Selecciona Edició
Connecta’t

Abraçar un arbre

'La meva planta taronja llima', de José Mauro de Vasconcelos, és un clàssic popular de les lletres brasileres

Deia Enrique Vila-Matas que es podria fer una divisió entre aquells escriptors per als quals la infantesa té importància en la seva obra i aquells en què no en té cap. La meva planta de taronja llima, escrita el 1968, un clàssic popular de les lletres brasileres (adaptat molts cops a la televisió, el cinema, el teatre...), adscriu José Mauro de Vasconcelos (1920-1984) en el primer grup, ja que explica la infantesa de Zezé, àlter ego de l’autor, cap als cinc anys a Bangu, barri unit a Rio de Janeiro per una llarga carretera, figura que durant els anys vint del segle passat.

La història, que podríem anomenar d’aprenentatge, comença amb el nen mogut per un idealisme que vol neutralitzar la pobresa del suburbi on viu. Aquest idealisme —equidistant entre la innocència dels cinc anys i la insondable fabulació infantil— es basa en l’amistat que fa amb una planta que sembla un arbre (una planta a la qual anomena Miguelinho, una planta-arbre que té el do de parlar). Veurem com se li complica la vida al nen Zezé (perd la feina d’enllustrador, algunes malifetes fan que l’expulsin de l’escola i s’allunya dels pares i els amics), però aleshores coneix el Portuga, un home amb possibles que marcarà la seva vida posterior, ja que l’incitarà a reprendre els estudis i a pensar millor.

El cert és que Zezé de vegades té cinc anys i d’altres sembla que en tingui dotze, i tot seguit set, tres o quinze (mai no acabem de focalitzar-lo, ni de sentir-ne la veu, fet primordial en una narració en primera persona). Se’ns fa força estrany que digui que de gran vol ser poeta, quan no veiem cap llibre ni rapsode al barri on viu, ni de fet res —llevat d’un cinema— que hagi pogut avivar aquesta vocació.

El lector enyorarà de seguida la trilogia La lucha por la vida, de Pio Baroja; o les novel·les d’abans de la guerra, al Poblenou, de Xavier Benguerel. No podem separar la lectura d’aquesta obra de l’ultraproteccionisme amb què es tracta actualment els nens a Occident, i com a conseqüència afegida l’adhesió immediata, inconscient, que sentim pels nens d’altres èpoques o, en l’actualitat, d’altres realitats. Vasconcelos, que d’entrada dota d’un naturalisme estimulant la narració, incorre després en la superxeria de convertir les raons literàries en una imatge d’Unicef. L’autor fa inversemblants moltes qüestions (no em refereixo, evidentment, al fet que un arbre parli), com ara que el nen rebi estopa de cap a cap de la novel·la —un èmfasi constant en la narració, com el lector podrà comprovar—, però no hi hagi ni una visita al dispensari per un esquinç de turmell, una fractura de fèmur amb avulsió o un traumatisme de ronyó de grau u. No pertany a l’escriptor un estil literari que privilegiï el detall, l’observació atenta, que al capdavall és el que recordem més dels extraordinaris relats amb nens de J. D. Salinger.

La meva planta de taronja llima farà rodolar llàgrimes a una munió de lectors; si el retrat fos millor, podria humitejar els ulls de tothom. Fa l’efecte que l’idealisme del nen Zezé acaba retornant a l’autor quan escriu sobre el que suposadament va ser la seva vida, com si no hagués pogut dirigir el personatge o distanciar-se prou del record d’ell mateix de petit. La novel·la, en definitiva, revela la diferència que, en el tractament artístic, hi ha d’haver entre la sensibilitat i el sentimentalisme, una diferència que definia amb detall Vladimir Nabokov al seu Curs de literatura russa.