Selecciona Edició
Connecta’t

Molt més que fumar en pipa

El Barcelona Pipa Club deixa el seu mític pis de la plaça Reial per instal·lar-se a Gràcia

Tertúlia i fum... és el Pipa Club.
Tertúlia i fum... és el Pipa Club.

Un portal vell amagat sota els pòrtics de la plaça Reial. Una escala fosca i estreta, dreta. Un pis decadent, entranyable, modernista. Parets tacades, gastades pel fum de tabac. És la seu històrica del Pipa Club Barcelona, un local que aviat passarà a la història. “Diuen que hi ha un fantasma”, afirma Josep Maria Navarrete, actual president del club. “No hi creiem, eh? Però la veritat és que, sobretot als matins, se senten certs sorolls... inquietants”. Sigui el que sigui, és prou clar que aquest esperit és fumador.

El trasllat és imminent. Encara no té data concreta, però abans de l’estiu el club obrirà un nou local al carrer Santa Eulàlia, 21, al barri de Gràcia, després de 35 anys d’història i 33 en aquest privilegiat indret del barri Gòtic de Barcelona. El club es va fundar el 1980 i no tenia seu. Els fundadors es van començar a reunir als Quatre Gats fins que van trobar ubicació a l’antic taller del pintor Pere Pruna, al principal del número 3 de la plaça Reial.

“Eren altres temps”, recorda Navarrete. Als primers anys vuitanta la plaça Reial era un lloc poc recomanable, a segons quines hores. La Barcelona olímpica ni tan sols era un somni i la droga, la prostitució i la deixadesa eren la tònica en un barri degradat i perillós. “El local era un oasi, ben bé”, recorda el president del Pipa. “Des de sempre vam organitzar activitats culturals i crec que, modestament, vam posar el nostre granet de sorra en la reconversió que ha viscut la plaça”.

L’activitat principal sempre han estat les tertúlies. “Hem parlat de tot menys de futbol, religió, política i sexe, temes prohibits per una mena de llei no escrita”, diu el màxim representant de l’associació [mentida: quan marxem del local, hi ha un grup de socis xerrant de... futbol!]. “Val més que ens estalviem baralles. I pensem una cosa: el món de la pipa és limitat, com tot, però li traiem tot el suc. En el fons som uns apassionats de la nostra afició, uns autèntics friquis!”. Ho demostra tota la informació que penja de les parets, en forma de fotografies, obsequis (una pipa de Dalí...), una vitrina on es representa el procés de fabricació de les pipes (no és que siguin de fusta, són d'arrels...), quadres, més fotografies (d'artistes que han passat pel local)...

Col·lecció de pipes.
Col·lecció de pipes.

I trofeus. La majoria (no els únics), de competicions de fumada lenta. Cada concursant té tres grams de tabac, un atacador i dos llumins. Ha de fumar durant el màxim de temps possible. Amb paciència i habilitat, els concursants arriben a estirar el temps de fumada, que sol ser de mitja hora, tres quarts... fins a tres hores i 45 minuts, el rècord del món. "No és fumar, però engresca", diu Navarrete, sense amagar un cert orgull en pertànyer al club que ha guanyat dues vegades el Campionat del Món de l'especialitat. "El torneig més popular de la història es va celebrar aquí, amb gairebé 400 participants d'arreu del món, el 2003. I el vam guanyar", informa. El Pipa Club Barcelona defensarà aquest octubre el títol nacional a Albacete.

L'activitat va molt més enllà del friquisme de què parla (amb sentit de l'humor) Navarrete. La música és un dels principals atractius d'aquest club que funciona com a bar els vespres i les nits. “No sé per què, però el món de la pipa i el del jazz combreguen”, diu, en parlar de les diverses propostes culturals que es desenvolupen als salons. Un dels espais més amplis del pis, amb finestres a la plaça, és la sala de concerts. Grans noms com els de Tete Montoliu o Ignasi Terraza han compartit aquest peculiar escenari amb centenars d'espontanis, sovint no tan desconeguts. Woody Allen es va quedar a les portes: durant el rodatge de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona, el 2008, va visitar el Pipa i va intentar llogar-lo per fer-hi una de les seves sessions de clarinet. La cosa no va quallar... Durant certes èpoques, l'èxit dels concerts va desbordar el club, que va programar actuacions a d'altres indrets de la ciutat, per simple qüestió de capacitat.

L'altre estil made in Pipa, podríem dir, és el tango. El club fa cursets i exhibicions d'aquest ball, que també combrega amb l'ambient del club. Sessions literàries, exposicions diverses, dards (van ser un clàssic els campionats de diana), jocs de taula o l'històric futbol amb botons (o amb les populars xapes) completen l'oferta cultural. Poc en saben, de totes aquestes activitats, molts dels clients habituals (que no socis) de l'establiment. "Hi ha nits en què la meitat de la clientela són estrangers", explica el president. "Al principi ens sobtava que descobrissin el lloc, això és un pis!, però no fallen. En cert sentit, és un inconvenient, perquè el client típic és el que ve després de sopar, a prendre una copa tranquil, potser a escoltar bona música...".

Qüestió de fums...

Aquest client tipus, però, no ve a fumar. Fa anys, entrar al Pipa era submergir-se en un núvol de fum. Ara ja no. “La llei del tabac permet que es fumi en clubs de fumadors”, explica Navarrete, advocat i expert en el tema. “La que no ens ho permet és la normativa laboral, diguem-ne. Els socis podem fumar tranquil·lament fins que comença la seva jornada la cambrera, que potser fuma com un carreter, però no ho pot fer al seu lloc de feina”. La cambrera i més d’un soci s’han trobat, alguna vegada, com els adolescents, fumant d’amagat al lavabo...

El clima de Barcelona (dels països mediterranis en general) juga en contra de l'hàbit de fumar en pipa. "Una pipa és com una estufeta individual, fa calor. Als països nòrdics hi ha molta més tradició". Cal assenyalar que entre el centenar de socis del club (els que vénen a gaudir del seu hobby) n'hi ha que no fumen. "Alguns ho han deixat per prescripció facultativa, d'altres fumen puros o cigarretes i d'altres no són fumadors". No són joves, tot i que algun que ronda els trenta o fins i tot els vint anys sí que hi apareix. "La majoria, però, som gent amb una certa edat", reconeix Navarrete. "El repte que tenim és que s'hi apuntin més joves". N'hi ha gaires, que fumen en pipa? "I tant, pocs, però n'hi ha".

Tot i això, el president no és gaire optimista quan pensa en el futur. "Sóc pessimista, la veritat", admet. És cert que es van incorporant nous socis (normalment, d'una certa edat: "es triga a convertir-se en fumador de pipa..."), però costa. La litúrgia de fumar en pipa no es perdrà mai, això és veritat. Però aquesta associació va molt més enllà de fumar en pipa. La nova seu mantindrà aquest esperit mentre en els salons decadents de la plaça Reial quedaran els records, les parets enfosquides pel fum i... el fantasma, per descomptat.

Una marxa anunciada

La marxa del Pipa Club de la seva seu estava anunciada. Els més de 200 metres quadrats de sostres altíssims i amb altells i racons insospitats són una llaminadura en els temps que corren. La renda que pagava l’associació pel lloguer era d’aquelles que ara en diem ridícules i, el 2003, van estar a punt de ser desnonats. La cosa va acabar amb un nou contracte per 10 anys en unes condicions que no tenien res a veure. Van resistir aquests deu anys però la situació, ara, passa a ser insostenible. No es pot pagar. “No ens enganyem, el preu alt era una forma elegant de dir-nos que marxem”, assumeix Navarrete. Però hi ha altres factors, com la incomoditat que suposa per a molts socis pujar les escales fins al principal (pràcticament, dos pisos d’alçada real) per a molts dels fundadors, que ja són gent gran...

Els locals trobats al casc antic eren massa cars: o pel preu o per les reformes que necessitaven. El lloc idoni havia de ser Gràcia, un barri que manté un cert encant semblant al de la plaça Reial. El local és una planta baixa de més de 200 metres quadrats, més ampli i més funcional que els salons i les habitacions de l’actual espai. “Ara toca reproduir aquest ambient allà”, diu Navarrete, amagant qualsevol nostàlgia. “Li tirarem fum i el farem igual, amb aquesta pàtina que hi ha a les parets, amb el mateix mobiliari, amb el mateix estil decadent”.