Selecciona Edició
Connecta’t
MIQUEL ÀNGEL PRADILLA Sociolingüista. Autor de l’assaig ‘La catalanofonia’

“Wert parla d’espanyolitzar perquè sap que l’escola catalana fa catalans”

Pradilla publica 'La catalanofonia', una acurada radiografia de l’estat del català arreu del domini lingüístic

Miquel Àngel Pradilla, autor de 'La catalanofonia'
Miquel Àngel Pradilla, autor de 'La catalanofonia'

Amb una llengua tothora monitoritzada, Miquel Àngel Pradilla (Rossell, Baix Maestrat, 1960), director de la Xarxa CRUSCAT —l’organisme de l’IEC que cada any fa públic un informe sobre la situació de la llengua—, és dels més autoritzats per parlar d’un tema sobre el qual tothom s’anima: la salut de la llengua catalana. Acaba de publicar La catalanofonia, una acurada radiografia de l’estat del català arreu del domini lingüístic. Bonhomiós, diu d’entrada que no és d’estridències i es declara “optimista estratègic”.

Pregunta. Està mal vist, ser optimista?

Resposta. Segurament. Hi ha essencialismes que sempre ens porten a una UVI amb respiració assistida. La situació de la llengua probablement no ha respost a les expectatives que han tingut els sectors més compromesos, que sempre han anat una mica per davant i han exigit o mediatitzat determinades polítiques.

P. Proposa construir una “comunitat comunicativa” entre els diversos territoris de parla catalana. Com ho podem fer?

R. Si som capaços de despolititzar, de desidentitzar el tema, crec que també serem capaços de trobar interessos compartits. Això sí, al voltant d’una consciència col·lectiva de rehabilitar la llengua, això és innegociable. Hi ha d’haver una acció planificadora des de baix, des de la societat civil, que intenti assolir complicitats interterritorials, però també cal una acció clara de planificació lingüística des de dalt, des de les administracions. Això correspon al joc polític de les majories, i ara estem a prop d’aquest moment, en què hi haurà conjuntures polítiques més favorables per refer espais de comunicació entre territoris.

P. A partir de diumenge?

R. A les Balears hi pot haver canvi de govern, però amb Ciutadans pel mig tot es complicarà. D’altra banda, el bilingüisme de Ciutadans aplicat al País Valencià potser seria beneficiós, i a la Franja seria la repera (riu amb ironia). Però no és l’horitzó que volem. Hem de ser capaços de canviar les majories socials que acaben governant les llengües.

P. I no podríem esperar d’Espanya un canvi pel que fa al reconeixement del multilingüisme?

R. La dinàmica espanyola amb relació a la diversitat lingüística és difícil que es modifiqui. Hi ha hagut segles d’ocultació de la realitat multilingüe, de menyspreu cap a la diversitat lingüística, no hi ha hagut mai la voluntat de patrimonialitzar les llengües de l’Estat. Hi ha un plantejament jeràrquic de les relacions lingüístiques, que en definitiva és un plantejament jeràrquic de les relacions de poder. La societat espanyola acaba votant uns determinats governants que actuen en clau d’una ideologia lingüística que tenen interioritzada secularment.

P. Malgrat tot, sovint es diu que el català és una llengua atractiva, perquè de fet incorpora parlants d’altres llengües. Com s’explica aquesta capacitat d’atracció del català, a Catalunya almenys?

R. Al llarg de la vida hi pot haver circumstàncies que porten una persona castellanoparlant a fer un canvi d’identificació lingüística: en entrar a l’ensenyament, al món laboral, en casar-se. Que hi hagi aquest canvi és un símptoma d’atracció claríssim.

P. Però quin factor fa que el català es comporti així?

R. Hi ha un element clau, més enllà de l’atracció, que és l’escola. Que avui hi hagi problemes a l’escola és la mostra més clara que l’element més important d’atracció lingüística s’ha activat per la via escolar. L’escola va més enllà de proveir competència, i segurament voldríem que a les competències s’hi associessin més usos. L’adhesió emocional que experimenta un gruix de persones —que no totes— que passen pel sistema educatiu és la clau de volta de moltes coses. I el Wert també ho veu així. En el moment que diu “hem d’espanyolitzar els alumnes” és que ho veiem de la mateixa manera, però amb objectius absolutament diferents. L’escola catalana fa catalans, és tan senzill com això, i això ha generat actituds majoritàriament positives cap a la llengua. L’escola és una paret mestra de l’edifici lingüístic.

P. Parla de “setge judicial” i d’“ofensiva legislativa” sense precedents. Són els pitjors moments des que hi ha democràcia?

R. En termes de democràcia, sí. S’ha fet palès un desacomplexament absolut sobre l’horitzó que es permetrà tenir al català. Hi ha una ofensiva òbvia que té els seus orígens en la segona legislatura d’Aznar. És un moment de claríssima involució. I a partir del 2011, quan el PP ha tingut la possibilitat de gestionar el gruix de l’àmbit lingüístic, a més del poder estatal, és quan hi ha hagut una conjuntura òptima per poder activar, via legislativa, una nova ordenació del multilingüisme en què no s’accepta de cap de les maneres la prioritat del català en el seu àmbit territorial. Es qüestiona que el català sigui prioritari.

P. Però es pot dir que el 55% de la població té el castellà com a llengua primera...

R. El territori ha de tenir prioritat absoluta. El criteri de territorialitat i historicitat és central, en aquesta qüestió. La normalitat vol dir justament això: la preeminència, que no exclusivitat, del català en la comunitat comunicativa, en el seu territori històric. Institucions, administració, escola, mitjans de comunicació, i el català com a eina de cohesió social. Tant la llei de 1983 com la de 1998 són lleis fetes amb una claríssima majoria democràtica al voltant dels postulats de centralitat per al català. Es va donar el poder a uns partits que han apostat per una determinada regulació lingüística. Parlem en tot moment d’una operació clarament democràtica.

P. Sembla, però, que la justícia pot emparar l’acció individual d’acord amb la legalitat vigent...

R. Es tracta d’una legislació que ens arriba des de fora i que lamina la capacitat de decisió d’un territori. Aquest no és el procediment d’exemplaritat democràtica més evident. És el territori, on això s’ha de poder decidir, i si el territori decideix que això ha d’anar com ho vol en Wert, haurem de convenir que aquesta és la manera de fer. Però la impugnació ens arriba des de fora, no des de dins, donant cos a una sèrie de reivindicacions internes que s’han demostrat clarament minoritàries. I tot i els mitjans que hi posen Ciutadans o Convivència Cívica, l’afectació sistèmica d’això ha estat, de moment, mínima. Ara el govern català intenta que passi el temps perquè hi hagi una nova legalitat que es pugui desempallegar d’aquesta pressió que tenim al damunt.

P. Una nova legalitat a Espanya o a Catalunya?

R. A Espanya i a Catalunya. És evident que hi pot haver novetats, a final d’any, amb relació a la nova conjuntura de poder a Espanya i ja veurem què passa després del 27-S.

P. Però si Catalunya assoleix la independència, posem en perill encara més la unitat de la llengua?

R. Sóc del parer que no. Un horitzó d’una Catalunya sobirana ha de millorar les expectatives de la llengua en els seus diversos territoris. Podria tenir la possibilitat de donar més suport i millor a les expectatives de rehabilitació dels col·lectius d’altres llocs. No li veig el problema. Una Catalunya sobirana no ha d’anar en contra de l’estat de la llengua en els altres territoris. Vull pensar que fins i tot seria més favorable.

 

 

Adéu a ‘Països Catalans’?

Al títol del llibre, Pradilla planteja un terme nou, catalanofonia. Potser necessitem aparcar el concepte de Països Catalans? “Desidentitzar-lo seria la paraula. El terme catalanofonia ve d’una reflexió de fons sobre la comunitat lingüística. Basar la definició de comunitat lingüística en criteris simbòlics i actitudinals, de base identitària, és una garantia absoluta de conflicte. Per tant, si ja tindrem problemes a l’hora de bastir una comunitat comunicativa que ha de gestionar si més no una cultura, imagina’t quan ens posem amb les emocions dels individus”.

S’autodefineix com “valencià del nord”, i continua: “L’experiència valenciana és alliçonadora. La gran estratègia del secessionisme lingüístic valencià és el ‘no mos fareu catalans’. Amb això donen legitimitat a una acció que el que fa és problematitzar l’ús de la llengua catalana, perquè en el rànquing de funcionalitat hi tenen l’espanyol”.