Selecciona Edició
Connecta’t

L’esperit errant

El món que Ramon Erra inventa a ‘Far West gitano’, premi Vayreda, és un pèl massa volàtil

Un elogi a la majestat caiguda dels gitanos.
Un elogi a la majestat caiguda dels gitanos.

Al començament de Far West gitano, la novel·la de Ramon Erra (Vic, 1966) que va obtenir el premi Marian Vayreda 2014, el Noé i la Sandra, una parella castigada per la crisi econòmica, en comptes de deprimir-se per les adversitats, decideixen postergar la realitat de l’atur i, amb la indemnització pels anys treballats, se’n van de viatge per no haver de decidir res sobre les setmanes futures: “L’oest no anava en cap dels plans, però va entendre que la seva situació demanava moviment, anar cap a alguna cosa significativa i per això va dir el que va dir, tot i que no ho pensava”.

El que proclama el Noé és “anar cap a l’oest, i que vinguin dies, com els gitanos!”. Més tard, han de canviar la cadireta de cotxe del nen per un aixecador, però no la llencen sinó que la regalen a uns nens gitanos. No serà fins a la meitat de la novel·la, quan el lector ja ha perdut la pista del Noé i la Sandra perquè el protagonisme estricte recau en la família gitana del Ramonet, en el periple que emprenen des de Perpinyà fins a Saragossa per fer que la seva filla avorti i per recuperar també l’essència del nomadisme —“per agafar una ruta llarga i temptar el destí”—, que la cadireta torna a aparèixer, carregada per dos “nanos carabruts”, amb un tercer assegut al damunt, “repapat com un rei”: a les seves mans, el que era una deixalla es converteix en un objecte transfigurat. Com William Butler Yeats a Fallen Majesty, a Far West gitano Erra ha volgut escriure un elogi a la majestat caiguda dels gitanos.

A partir d’aquests tres eixos —l’ànsia de ser en un altre lloc sense saber què s’esdevindrà l’endemà i sense saber tampoc gairebé què es deixa enrere; la presència constant de la lírica de les coses insignificants, i la voluntat de transformar el trivial en significatiu i transcendent gràcies a la imaginació—, l’autor de Desfent el nus del mocador (2008) i La vida per rail (2012) construeix ara una novel·la que, en alguns passatges, aconsegueix que el text s’impregni de “la nostàlgia dels llocs on anem”, d’“una nostàlgia dels llocs per on hem passat i és rodona, perquè tornem als llocs, és circular, vull dir, que és una eterna roda”. Els millors moments de Far West gitano es troben quan el que domina les peripècies dels personatges és el sentiment d’estar abandonant moltes coses que havien cregut inseparables, quan l’oralitat estilística de l’autor no s’embarbussa i sap compenetrar-se amb les descripcions del paisatge, quan la quotidianitat del trajecte adquireix el tint del despropòsit, o quan l’engany de voler pensar que no s’està enlloc no traspassa la línia de la inversemblança. Però a la majoria d’episodis, malauradament, Erra sembla contagiar-se massa de l’esperit errant que guia els passos del Ramonet i la seva família, no vigila amb prou vigor l’atzar que mou el fil de les casualitats i les reaccions que haurien de produir-se —l’amor a primera vista, per exemple, entre la filla del protagonista i el fotògraf que se’ls afegeix al viatge—, no aconsegueix que els temps morts s’omplin d’alguna substància —encara que sigui la pròpia del temps mort—, i són imprecises i planes les relacions que estableix entre els personatges, com si ni ell mateix acabés de creure-se’ls: el lector no localitza enlloc cap esquema sòlid i rigorós en què aposentar-se per seguir amb confort la lectura. També és veritat que, quan s’enfronta per enèsima vegada a la lloança del nomadisme, o a la injustícia que representa que les lleis actuals ja no permetin als gitanos dur una vida tan lliure com la dels seus avantpassats, pensa quantes vegades més ho haurà de llegir abans d’arribar al punt final.

Potser el que descriuria amb més justesa el món que Erra s’inventa a Far West gitano, sense que la ficció creada acabi mai ben bé de viure, d’alliberar-se i d’imposar-se com una realitat autònoma, seria la paraula volàtil, no tant perquè la discreta veu narradora pretengui tot sovint ser ambigua i desconcertant i fins i tot no fiable, sinó perquè tot el que va passant pàgina rere pàgina és d’un pes tan inconsistent, amb uns contorns tan poc definits, camina amb un ritme tan fràgil i emet un so tan tènue, que de seguida tot s’esvaeix en l’aire. Erra ha volgut narrar tan lleugerament una història diminuta que, al final, es pot creure que no l’ha tingut mai a les mans.