El fatalisme del canvi
El dilema és clar: o anem cap a un canvi o l'autoritarisme postdemocràtic assajat a Europa amb l'austeritat serà inexorable
Què passarà? Mai en vigílies electorals m'havien fet tantes vegades aquesta pregunta. Quan responc que no sé per on aniran els resultats però tinc la certesa que no hi haurà grans sobresalts, n'hi ha que em miren amb cara d'alleujament i d'altres, de desconcert. La pregunta va, sovint, acompanyada d'una justificació: no sé qui votar. Els mitjans de comunicació contribueixen a la confusió publicant enquestes que mostren resultats dispars, fins i tot havent estat fetes durant la mateixa setmana, cosa que fa que els dubtes sobre el seu rigor científic creixin al mateix ritme que l'escepticisme dels ciutadans que sospiten que els sondejos formen part de les estratègies electorals.
Deixant a part els judicis d'intenció, la tasca dels enquestadors no és fàcil. Els electors triguen a decidir el seu vot; no és el mateix el que es diu quan l'elecció és lluny –i hi ha marge per a la il·lusió– que quan s'acosta i pesa més la por que la incertesa. La multiplicació de les opcions complica molt el pronòstic; els nous actors –sense la ponderació del record de vot– donen pistes molt enganyoses i els tòpics que recorren l'escena pública distorsionen tant el pronòstic com el vot.
El tòpic del moment és la síndrome del canvi. I no tenim en compte que de vegades entre la presa de consciència de la necessitat de canviar i el pas a l'acció reformadora de debò —la que comporta una redistribució real del poder—hi ha un bon tros. Per això crec que aquest any electoral està molt condicionat per cert fatalisme del canvi. I aquest fatalisme està generant dues pors de signe oposat: la por conservadora de reformes que afectin els propis interessos i la por de la frustració, que després de tant soroll tot quedi gairebé igual.
Hi ha consciència de la deterioració del sistema polític, hi ha consciència que la societat ha patit transformacions enormes (en bona part a causa d'una revolució tecnològica que ha desplaçat l'eix del sistema econòmic de la indústria a les finances i d'allò local a allò global i ha canviat la nostra relació amb l'entorn posant un ésser analògic com l'home en un escenari digital on la visibilitat i el control adquireixen dimensions insòlites). Però aquest fatalisme del canvi, en societats escèptiques i escaldades, que amb la crisi s'han sentit amenaçades en una confortabilitat que consideraven adquirida, va acompanyat d'altres fatalismes: el fatalisme de la impotència de la política que fa que molts s'inclinin resignadament davant l'hegemonia del poder econòmic i el fatalisme de l'embrutiment del poder (corroborat per les dimensions colossals que la corrupció ha adquirit en la política espanyola) que impulsa la creença que quan es fiquen en política tots acaben igual.
Hi ha consciència de la deterioració del sistema polític, hi ha consciència que la societat ha patit transformacions enormes
Amb aquests prejudicis de partida, creixen els dubtes sobre la novetat dels nous, sobre si realment aporten alguna cosa diferent excepte el fet que encara no han tingut temps de contaminar-se. L'exercici deliberat de l'ambigüitat per part de Podem ha ajudat a augmentar la desconfiança. Si hem de canviar, els nous realment ens proposen alguna cosa diferent i adequada a les transformacions del món? Aquest és el dubte creixent, que fa que el fatalisme es tradueixi en resignació més que en entusiasme, motiu pel qual la probabilitat que les aigües del canvi s'acabin congelant és alta.
I, no obstant això, el veritable fatalisme del canvi, el que fa que aquesta idea pesi sobre l'escena pública com un superego, està en la consciència que la democràcia està en joc i cal fer alguna cosa per evitar la seva imparable erosió. El dilema és clar: o anem cap a formes de més apoderament dels ciutadans o el pas a l'autoritarisme postdemocràtic, assajat a escala europea amb les polítiques d'austeritat expansiva, serà inexorable.
En aquest neoautoritarisme es col·loca Rajoy quan diu que les majories absolutes “són un pacte de sensatesa”. Està proposant un fals contracte: vostè em vota, jo no em sento compromès per les meves promeses (com ja s'ha demostrat) i no hi ha ningú que pugui obligar-me a complir la meva part del pacte. Tots els dubtes són comprensibles, però les municipals són una oportunitat de començar a posar contrapesos als que acumulen poders excessius. És a dir, de començar a passar del fatalisme al canvi.
