Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El somni militar de Catalunya

Els experts creuen necessari però prematur el debat sobre unes forces armades catalanes

La creació d'un exèrcit ha estat abordada pel Consell Assessor de la Transició Nacional.
La creació d'un exèrcit ha estat abordada pel Consell Assessor de la Transició Nacional.

El Telenotícies de TV-3 va sorprendre el 3 de maig passat amb una anàlisi sobre com hauria de ser un exèrcit català. Experts amb diferents punts de vista avaluaven els pros i contres de l’assumpte mentre l’il·lustrador Oriol Garcia dibuixava un soldat amb un escut català brodat al braç. La notícia va rebre crítiques per part dels contraris a la independència, però també per part de sobiranistes que consideren que el debat és prematur. Miquel Sellarés, un dels pares de la policia autonòmica i president del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), va qualificar la notícia de “plantejament poc seriós i irresponsable”.

Sellarés és un independentista de pedra picada, però des de les pàgines d’El Punt Avui va advertir que obrir el debat de l’exèrcit “no és prioritari”: “Tampoc creiem [AL CEEC] que sigui convenient tractar el tema de la defensa en profunditat”. Sellarés fins i tot va apuntar que el document del Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN) sobre la política de seguretat d’un Estat català va ser realitzat “per indocumentats i suposats especialistes”.

Exèrcit, policia militar o guàrdia nacional

El CATN, òrgan dependent del Govern, va publicar el juliol del 2014 un treball en què plantejava les diferents opcions de forces de seguretat que Catalunya hauria de construir de bell nou. El CATN admetia l’opció que no es fundés un exèrcit i que, en aquest cas, caldria militaritzar els Mossos d’Esquadra o bé crear una Guàrdia Nacional. El CATN destacava que durant “el procés de transició tampoc cal prendre decisions pel que fa a forces per participar en operacions de pau a l’estranger, una decisió que correspon a una etapa posterior, igual que la participació en organismes de seguretat no estrictament europeus”. L’informe del CATN també provocava incertesa en advertir sobre un possible xoc amb Espanya: “Cercar solució a un problema cabdal, tant en un escenari de col·laboració com de confrontació amb Espanya”.

Artur Mas va parlar de la construcció de les forces armades en una conferència del gener del 2015: “No muntarem ara un gran exèrcit català quan resulta que estem sota un gran paraigua que es diu OTAN”. En la notícia de TV-3, el periodista assegurava que “alguns experts consideren que el nou exèrcit hauria de tenir 20.000 efectius, sense comptar avions i força naval”. En aquella notícia també hi apareixia Amadeu Recasens, exdirector de l’escola de formació dels Mossos, que calculava que un exèrcit català costaria anualment entre 3.000 i 4.000 milions. Recasens és partidari de militaritzar els Mossos. Oposat al parer de Recasens, Marc Gafarot, acadèmic del CIDOB, apareixia com un fervent defensor de constituir un nou exèrcit i de fer-ho com més aviat millor: “Tenir un exèrcit, una defensa pròpia, implica un camí molt més directe vers el reconeixement de Catalunya com a estat independent”. Gafarot proposava crear les forces armades catalanes a partir del traspàs dels actius de l’exèrcit espanyol que finança Catalunya. Sellarés adverteix que muntar un exèrcit requereix molt temps: “Si hem trigat 30 anys a construir un model de seguretat que encara avui dia cal ampliar i reciclar, quant podríem trigar i crear un model de defensa? Cal que siguem seriosos”.

El model escocès parla de 20.000 soldats, quatre fragates i 16 avions de combat

Un llibre i una rosa a l’OTAN. Els moviments pacifistes i independentistes també han atiat el debat. El 2013 es va crear el col·lectiu Pau i Treva, que va lliurar un manifest al Parlament oposant-se a la construcció d’un nou exèrcit. El manifest el van promoure 126 personalitats, sobretot del món cultural i acadèmic, i fins avui l’han signat 4.331 persones. Pau i Treva comparava la Diada del 2012 amb les protestes de Gandhi i Martin Luther King. Un altre pacifista que ha entrat de ple en el debat és Santiago Vidal. El jutge va argumentar en un acte a l’Ateneu Barcelonès del gener passat que no és partidari de fundar un estat militaritzat “perquè no vull que cap català mori en una guerra. Catalunya no tindrà exèrcit. I quan haguem de negociar amb l’OTAN, aportarem el que els catalans sempre hem aportat, un llibre i una rosa”.

La vicepresidenta de l’Ateneu, Patrícia Gabancho, va dirigir aquest acte i un altre, l’1 de març, una taula rodona sota el títol País armat i/o país de pau?, dins del cicle de xerrades sobiranistes El país que farem. Gabancho recorda que aquest debat “va ser un dels més multitudinaris; hi ha una connexió de fons entre aquest tema i el tarannà català, que és de mena pacifista, fins i tot ingenu si convé”. Gabancho admet que unes forces armades “no són la primera preocupació de la gent, però en ser un debat polaritzat, es fa molt atractiu”.

La taula de l’Ateneu va ser criticada per la Societat d’Estudis Militars (SEM), col·lectiu hereu de la sectorial de Defensa de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). El SEM considera absurd discutir si Catalunya ha de tenir forces armades: “Plantejar el debat en termes de ‘Defensa, sí/no’ és equivalent a donar veu a persones que propugnin l’evasió d’impostos en un debat sobre la fiscalitat d’una Catalunya independent”.

El SEM va néixer arran de la polèmica publicació el 2014 d’un memoràndum de la sectorial de Defensa de l’ANC que especificava els tipus i la quantitat de vaixells i recursos que necessitaria una força naval catalana. L’informe va provocar un terrabastall mediàtic. Al web de l’ANC dedicat a aquesta sectorial només hi poden accedir els membres del secretariat nacional. El SEM explica en un comunicat que ha decidit apartar-se de l’ANC “per evitar comprometre amb les nostres opinions el conjunt de l’ANC”.

Polèmica també a Escòcia. El referèndum d’independència d’Escòcia va provocar un debat intens sobre la qüestió militar. El 2009, tres anys abans de l’acord amb Londres per convocar la consulta, una breu menció de quatre frases en un document de treball del govern escocès va encendre el primer incendi. A principis del 2012, nou mesos abans de l’acord per la consulta, la discussió sobre unes forces armades escoceses va agafar embranzida a partir d’un informe del Partit Nacionalista Escocès (SNP) en què es plantejava el camí per construir el seu nou poder militar. El SNP proposava que el govern britànic traspassés a Escòcia la sobirania dels regiments escocesos i fins i tot anunciava que se’n recuperarien d’històrics.

El SNP subratllava que l’exèrcit escocès tindria una base aèria, una base naval i una brigada blindada. El secretari d’Estat de Defensa britànic, Philip Hammond, va titllar aquestes propostes de “ridícules”. El govern de Salmond va elaborar el 2013 un nou document de treball en què precisava que Escòcia necessitaria 20.000 soldats —la mateixa xifra apuntada per TV-3 per a Catalunya—, quatre fragates i 16 avions de combat. El document defensava la permanència a l’OTAN malgrat que a Escòcia hi va haver una forta divisió ciutadana sobre la participació en aquesta aliança. El líder del SNP, Alex Salmond, va insistir que la sobirania militar d’Escòcia permetria al poble decidir en quins conflictes internacionals participarien i, sobretot, permetria que Escòcia no acollís armament nuclear britànic. A Escòcia, com va passar al Quebec el 1996, una de les qüestions més sensibles va ser la petició per part del govern d’Edimburg als soldats escocesos dins l’exèrcit britànic perquè s’allistessin a les noves forces armades.

Sonia Andolz, professora de Política de Seguretat i Defensa a les universitats de Nebrija i de Comillas, opina que el debat militar s’està produint massa aviat a Catalunya i afegeix que troba a faltar “relats més sòlids, quins models de seguretat es plantegen, més enllà de l’amenaça física”. Andolz descarta que es pogués produir un traspàs de soldats a un nou exèrcit català perquè, a part dels juraments de lleialtat, aquesta experta està convençuda que les autoritats catalanes ho rebutjarien.

El coronel Pablo Martínez Delgado viu a Tremp vinculat a l’acadèmia militar d’aquest municipi. Explica que el tema de la formació d’un hipotètic exèrcit català “és un tema candent sobre el qual no puc opinar”. Tot i això, Martínez Delgado admet que no se li ocorre cap cas recent de naixement d’un exèrcit de bell nou. Sonia Andolz explica que Kosovo, estat nascut a cavall dels segles XX i XXI, i cas citat reiteradament pel sobiranisme català, ja va comptar d’entrada amb un poder militar perquè l’exèrcit iugoslau estava format per una federació de forces armades.

Valerie Deacon, professora d’Història de Moviments Militars a Europa de la Universitat de Nova York, explica que el normal és que, quan neix un nou estat, ja ho faci amb unes forces armades perquè la secessió acostuma ser a partir d’un conflicte bèl·lic. Deacon dóna per fet que crear unes forces armades de 20.000 unitats en un any és perfectament possible, “altra cosa és el grau de professionalització”, matisa ràpidament. John Childs, professor emèrit d’Història Militar de la Universitat de Leeds, també apunta que és perfectament possible formar un exèrcit en un any, fins i tot a partir d’entrenament privat.

Deacon troba legítim que un estat no tingui exèrcit: “N’hi ha que depenen d’altres països pel que fa a la seva defensa. El debat depèn sobretot de si aquest país veu amenaçada o no la seva defensa nacional”. Childs, en canvi, considera que és fonamental que països de costa com Escòcia o Catalunya comptin amb unes forces armades per controlar el tràfic il·legal a les seves aigües. Childs conclou que en una separació amistosa, com podria ser el cas d’Escòcia, la formació d’un exèrcit és una “qüestió important” però no una prioritat immediata.

MÉS INFORMACIÓ