Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Que es preparin les senyores

La misogínia, matriu del masclisme, envoltarà Ada Colau i les noves polítiques en l’etapa que s’engega diumenge

¿Tindrem batllessa, a Barcelona? Quan els resultats de diumenge es conformin en vots en la investidura consistorial, ¿serà una dona l’elegida? La senyora Ada Colau, que ella seria, no és l’únic cap de llista en femení, també ho són les capçaleres de dues formacions igualment novelles al Cap i Casal. La senyora María José Lecha va per la CUP i així mateix és femenina l’alcaldable d’un altre partit que no esmentaré perquè no estic segura de si els conec (o els reconec). Senyores Colau i Lecha, preparin-se. La misogínia cavalca i caldrà de tot.

Les senyores acostumen a ser caps públics en dues menes d’ocasions, si faig cas de la Història i del que he pogut observar. 1) Quan l’àrea a ocupar no té gaire interès general però cal que estigui activa per la raó que sigui, les dones hi veuen possibilitats i fins un servei públic, hi fan el treball i per això són més o menys conegudes. Exemple: la crítica d’art als diaris era com qui diu exclusiva de les crítiques fins que, en el ja difunt boom de museus i exposicions, als noranta, la plaça es va fer forta i els col·legues masculins s’hi van ficar més. 2) Quan l’àrea a ocupar és importantíssima però els homes no en saben més o no s’hi volen posar, arriba a la cúpula una dona. Exemples: el primer mandat de l’ANC, la presidència d’Òmnium.

En cap dels dos casos la conclusió és, ni ha de ser, que les senyores ocupen llocs públics perquè són en política tan bones o tan dolentes com els senyors. És pura estadística que manen més homes pocs preparats que dones poc preparades. Ni tampoc és conclusió que les dones tendeixen a ocupar llocs sense interès públic. Sinó que acostumen a tenir entre les seves files dones de nas fi per als afers col·lectius.

Algunes senyores s’ensumen els temes d’interès i palpen el dia a dia molt més abans i amb més intensitat que els homes que manen. I encara que el tema sembli als homes que manen sense interès, elles el troben i hi veuen una esquerda, un camí inèdit, i s’hi fiquen. No pugen en l’escalafó professional però van fent. I si pugen en l’escalafó professional, de vegades, sovint, que la cosa sempre torna, s’obliden una mica de la misogínia patida i també van fent. Parlo de quan hi havia treball.

L’opció 2 també és instructiva. Quan un diari s’enfonsa per alguna crisi o perquè els seus redactors són tots a la guerra, una dona en serà la directora i deixarà de ser-ho quan els homes tornin de la guerra o recuperin d’una forma o altra el diari. Quan les aspiracions de l’acció directa sobiranista es posen en marxa i cal reunir i fer treballar plegada tot de gent que s’ha discutit molt abans d’ara i, a sobre, l’objectiu és dotar-se de visibilitat i fer-se forts i decisius, una dona en serà l’única cúpula visible, la senyora Carme Forcadell, substituïda per un home en acabar el mandat, ara que estem en l’etapa clau, la del 27-S; un home, però podria haver estat una dona, la més votada de tots els candidats, la senyora Liz Castro. Hi ha més exemples, força.

Estic mosca, la veritat, no ho sé vostès. El masclisme creix, les notícies ho diuen: el mercat laboral ho reflecteix, el tràfic de carn humana supera el de drogues, puja el masclisme entre els joves, mentre que grans i no tan grans maten les seves dones amb contumàcia i tolerància institucional. Creix des de la seva persistent i temible base, la misogínia: la mare del masclisme. Fa dies que hi dono voltes. Examinant aspectes del camp literari, veus que la misogínia cultural és mare de totes les misogínies hagudes i per haver. I per això mateix, pensant-hi més, comprens que la misogínia és la matriu del masclisme.

Misogínia: evitar les dones. Que s’hi està molt bé. La camaraderia masculina. Tan bona de veure en el cine d’ahir, d’avui i de sempre, en totes les vessants. Que sempre és igual: reconèixer i honorar la jerarquia, ser feliços fent-ho. En la vida militar com en la vida civil. L’origen de la màfia, també. A partir de la misogínia centenària, que s’agreuja de tant en tant, acumulant més i més capital de visibilitat masculina, el masclisme pot campar.

Moltes hores misògines, condescendents. I si manes, i véns d’on véns, veuràs. Civilització, senyores, una vegada més.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.