Selecciona Edició
Connecta’t

Cambó, classe magistral de suborns

Els historiadors Pere Gabriel i Borja de Riquer porten el republicanisme i la corrupció a l'aula el dia de la seva jubilació

Borja de Riquer mostra un dels documents de la CHADE durant la seva intervenció.
Borja de Riquer mostra un dels documents de la CHADE durant la seva intervenció.

“Sorprèn que ho deixessin per escrit”, assenyala. “Ho encapçalaven amb un ‘confidencial i personal’”, respon l'altre, mostrant una de les fotocòpies. Són els catedràtics d'Història Pere Gabriel i Borja de Riquer. Nascuts el 1945, tots dos amb americana però sense corbata, s'estrenen com a jubilats: acaben d'impartir les seves classes magistrals en un acte conjunt ahir davant d'uns 180 esforçats que han superat els laberíntics passadissos trencacames de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Gabriel està estupefacte davant del reguitzell de pràctiques corruptes, amb els documents inèdits que ho testifiquen, que el polític català Francesc Cambó va realitzar, com a fundador i un dels principals directius de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), a Espanya i, sobretot, l'Argentina, on l'empresa tenia el monopoli de l'electricitat de Buenos Aires i que el seu col·lega ha anat desgranat: compra de presidents de govern, ministres, polítics i periodistes; infiltracions en partits, finançament de campanyes contra nacionalitzacions...

Davant d'una barreja d'estudiants d'avui, de les primeres promocions formades sota la seva ègida i col·legues amb una llarga trajectòria (Pere Ysàs, Carme Molinero, José Luis Martín Ramos, Alberto Blecua, Francesc Vilanova...), va arrencar Gabriel, professor en aquesta casa des del 1975, temps de Ducados i cendrer a la taula de l'aula, dels primers a qüestionar visions globalitzadores com les de Tuñón de Lara, “però de manera molt moderada i educada”, reia en recordar-ho. Assegut amb Riquer, de braços creuats sobre la taula, fidel a la seva didàctica cartesiana, va anar trencant tòpics sobre el republicanisme espanyol del XIX, “aquelles coses de batalletes i avis”, traçant la imatge completa dels qui van ser caldo de cultiu de l'ideal, més enllà de la burgesia mercantil. I aquí va reivindicar “el petit oficial, l'obrer d'ofici, el botiguer”, aquell món més proper a les classes populars a les quals ha dedicat la seva vida. I l'existència ja, el 1842 o el 1854, de tensions entre confederació i federalització i la vertebració de catalanisme i republicanisme.

Pere Gabriel rep la felicitació d'una oient després de la seva lliçó. ampliar foto
Pere Gabriel rep la felicitació d'una oient després de la seva lliçó.

Es queixava Gabriel del que li costava documentar personatges de l'època, cosa que va contrastar amb Riquer, que, des del faristol, va començar a treure fotocòpies com un prestidigitador. Els tres anys d'investigació donaven fins i tot per mostrar telegrames xifrats de la CHADE amb les seves claus! i informes confidencials. Així, suggeridor i motivador, com va ser en els 45 cursos que ha impartit, detallava l'acord de repartiment de beneficis entre Cambó i un altre gran directiu, el jueu nord-americà Dannie Heineman, “un 1,25% cadascun, la qual cosa reportava a Cambó als anys vint un milió de pessetes anuals: per comprar un edifici al passeig de Gràcia”, va il·lustrar.

Se li escapava un mig somriure a Riquer pel que encara havia d'explicar: en un exercici de 1924-1925 s'admet que havien pagat per impostos a Espanya 48 milions de pessetes “tot i que lo corresponien 127 milions, estalviant-se així 79 milions”, llegia. En francès, hi havia les “modificacions de lleis aconseguides a petició de la CHADE”, llistat en el qual apuntava “Monsieur Prieto, líder socialista espanyol”, va recordar. Tot un “¡Toma!” va sobresortir entre el murmuri jocós dels assistents, alguns, prenent ja notes en paper; uns quants més, amb l'ordinador. Un altre, impertèrrit: ho filmava amb el seu mòbil.

Com si ja fos un episodi de l'impagable Reportajes de la Historia que va fer amb el seu pare, Martí de Riquer, va relatar com en començar la Guerra Civil van buidar l'empresa i la van passar a l'Argentina (la CADE); uns mesos després, per aconseguir l'escandalosa renovació de la concessió de Buenos Aires, aflorava la compra de 17 regidors del Partit Radical, el suborn a l'expresident Alvear i la infiltració al Partit Socialista argentí i al moviment veïnal.

El catàleg era amb cada lliurament més descarat, i l'auditori s'ho passava cada cop millor: Eduardo Aunós, ambaixador franquista a Bèlgica, durant la invasió alemanya el 1940 va treure per valisa diplomàtica la documentació de l'empresa que s'havia dipositat en aquell país. “Calculo que Cambó va traslladar les seves accions per valor de 100 milions d'euros”. Quan el 1945 la companyia havia de ser nacionalitzada i els directius havien d'anar a judici, en una setmana la comissió va quedar dissolta i els mil folis de l'informe, destruïts. No es va nacionalitzar mai. “Sabeu qui ho va parar? Juan Domingo Perón. Què havia passat? Que la CADE tenia un infiltrat en el peronisme, un espavilat català, José Miguel Figuerola, el López Rodó de Perón”, s'hi recreava ja Riquer. I la traca final: la jugada del banquer Juan March, vell enemic de Cambó, que, aliat amb el ministre franquista Juan Antonio Suanzes, va adquirir Barcelona Traction (subministradora elèctrica de la ciutat i propietat del consorci internacional propietari de la CHADE) i va aconseguir que es dissolgués la mateixa CHADE.

Aplaudiments llargs, abraçades i comiats... Aula magna de Psicologia ja buida després de dues autèntiques classes magistrals, a la seva manera amb temes candents. En la sessió anterior, s'havia impartit la lliçó Què contribueix a la felicitat. Els alumnes haurien d'haver-s'hi quedat.