Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Tothom al compàs de Soleràs!

'Incerta glòria', de Joan Sales, és el més a prop que han estat mai les lletres catalanes de Dostoievski, Bernanos o Graham Greene

No podem passar per la vida com ho fem. Quin sentit té? Per això vivim? Aquesta és la pregunteta que, vulguis o no, t'obliga a plantejar-te Joan Sales quan llegeixes la seva Incerta glòria, el més a prop que han estat mai les lletres catalanes de Dostoievski, Bernanos o Graham Greene. És cert que les 764 pàgines estan formulades en clau cristiana, però és difícil no estar d'acord amb aquell torturat (i torturant), macilent, curt de vista, contradictori, escèptic, impenetrable però lúcid agitador d'esperits que és Juli Soleràs. Com es pot no coincidir avui amb algú que constata que “la intel·ligència ha passat a la història com una antigalla del XVII; ¡el futur és dels imbècils!”, i que, a diferència d'ells, lamenta que “potser jo sóc l'únic que viu la vida de qui sap qui, una vida que no em ve a la mida, una vida que m'és estranya”? Algú, lector de Nietzsche i Kierkegaard, capaç de cridar: “Si pogués deixar de creure! […] La fe em barra el camí quan més la voldria perdre de vista i quan la crido no ve”?

No, a un tipus així cal seguir-lo fins al final. I, a sobre, no està sol: aquí apareix aquell Cruells que fa un parèntesi en la seva carrera eclesiàstica i acudeix al front; o el petit burgès Lluís, espàrring intel·lectual de Soleràs, unit a una Trini de família anarquista humil que iniciarà un complex pelegrinatge cap a la conversió a la fe cristiana en la ja shakespeariana rereguarda de Barcelona. Tothom busca alguna cosa a la vida, ni que sigui una efímera i incerta glòria en aquells anys de Guerra Civil que tenien alguna cosa de sacrifici d'una generació. I aquí la novel·la creix com a artefacte literari perquè és del conflicte interior dels personatges que emergeix l'iceberg del combat polític i social, i aflora llavors la destrucció de la joventut, el pas del temps, el duel entre remordiments i esperances…

Qui recrimina al seu amic que es pensa que hem vingut al món a prendre només el te o es planteja “¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment i esvair-nos?” puja ara a un escenari. Divertit: el títol d'una de les millors novel·les de la Guerra Civil en totes les llengües de l'Estat (i, traduïda l'any passat a l'anglès, escollida per The Economist com una de les 10 millors obres de ficció del 2014) sorgeix del teatre, d'unes paraules de l'immadur Proteus que Shakespeare va crear per a Els dos gentilhomes de Verona (“O, how this spring of love resembleth / The uncertain glory of an April day, / Which now shows all the beauty of the sun, / And by and by a cloud takes all away!”). Diu el protagonista: “Necessito còmplices, ¿sents? Parlar tot sol en veu alta em desmoralitza; necessito la complicitat d'un que m'escolti”. Ja se l'escolta, ja: es venen cada dia (ara) nou exemplars d'Incerta glòria. Bravo, però hauria de ser tres vegades més. Aquest home mereix més auditori. Què més propi que en un teatre? Sí, tothom al compàs de Soleràs!