Selecciona Edició
Connecta’t

Ràfols-Casamada veu la llum a l’Empordà

La Fundació Perramon rep en dipòsit a Ventalló 158 obres del pintor

Una imatge de l'exposició de quadres de Ràfols-Casamada a Ventalló.
Una imatge de l'exposició de quadres de Ràfols-Casamada a Ventalló.

A Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923-2009) li agradava pintar escoltant música de Bach, tot i que de tant en tant es regalava amb la música i la veu de Josephine Baker. A les parets del seu estudi se superposaven, en un desordre estudiat, fotos d'altres artistes i creadors que admirava com Baudelaire, Camus, Joyce, o de quadres de Cezanne, Miró, Picasso i Torres García. "Pintava cada dia, fins i tot quan estava de vacances a Cadaqués. Ho feia de forma relaxada, molt tranquil, com si no estigués treballant; però sempre en solitud. Moltes vegades li agradava conèixer la nostra opinió sobre el que havia fet durant el matí. Li fèiem de crítiques perquè li interessava el que pensàvem de les seves pintures. A les tardes anàvem tota la família a la platja", recorden Maria i Marga Fuchs Girona, les dues nebodes del pintor que han cedit en dipòsit (durant cinc anys prorrogables) 158 obres, totes olis, que van heretar del seu oncle a la Fundació Perramon de Ventalló (Alt Empordà); 62 de les quals, que recorren totes les èpoques l'artista, des del postexpressionisme fins a l'abstracció, s'exposen en un dels edificis que té la fundació en aquest bonic poble de Girona. Entre les obres se'n poden veure algunes dels últims treballs de l'artista. "No va deixar mai de pintar. Al final es va fer un cavallet per poder continuar-ho fent al menjador de casa o a la seva habitació; són tot obres de petit format, encara que ja no les signava", explica la Marga, que va acompanyar Ràfols-Casamada fins que va morir el 2009 i Maria Girona, la seva dona també pintora, que va morir el març passat. "Avui és un dia important", asseguren totes dues gairebé a l'uníson.

Ràfols-Casamada està reconegut com un dels millors pintors espanyols de finals del segle XX, autor d'una de les obres més coherents i personals de l'abstracció colorista en la qual es reconeix la tradició classicista mediterrània que va heretar del noucentisme. Aquesta tradició, sobretot pels tons terra, ocres i blaus que predominen en les seves obres, és el que es pot veure en la selecció de pintures que pengen a l'antic i enorme paller d'aquesta masia del segle XVII restaurat i condicionat per servir com a sala d'exposicions durant els últims sis mesos.

"Després de dos anys intentant convèncer-les que aquest era el lloc idoni hem arribat a un acord de cinc anys prorrogables per mostrar, per primer vegada des de la defunció de l'artista, aquestes obres que es conservaven al taller de l'artista i en un magatzem al Poblenou de Barcelona", explica Eduard Duran, director de la Fundació Perramon, que va obrir les portes fa un parell d'anys mostrant 140 obres de 28 artistes contemporanis catalans com Cuixart, Guinovart o Subirachs. L'obra de Ràfols-Casamada es pot veure en museus com el Pompidou de París, el Museu Nacional d'Art Contemporani de Mèxic o la col·lecció del Chase Manhattan Bank de Nova York, a més del Reina Sofia de Madrid o el Macba.

Fundació a Capellades

J. Á. M.

El 1999 Ràfols-Casamada i la seva dona Maria Girona van crear una fundació a Capellades (Anoia), una localitat vinculada amb el matrimoni per llaços familiars, amb la finalitat que les seves obres es conservessin en perfecte estat, a més de vetllar per la seva difusió i la seva conservació. Per acollir-la, l'Ajuntament va comprar i va cedir a la fundació per 25 anys Can Bas, un edifici del segle XVIII de 1.700 metres quadrats distribuïts en tres plantes. Però el projecte encara no ha vist la llum. "Està tot aturat per falta de finançament a causa de la crisi. Vam fer un projecte executiu per dur a terme la restauració de l'edifici, però la Generalitat i l'Ajuntament havien de pagar al 50% els gairebé dos milions d'euros de pressupost de les obres, però no han complert amb l'acordat", assegura Antoni Pons, un dels patrons. La culpa, segons Pons: "Que tant l'Albert com la Maria eren massa bons i per això no els han tractat bé. S'haurien d'haver enfadat i haurien d'haver cridat més, com han fet d'altres".