Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

‘Alícia’ fa 150 anys

Llegits de nen, els llibres d'Alícia reflecteixen la sorpresa i la por de la infància; llegits a l'adolescència, la indignació davant la idiotesa i hipocresia dels adults

Representació teatral d''Alícia al país de les meravelles', a Londres cap al 1900.
Representació teatral d''Alícia al país de les meravelles', a Londres cap al 1900. CORBIS

El 4 de juliol de 1862, el reverend Charles Lutwidge Dodgson, professor de matemàtiques a Oxford, va anotar al seu diari que, acompanyat del seu amic, el senyor Duckworth, havia portat a les tres nenes Liddell en una petita barca a prendre el te a la vora del Tàmesi prop de Godstow. Les nenes —Lorina, Edith i Alícia— eren filles del degà de Christ Church, i a totes tres els encantava escoltar les històries que el reverend Dodgson els explicava, armant arguments estrafolaris a partir de les interrupcions, comentaris i suggeriments de les nenes. Aquella tarda, Dodgson va decidir que la protagonista de la història fos Alícia, que acabava de fer deu anys. A mesura que anava desenvolupant-se l'argument, la sorpresa del senyor Duckworth davant el meravellós conte va ser tal, que li va preguntar al seu amic si de debò estava improvisant. “Sí”, li va respondre Dodgson, també ell sorprès, “ho estic inventant pas a pas”. En unes circumstàncies miraculoses com aquestes neix Alícia al país de les meravelles.

A petició de la nena, Dodgson va bolcar la història al paper amb el títol de Les aventures d'Alícia sota terra acompanyant-la dels seus dibuixos. El 1865, l'editorial Macmillan de Londres va publicar el llibre amb el títol amb el qual és conegut, signat per “Lewis Carroll” i amb les il·lustracions del dibuixant satíric John Tenniel. Sis anys més tard, el Nadal de 1871, va aparèixer el segon volum de les aventures d'Alícia, A través del mirall. Els dos llibres formen part de la petita biblioteca d'obres essencials de la humanitat i, com gairebé totes les altres —l'Epopeia de Gilgamesh, l'Odissea, la Divina Comèdia, El QuixotMoby Dick— són la crònica d'un viatge.

Si creiem la versió dels fets narrada pel mateix Dodgson, i també pel senyor Duckworth i Alícia (ja gran va explicar moltes vegades les circumstàncies del naixement), podem preguntar-nos d'on sorgeix i en què consisteix la inspiració poètica que dóna a llum una obra mestra d'una invenció tan sorprenent i una lògica tan impecable. No coneixem res de la composició de Gilgamesh i de l'Odissea però podem imaginar que generacions de recitadors van polir aquests poemes i els van alterar; suposem (la suggestió és d'Ossip Mandelstam) que Dante, privat dels seus llibres en el seu llarg exili, va guixar i va destruir dotzenes d'esbossos de la seva obra abans d'enviar els càntics acabats al seu protector, Can' Grande della Scala; sabem (o creiem saber) que Cervantes va voler escriure una novel·la exemplar més, però que aquesta es va obstinar, contra els desitjos del seu autor, a ser una altra cosa, més ambiciosa i arriscada; coneixem les moltes etapes de la laboriosa invenció de la balena blanca i el seu perseguidor, abans que Melville es decidís a donar a la impremta la versió que va jutjar satisfactòria.

Però en el cas d'Alícia, en quina selva fosca —com la del bosc sense noms— va trobar Dodgson els éssers que habiten els seus mons? Quines veus secretes —com la del personatge malenconiós a A través del mirall— van dictar al reverend Dodgson el seu extraordinari malson? Dante confessa als seus lectors que no és més que l'“escrivent de Déu” i que Apolo és qui el guia, però del misteriós esperit que va somiar per a Dodgson les aventures d'Alícia no en sabem res, tret que la va obligar a llançar-se en un viatge espiritual en el qual l'absurd s'uneix al tràgic, com a totes les nostres vides.

Esperit burlesc

A la literatura espanyola, els viatges espirituals troben les seves manifestacions a la poesia mística i a la novel·la picaresca. En la literatura anglesa (potser per l'obligació de ser explícit imposada per la Reforma) aquests viatges són en general didàctics. El Pilgrim's Progress de Bunyan, l'Ancient Mariner de Coleridge, els Viatges de Gulliver de Swift, són obres mestres que no oculten la seva voluntat d'impartir una lliçó i acaben amb una moralitat. És potser per evitar aquell parany, que Dodgson no es va proposar a si mateix com a protagonista de la seva Comèdia si no que va cedir aquell lloc a Alícia; és com si Dante, en lloc de declarar-se el pelegrí de la seva crònica atorgués aquell rol a Beatriu, la seva inspiradora.

Els llibres d'Alícia, més que ensenyar, es burlen dels rituals de l'ensenyament, com en l'examen al qual Alícia és sotmesa per les reines Blanca i Vermella (“Com es diu turulululú en francès?”. “Turulululú no és una paraula espanyola”, Alícia respon amb tota serietat. “Qui va dir que ho era?”, contesta la reina Vermella.) I quant a extreure una moralitat de la història, la reductio ad absurdum de la Duquessa (“Tot té una moralitat, es tracta de poder descobrir-la”) aniquila per sempre tota voluntat literàriament dogmàtica que un crític intentés trobar en les obres de Carroll.

Llegits de nen, els llibres d'Alícia reflecteixen la sorpresa i la por de la infància; llegits a l'adolescència, la indignació davant la idiotesa i hipocresia dels adults. Després vénen les Alícies grans que es rebel·len davant la injustícia (com quan el Missatger del Rei és condemnat per un crim que potser no cometrà mai), davant la cobdícia i el despotisme dels que governen (com quan la Reina afirma que “hi haurà melmelada ahir i melmelada demà, però mai melmelada avui”), davant l'egoisme dels nostres congèneres (com quan el Barret Boig refusa fer lloc a la taula per a molts comensals), davant l'aparent insensatesa del món (“No pots evitar caminar entre bojos”, li diu a Alícia el Gat de Cheshire. “Som tots bojos aquí”.)

Hi ha obres que ens guien, ens il·luminen, ens enforteixen, ens fan més intel·ligents, sense dir-nos mai com ho fan ni per què. Aquestes obres existeixen, enmig de les nostres infàmies i fracassos, com una miraculosa prova del poder de la intel·ligència humana. Entre elles destaquen, resplendents, els llibres d'Alícia.