Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Incomplir la llei

La immersió no ha estat cap èxit. Imposar que el català sigui l'única llengua utilitzada en l'ensenyament és un greu error perquè desaprofita els avantatges pedagògics del bilingüisme

Tornen a ser els jutges els que han d'obligar la Generalitat a complir la llei. En determinades matèries, sempre les mateixes, les de caràcter identitari, les autoritats catalanes són sistemàticament desobedients. De vegades penso que els ciutadans hauríem d'adoptar la mateixa actitud. Per exemple, deixar de pagar l'IBI als ajuntaments que col·loquin l'estelada a la façana o els tributs autonòmics quan la consellera d'Ensenyament proclami per enèsima vegada que no pensa complir les sentències sobre la llengua escolar. No ho farem, som demòcrates, però s'ho mereixen.

Els jutges no aproven lleis sinó que les apliquen. És per això que culpar els jutges per les seves decisions és ignorar la seva funció. Un jutge pot estar profundament en desacord amb el contingut d'una llei però l'ha de fer complir en l'exercici de la seva funció de jutge. Quan es diu, i es diu molt sovint, que un jutge ha ordenat fer tal cosa, no significa que allò que ha resolt expressi la seva voluntat sinó la voluntat de la llei, de la llei democràtica. Incomplir una sentència és desobeir el dret i reflecteix una actitud antidemocràtica.

Durant els últims dies, s'ha exigit a la Generalitat que compleixi la llei mitjançant diverses sentències dels tribunals i una resolució de la Junta Electoral Central en assumptes referents, d'una banda, a la llengua en l'ensenyament i, de l'altra, a la presència d'estelades als edificis públics. Molts deuen pensar: “les banderes, quina ximpleria!”. A primera vista, pot semblar que tenen raó. Però ben mirat, constitueix un atemptat a la llibertat de participació política, al nucli mateix de la democràcia.

La bandera de Catalunya és la de quatre barres, tal com diu l'Estatut. L'estelada és el símbol dels partidaris de la independència, que poden utilitzar-la lliurement en manifestacions, en balcons, on vulguin, menys als edificis públics que, per la seva naturalesa, són de tothom, no només d'alguns. Oi que no es poden penjar als ajuntaments banderes o eslògans dels partits? Doncs tampoc estelades, que no són res més que símbols de certs partits, els independentistes, elements de propaganda contradictoris amb la deguda neutralitat de les institucions en assumptes electorals. La Junta Electoral ha fet bé de prohibir-les.

En una societat en la qual es parlen indistintament dues llengües, és equitatiu que totes dues s’ensenyin en una “proporció ajustada i raonable”

La llengua a l'escola és un tema més espinós. En aquesta qüestió, des de principis dels anys vuitanta les lleis s'incompleixen sistemàticament: l'Estatut del 1979, la bona llei catalana de Normalització Lingüística del 1983, les SSTC 337/1994 i 31/2010, i diverses sentències recents del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i del Tribunal Suprem (TS). Més de trenta anys incomplint el dret. La llei empara els febles davant dels forts: fa trenta anys que il·legalment dominen els forts. Un escàndol.

En una societat en la qual es parlen indistintament dues llengües, és equitatiu que totes dues s'ensenyin en una “proporció ajustada i raonable”. Ho va dir el TSJC i ho ha ratificat el TS: com a mínim un 25% de les hores lectives s'han de fer en castellà. Com a mínim un raquític 25%! Doncs bé, el Govern de la Generalitat, els partits nacionalistes i tot el seu tentacular aparell d'agitació i propaganda infiltrat en els mitjans afirma que això posa en perill la supervivència del català, cosa totalment ridícula. Com ja se sap, la realitat és que en moltes escoles s'utilitza el castellà –i altres llengües– en proporcions molt més elevades al 25%. Per comprovar-ho només cal mirar els webs on s'anuncien aquests centres. Per tant, la raó és una altra: el nacionalisme no pot admetre formalment que s'ensenyi en castellà, llengua considerada com imposada, no pròpia de Catalunya ni dels catalans, sinó aliena, només oficial perquè és la llengua de l'Estat, un Estat també imposat, del qual ens hem de separar.

La immersió ha estat un èxit, com diuen molts? No. La impròpiament anomenada política d'immersió, és a dir, la que estableix que el català sigui l'única llengua utilitzada en l'ensenyament, és un greu error per moltes raons, entre les quals hi ha el desaprofitament dels avantatges pedagògics del bilingüisme. Però no entrarem avui en aquest tema. Només vull concloure que les lleis i les sentències hi són per complir-les. Desconfiïn d'aquells poders polítics que presumeixen de vulnerar-les: hi ha un fons antidemocràtic.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.