Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Campanya sense tema

La contesa electoral gairebé no té contingut perquè el temari dimanarà d'uns pactes postelectorals sobre els quals totes les candidatures mantenen una opacitat tàctica

És tanta la nimietat del que se sent en la campanya a l'Ajuntament de Barcelona que faria pensar en uns llimbs sense idees ni visió, sinó fos perquè també és cert que s'estan formulant algunes iniciatives d'interès que desafortunadament són irreductibles a la simplificació encapsulada del Twitter. La majoria de candidats actuen com si estiguessin repartint llaminadures gratis a la porta de l'escola. Però no hi ha llaminadures gratis, tot i que de vegades les paguen uns i les masteguen uns altres. Paradoxalment, la irrupció antisistema obliga els altres contendents a fer promeses electorals incomplibles i erràtiques quan el més lògic seria el contrari. És a dir, oferir sensatesa, sentit de la realitat, know how. Una ciutat com Barcelona és un organisme amb els seus insomnis i les seves ansietats, la seva sentimentalitat i les seves tensions disgregadores, per la qual cosa les estratègies polítiques forçosament han de partir de la complexitat i no del model de parc temàtic.

Un alcalde és una cosa perfectament seriosa, encara que Joan Clos es va obstinar a demostrar el contrari i Xavier Trias l'ha secundat de forma equiparable, com a alcalde d'autoritat escarransida i candidat que tusta l'espatlla de la ciutadania com si acariciés la vella ombra d'aquell invent que es va anomenar transversalitat política i que s'està desintegrant. La transversalitat s'ha comarcalitzat, com s'ha comarcaliztat el front mediàtic sobiranista. Si un alcalde és una cosa perfectament seriosa és perquè la gestió d'una ciutat gran o petita afecta la quotidianitat dels seus habitants. Teòricament, aquest hauria de ser l'eix central d'una campanya a la recerca del vot de la ciutadania de Barcelona.

Xavier Trias té tarannà, tant tarannà que no se sap si és secessionista o posibilista, de dretes o d'esquerres, socialdemòcrata o liberal, partidari de la sostenibilitat o de la disrupció. Ja apel·la al vot útil. En realitat, té tant tarannà sense contingut que potser acabarà sent el vot útil d'aquells barcelonins que veuen en Ada Colau la premonició d'un desastre de gestió inapel·lable per molt que l'Ajuntament de Barcelona disposi d'un funcionariat d'alta qualitat, d'estrategues competents i de capacitat tecnocràtica. Però després ve la política. Tot i així, existeix la possibilitat que aquests que en un ampli espectre de centre dreta i dreta no senten gens d'empatia política amb l'alcalde actual acabin votant-lo perquè Ada Colau no sigui alcaldessa, i abandonin les seves primeres preferències de vot. Per descomptat, el vot útil no deixa de tenir riscos perquè amb un tarannà tan multilateral, Xavier Trias pot acabar pactant —pactar serà necessari, segons les enquestes— amb qui sigui i com sigui. Seria un cas palès d'inutilitat del vot útil.

Per això estem en una campanya electoral sense gaire tema, perquè el temari dimanarà d'uns pactes postelectorals sobre els quals totes les candidatures mantenen opacitat tàctica. Mentre, tenim l'oportunitat perduda de parlar del model de Barcelona que la consolidi com a marca internacional al segle XXI i abandoni el complex de ser cor, cap pensant, caixa forta i pulmó empresarial de la Catalunya somiada per un nacionalisme que avui és un repunt arcaic.

Un alcalde és una cosa perfectament seriosa. Secundar les propostes impositives i de despesa esotèrica que propugna la candidata Ada Colau acabarà afectant la macrogestió tecnològica i financera de Barcelona, entre d'altres coses perquè els populismes consisteixen a governar —o el que sigui— per a uns contra uns altres. Una ciutat de ciutats com Nova York demostra que alcaldes com Rudy Giuliani i després Michel Bloomberg marquen una diferència entre la regressió i el futur.

L'elecció recent de Bill de Blasio ja va perfilant un contrast alarmant. El Nova York que va aconseguir l'objectiu increïble de millorar la seguretat ciutadana i donar una embranzida qualificada a les escoles possiblement batrà rècords menys aconsellables. És clar que una gran ciutat com Barcelona acaba sobrevivint a tot, fins i tot a la guerra, però és que no es tracta de sobreviure sinó de readaptar-se, competir i oferir a la ciutadania oportunitats i qualitat de vida. Després de la crisi del 2008, amb tot el malestar social i les devastacions, la ciutat de Barcelona s'està reinventant gairebé de manera espontània. És una qüestió de capital humà. Economia global, reindustrialització, exportacions, espai mediterrani. El que no apareix en l'horitzó electoral és un alcalde capaç de liderar la reinvenció de la ciutat.

Valentí Puig és escriptor.