Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La contracció del present

Ens falta temps. Tot va molt de pressa. Hi ha més opcions i no hi ha temps a perdre. Però, la política també ha de ser així?

En aquest equador de la campanya electoral constatem un nerviosisme creixent, una tensió notable i inquietud en relació no només als resultats del 24 de maig, sinó sobretot, al que passi després d'aquesta data. S'han fet servir paraules i adjectius grossos que volen mostrar el gran grau de desconfiança que el sistema polític ha anat acumulant en una espècie de campionat de despropòsits i de corrupteles. Però, davant d'això, els marmessors, propers o llunyans, d'aquell procés, s'esquincen les vestidures enfront del que consideren excessos de nouvinguts. Gent sorgida de l'entorn del 15-M, sense cap pedigrí que els acusen, a Ells, de coses que no han fet, atrevint-se a titllar-los d'obsolets o caducats.

No acaben d'entendre (o sí) que els atacs no són personals, sinó que es dirigeixen a una manera de fer les coses, a un sistema opac, format per col·legues i còmplices, que feien i desfeien, en nom de tots i amb els diners de tots. No hi ha respecte pel passat, afirmen molts. No saben el que els espera, diuen uns altres. I és també freqüent sentir acusacions que desqualifiquen candidats o candidates novells per inexperiència i falta de capacitats per una missió tan elevada.

La veritat és que als mandataris tradicionals del país, els pesa enormement el passat. La seva experiència ha tendit a convertir-se en inèrcia. I el seu profund i innegable coneixement sobre el que s'esdevé, ha acabat dictaminant el que convé als seus conciutadans. En el fons hi ha una preocupació evident pel fet que aquesta vegada, com poques abans, l'exercici democràtic pot sorprendre, pot alterar equilibris, pot modificar consensos tàcits i explícits entre institucions, empreses i interessos. Necessitaríem una mica de calma i de recuperació d'una mirada sobre la política en la qual tornés a ser possible plantejar programes estratègics més meditats i profunds. Però, en política, com en la tecnologia, en les relacions socials o a la vida, el temps es torna cada vegada més fugisser, més fugaç i esquiu.

Les eleccions són l'expressió màxima de la gran contracció del present al qual estem sotmesos. Els cicles electorals resulten cada vegada més llargs. Quatre anys són molts, però quan hem d'anar a votar i ens assetgen per tot arreu missatges i propostes, trobem també absurd que el futur (curt) d'una ciutat o d'un país hagi de decidir-se en un sol moment catàrtic. Ens agradaria poder decidir constantment. Però, al mateix temps, és molt pesat que t'estiguin preguntant i assetjant tota l'estona. El capitalisme globalitzat imposa els seus ritmes, el seu frenesí desarrollista sense cap objectiu final, ens accelera vides, relacions i eines.

Ens falta temps. Tot va molt de pressa. Cada vegada hi ha més oportunitats, més coses que podem fer. Tot viatja més ràpid. Tot ho comuniquem més ràpid. Qualsevol cosa de qualsevol part del món està disponible en poc temps. No hi ha temps a perdre per aprofitar tot el que podem i podríem fer en aquesta vida. En l'única vida que tenim. Però, la política també ha de ser  així? Podem acumular forces per canviar les coses d'aquí a uns quants anys? Convé anar a poc a poc per així consolidar equips, idees, vincles i projectes?

L'acceleració dels temps ens ve imposada per un sistema que ens encadena a un consum que converteix en obsolet avui el que ahir era funcional. La competitivitat la volen inscriure en els nostres itineraris vitals, i semblaria que no podem deixar-la de banda quan es tracta de decidir en política. Però, precisament, el que està en joc cada vegada més és la necessitat de repolititzar la vida i cadascuna de les nostres trajectòries personals i col·lectives. El que sembla inadmissible és deixar-se portar per les tendències d'allò conegut, trillat, del que converteix en seguretat el pur servilisme a aquells que decideixen per tots.

Necessitem tenir l'oportunitat per deliberar, per discutir fons i aparença, valors i instruments, programa i projectes. Molts dels discursos d'aquests dies no aconsegueixen sortir d'una espècie de paternalisme ètic, d'aparent sentit comú, de “corrent principal”, que ens empeny a no sortir de la normalitat. Del que “cal fer” perquè tot segueixi girant. Ens toca a nosaltres buscar els nostres ritmes, escollir prioritats. Començar a decidir, individual i col·lectivament, què volem ser, com volem viure. Quina ciutat volem.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.