Selecciona Edició
Connecta’t

Quin temps tan feliç

Centre de Convencions, Fòrum. Acte central del PSC. Aspecte de míting del PSC de tota la vida, però menys. Verbigràcia: als voltants hi ha autobusos aparcats. Pocs. En uns altres temps, la cosa hauria suposat el naixement d'una nova empresa mixta d'automoció i una altra de fabricació d'entrepans. No és el cas. L'acte, com que és una superproducció, té pocs, encara que lliurats, extres, que semblen agrupar-se en la mitjana d'edat dels espectadors del programa de Teresa Campos, la qual cosa és un indici que comença a haver-hi una bretxa generacional política per aquí sota, que separa els partits de la Transició de la resta del planeta, i que presagia un tercer acte de la crisi espanyola cridaner.

Anyway. El PSC és un objecte estilitzat després de diversos ERO ideològics, el cas Mercuri i les traumàtiques primàries a Barcelona –en què l'aparell va pelar, via segle XIX system, el candidat amb més suports fora del PSC–. Aquell PSC en estat zen i la campanya de Collboni conviden a pensar que serà un acte senzill. De fet, la de Collboni, ha estat la millor campanya possible. Bàsica, amb tons d'humor i autoironia, i capaç d'emocionar (una cosa difícil; l'última persona que es va emocionar amb el PSC potser va ser el gerent de Método 3 en imprimir una factura).

Però, pel que sigui, la campanya de Collboni sembla cedir a les dinàmiques del PSOE i el PSZzzzz. L'acte, conduït per l'actor Abel Folch –va defensar el guió amb un parell; va començar, fins i tot, invocant els joves, inexistents a la sala–, va ser inaugurat per un animós Miquel Iceta –aquell home sap tant del PSC que el PSC hauria de fer-li una estàtua o pagar-li un franctirador–. Després va intervenir Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma, i metàfora del PSC: poc abans que explotés el cas Pretòria, escrivia una entrada en el seu blog –títol: “No more heroes any more”–, denunciant aquelles persones mal pensades i dolentes que parlaven de corrupció al municipi.

Després de Núria Marín, alcaldessa de l'Hospitalet –va parlar amb tan aparat que podia haver espremut una taronja, com altres aparells–, i Albert Solé –fill de Solé Tura– va afegir-hi un punt humà i ecumènic d'esquerres. Un Pedro Sánchez poc estructural va envellir una mica més l'acte –va parlar d'un “pacte entre generacions”, per salvar allò pel que va lluitar el públic, pel que sembla, la seva generació–. Va tancar un Collboni allunyat dels seus espots. Defensa de la socialdemocràcia, aquella cosa que va desaparèixer oficialment en la legislatura ZP, i crida, com els últims 30 anys, al vot útil, aquella raó de ser llunyana.