Selecciona Edició
Connecta’t

Versos ‘trobats’ al carrer

L'obra del nord-americà Charles Simic tanca la Setmana de Poesia de Barcelona

Els assistents al Festival de Poesia llegeixen amb ajuda de llanternes.
Els assistents al Festival de Poesia llegeixen amb ajuda de llanternes.

Charles Simic, avui poeta llorejat (2007) i abans premi Pulitzer (1990, El mundo no se acaba), venerable professor emèrit de Literatura a la Universitat de New Hampshire (en té l'aspecte: americana fosca amb camisa i pantalons informals, llibre ben obert cap per avall mentre ell parla mirant a l'infinit; riure's del que dirà...) era “gairebé un delinqüent juvenil” en plena Segona Guerra Mundial als carrers de Belgrad, on va néixer el 1938, fins a l'extrem que “les mares deien als seus fills que no anessin amb mi: rondava sempre pels carrers amb uns que ja eren delinqüents”; però dibuixava bé, per a sorpresa de tothom, encara que ho va deixar cap als trenta anys perquè, creu, “no tenia el talent ni la capacitat per plasmar el que volia dir”. Potser per això, en la seva extensa obra, uns 60 llibres, un terç dels quals són de poesia, molts dels seus versos passen al carrer: un guant negre de dona abandonat (“deu haver significat alguna cosa”, escriu), una home ensangonat com a conseqüència d'una renyina suburbial (“la pluja netejant-li la sang de la cara”); un captaire cec… Aquest món es va reflectir, esclar, en la intervenció que ahir va fer al Palau de la Música Catalana en el 31è Festival de Poesia, amb el qual es tancava la Setmana de la Poesia de Barcelona.

Dura veritat poètica, a euro per bard

La poesia també commou amb espines. Es va veure al festival. Carles Camps Mundó va avisar que “esperant l’esperança és perd la vida: / la vida en si, la vida viva”, després de parlar de tumors; mentre Sharon Olds, aixecant “els tubs, oxigen, dextrosa, morfina”, s'arraulia a l'hospital amb la seva mare. Simic concloïa, després de llegir el diari, que “la carnisseria dels innocents / no té fi”. D'Ewa Lipska es va recordar: “Provo d’engegar l’estat (...) però l’estat no funciona / el país és mort”. Elena Medel recriminava a l'auditori el seu riure perquè, “t'estic parlant del fracàs”. I potser ”recórrer la desmemòria, / que em tornaria innocent”, que va plantejar Montserrat Rodés? Veritats poètiques: sis euros.

Un passeig amb el seu pare, una lectura de diaris de diumenge, que al cap de mitja hora “envien a la merda un dia assolellat”, o un poema sobre el 1938 després d'expurgar durant dos anys els 90 folis que resumien a Google tot el que va passar aquell any que va néixer estaven a la base de les composicions que va escollir algú ben marcat per la infància i el carrer. “En la guerra, els pares no poden ocupar-se de tu: estan a l'exèrcit o a la presó; no saben on estàs… A esquena de la mare o l'àvia, ampliaves el cercle, giraves la cantonada i passaven les coses; els meus records han estat sempre als carrers”. L'any que va estar a París amb la seva mare i el seu germà abans d'anar als EUA a retrobar-se amb el seu pare el 1954, recorda avui, “sempre passejàvem, costum que vam mantenir a Nova York… Fa tres setmanes, que vaig estar aquí, ho vaig fer; ho prefereixo a quedar amb amics”, resumeix l'autor d’Hotel Insomnia.

Aquells passejos i els sentiments que provoquen se solen traduir en poemes de pocs versos, al seu torn, amb un parell de paraules com a molt en molts casos (“La idea més profunda de cada poema és que menys és més; poema curt: sigues breu i digue’ns-ho tot”, sol dir), que es condensen en imatges que semblen simples, per realistes o domèstiques, però que toquen. “Sóc un realista estricte; és impossible donar l'esquena a la realitat quan has viscut la Segona Guerra Mundial… Avui passeges per una Nova York amb cada vegada més indigents i veus com trenquen diaris per folrar-se la roba i protegir-se del fred; entreveus un rostre, un ull amb prou feines, i ja apareix l'empatia, el primer centelleig, però notes que falta alguna cosa: és la imaginació el que acaba completant això que mires i que ho explica en tota la seva dimensió”.

En un anglès que va aprendre quan tenia amb prou feines 15 anys, escoltant la ràdio, llegint revistes o anant al cinema, les explicacions tenen repunts d’un humor sec, que un diria que amaga els espants de quan era petit. “L'humor està integrat en la vida, després també ho ha d'estar en la poesia; des de l'ocupació pels alemanys el 1941 fins a l'alliberament pels russos el 1944 vam viure, a més, una guerra civil amb sis faccions diferents i bombardejos indiscriminats que ja no sabies ben qui els feia; gairebé cada dia estaves al soterrani i no es parava d'explicar acudits; fins la meva adusta mare reia… Però aquell soroll de les bombes no s'oblida mai, aquell tremolor de la terra que avisa que passarà alguna cosa”.

El poeta Charles Simic, al Palau de la Música Catalana de Barcelona. ampliar foto
El poeta Charles Simic, al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

És Simic, admet, “un fill o un orfe de la història; els meus pares no tenien intenció de marxar de Iugoslàvia; Hitler i Stalin van ser una espècie de promotors d'agència de viatge: ens van obligar a veure món i a viatjar; la història és un monstre que s'interessa pels éssers humans perquè en el centre d'aquella experiència sempre hi ha l'individu”. Un individu amb una tristament “notable capacitat d'una demència col·lectiva”, com van demostrar en la seva opinió els diversos nacionalistes que van portar Iugoslàvia a la seva desintegració. En aquella línia, la guerra de Bòsnia va ser per a ell “com un déjà vu; la infància va tornar a passar pel meu cap: vaig ressenyar un parell de llibres amb fotografies de Sarajevo i entre morts i cares d'infeliços i de gent que havia envellit de cop els únics feliços eren soldats molt joves, d'amb prou feines 17 anys, ben armats, fumant… nens de ciutat”.

Obsessionat amb els escacs des dels sis anys, creu l'autor de The lunatic (el seu últim poemari, de l'abril, que porta sota el braç) que els versos “han de produir paraula i imatge en un ordre perfecte, com les jugades d'escacs” i els finals han de tenir “la inevitabilitat i sorpresa de l'escac i mat elegantment executat”. En l'assaig recentment traduït a Espanya, El monstruo ama su laberinto (Vaso Roto), afirma: “La poesia i la filosofia produeixen lectors lents i solitaris”. I malgrat que els temps semblen empènyer en sentit contrari, segueix Simic tenint la necessitat d'escriure poesia. “No sé d'on em ve però no sé imaginar la meva vida sense”. Potser del carrer.