels EUA adverteix que "es declara la victòria de forma prematura però", adverteix, "la perifèria europea no està fora de perill"

Larry Summers, exsecretari del Tresor dels EUA.
Larry Summers, exsecretari del Tresor dels EUA. ZUMA PRESS

"Les discussions sobre política monetària sonen aquí a teologia amb un lleuger toc còmic". Larry Summers treu a passejar el sentit de l'humor de camí a l'hotel Penha Longa, un antic monestir portuguès del segle XIV on assisteix a l'aquelarre de banquers centrals organitzat pel BCE. El currículum de Summers (New Haven, 1954) no cap en un llençol de matrimoni. Ha estat rector de Harvard, assessor de Barack Obama, secretari del Tresor, economista en cap del Banc Mundial, gestor de hedge funds. Va defensar la desregulació financera a la Casa Blanca i s'ha reconvertit en sorollós keynesià. Agitador i polèmic, el seu últim cop és la hipòtesi de l'estancament secular: Occident s'enfronta a una era de baix creixement per les lesions que ha deixat la crisi i per raons més profundes, relacionades amb la demografia i la falta d'inversió. Summers no és optimista. Ni tan sols amb l'economia espanyola: "Espanya ha fet més progressos dels que ningú imaginava. Però ha declarat la victòria de forma prematura: queda crisi per a la resta de la dècada a Espanya i a tota la perifèria", diu en una entrevista amb diversos mitjans.

La foto panoràmica que ofereix de l'economia de l'Atlàntic Nord té marcats tons foscos; per aclarir-la, segons el seu parer, cal treure el martell keynesià: despesa pública, inversió en infraestructures on es pugui i política monetària expansiva. "El que ve és un estancament per a molt temps. I el risc són les prematures declaracions de fi de la crisi, que poden portar a cometre errors polítics de gran calibre. Ho vam veure als EUA el 1937. Ho hem vist al Japó l'última dècada. Ho veiem ara a Europa: hi ha una gran varietat de declaracions que donen per acabada la crisi. L'error és evident a la perifèria, que no està encara, ni de bon tros, fora de perill".

La història no ha estat mai amable amb els llargs períodes amb tipus d'interès baixos, el brou de cultiu adequat per a les bombolles. Però aquells tipus propers al 0%, sosté Summers, estan tan relacionats amb les compres massives d'actius per part dels bancs centrals com amb l'estancament secular: des que va llançar aquella tesi, fa any i mig, "les dades no fan més que confirmar-la". Els EUA només han crescut a taxes potents en dues ocasions els últims 20 anys: a la fi dels noranta i a mitjans de la dècada passada, sempre acompanyades de baixos tipus d'interès i bombolles. Ara, els EUA sumen 70 mesos de creixement amb interessos històricament baixos, i potser una bombolla al mercat de deute. Però torna a flirtejar amb la recessió. És una incògnita el que pot passar si la Fed acaba complint les seves amenaces: "Els riscos de retirar les polítiques expansives són substancials", avisa. Davant dels que al·ludeixen a un supercicle de deute que requereix frugalitat i desacomodament, Summers advoca per "perseverar en les polítiques expansives i fer inversió pública".

“Flirtejar amb la sortida de Grècia suposa assumir riscos enormes”

La seva recepta per Europa és diferent. "L'eurozona també necessita inversió, però no hi ha més remei que passar per l'aeroport de Lisboa i pel de Nova York per veure que la diferència en infraestructures és sagnant contra els EUA". "És evident que aquí hi ha un problema de demanda agregada, i que el ritme d'austeritat no ha estat l'adequat. Però també és clar que es necessiten reformes: no tant retallades en pensions com posar fi a barreres a les empreses, liberalitzar serveis, crear un mercat perquè les empreses es financin".

Summers rebutja "la complaença" de les elits, que en el cas europeu s'estén al màxim desafiament a curt termini: Grècia. "Hi ha qui pensa que una sortida de Grècia no provocaria una sacsejada. Quan s'acostava la fallida, també es va pensar que Lehman no tindria efectes col·laterals de gran calibre. I el mateix va passar amb les subprime. Grècia és un cas semblant. Flirtejar amb la sortida de l'euro suposa assumir un risc enorme: fer un pas cap on la capa de gel és molt fina. Compte", tanca.