Selecciona Edició
Connecta’t
Festival de Canes

Un documental teràpia sobre Amy Winehouse

Presentada una obra sobre l'ascens i caiguda d'una estrella fugaç de la música

Un fotograma del documental 'Amy', presentat a Cannes.
Un fotograma del documental 'Amy', presentat a Cannes.

Més de 100 entrevistes amb 80 persones, imatges inèdites (especialment d'enregistraments d'amics i del seu exmarit, Blake Fielder-Civil), concerts, lletres de cançons impreses en la pantalla… Amy, el documental d'Asif Kapadia sobre Amy Winehouse, un estel fugaç en la música del segle XXI que va morir als 27 anys el juliol de 2011, no ha sorprès a Canes per possibles noves revelacions sobre la seva turbulenta vida i sí per ser un treball ferri del director de pel·lícules de ficció com The warrior i del multipremiat documental Senna.

Durant dues hores l'espectador no veu ni un cap parlant, les típiques imatges dels documentals d'entrevistes davant de la càmera, sinó que les veus van il·lustrant sonorament els vídeos que apareixen. I són moltíssims: tots els que han tingut relació amb l'artista hi són o han cedit material. Kapadia fa un treball molt fi d'il·lustració dels 27 anys de vida de Winehouse, de la qual existeix metratge des que era nena: avantatges d'haver nascut en l'últim quart del segle XX. Tampoc amaga ni el seu mal caràcter (terrible el moment en què la mare confessa que no va ser mai capaç de d'aturar-la), ni l'absència del pare —remarcada per les mateixes declaracions de la protagonista, ja que les entrevistes amb Winehouse també esquitxen la narració—, ni la bulímia que va patir ni, per descomptat, les seves dependències de l'alcohol i altres drogues. "El repte més important va ser empènyer la gent a parlar", ha explicat a Canes, on s'ha projectat en la Secció Oficial fora de concurs, el director d'Amy, que té fixada l'estrena al Regne Unit el 3 de juliol, una setmana més tard als Estats Units, i que ja té distribució a Espanya. "Per a molts dels meus entrevistats va suposar una mena de teràpia", explica Kapadia, que té el suport d'Universal, la discogràfica de Winehouse.

A finals de 2014, el director va ensenyar un primer muntatge a la família Winehouse, inclòs el seu pare, Mitch, i van donar el vistiplau. Però fa dues setmanes, el seu progenitor va decidir que la seva filla estaria "furiosa" amb el resultat, que se sentia "malalt" amb la pel·lícula definitiva, i que els familiars no tindran més relació amb el projecte. No hi ha hagut amenaces de demandes judicials. A la rebequeria, s'hi va sumar l'últim xicot de la cantant, Reg Traviss, que va descobrir que la seva presència havia quedat molt reduïda en pantalla.

En realitat, totes aquestes queixes serveixen directament per lloar el treball de Kapadia, que ha bussejat en l'adolescència de l'artista per trobar les seves primeres ànsies de creació musical. "La història és, en el fons, ella i el seu període creatiu, que només va tenir lloc en els primers anys. Per desgràcia, en l'últim lustre no va compondre gens", descriu el director. "El meu objectiu era crear un documental que fos honest i sincer amb l'Amy".

L'artista va esclatar en la indústria musical amb el seu segon àlbum, Back to Black (2006), que va arribar a guanyar cinc grammys. Els seus últims mesos van mostrar una dona que s'arrossegava borratxa pels escenaris, un pàl·lid reflex d'una poetessa "extremadament talentosa" —s'assegura a Amy— i una vocalista com n'hi ha hagut poques. També s'ensenya que no va tenir mai objeccions a mostrar la seva disconformitat (Island Records, la seva primera discogràfica, va afegir violins al seu àlbum de debut, Frank (2003), i ella va protestar en diverses entrevistes. Nascuda en un barri del nord de Londres, fan en la seva adolescència de Dinah Washington, Tony Bennett o Sarah Vaughan, Amy Winehouse es va traslladar al barri de Camden quan va poder: allà va trobar l'univers musical que completaria el seu treball, el rock i les influències de les bandes de noies dels cinquanta i seixanta, i també qualsevol substància per cobrir les seves addiccions, un enganxada que es va iniciar probablement a mitjan 2006, després que morís l'àvia paterna, la seva figura de referència. El seu cos es va trobar a casa seva el 23 de juliol de 2011 i l'autòpsia va establir que havia mort enverinada per l'alcohol. No queden rastres del que hauria hagut de ser el seu tercer àlbum.

MÉS INFORMACIÓ