Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Que hi ha algú?

Els serveis s'han deshumanitzat i ningú escolta, tot externalitzat, ningú responsabilitzat

El funicular de Vallvidrera.
El funicular de Vallvidrera.

No tinc sort amb els cinemes, segurament perquè sovint trio les pel·lícules sense tenir gaire en compte la sala, simplement per comoditat, en funció també de la vetllada organitzada, que de vegades inclou un sopar o un passeig per Barcelona. Assumeixo que amb l'edat, la dieta i les restriccions d'alcohol sóc cada vegada més intolerable i rondino quan les parelles remouen i fan cruixir les crispetes i absorbeixen la Coca-Cola amb unes canyes quilomètriques o, encara pitjor, en el moment en què els espectadors més grans no aconsegueixen parar el mòbil que els han posat els fills com a cordó umbilical, per no parlar de les festes que es munta el jovent al qual el mestre ha enviat a veure Camí a l'escola.

Una sessió interrompuda

Tot i que sóc dels que encara creu en el ritual del cinema, i accepto els que es distreuen sense mirar la pantalla, no suporto que la pel·lícula resulti inintel·ligible i no es disposi de personal per reparar el dany causat en un espai comú regit pel sentit comú, abandonat l'espectador a la seva sort, assenyalat com un maniàtic si s'aixeca per demanar silenci i poder veure La casa del tejado rojo. No queda cap més remei si no hi ha acomodador que atengui les queixes; s'imposa l'autogestió o anar a la recerca dels empleats per reclamar, com em va passar el dia que projectaven Red army.

Atrapats al funicular de Vallvidrera, ningú et ve a ajudar

La sessió es presentava tranquil·la, sense sospitosos disposats a visionar la pel·lícula com si fossin al sofà de casa, quan vam veure que els subtítols quedaven tallats, parcialment fora de focus, i no hi havia manera que els que no enteníem la versió original poguéssim seguir els diàlegs. Així que n'hi va haver algun que va començar a protestar, a xiular i després a grunyir, ja posat dempeus de cara al projector sense saber que allà no hi havia ni Déu. La màquina no es va aturar fins que una espectadora va sortir de la sala i es va personar a les taquilles per advertir de l'error i exigir que posés el documental des del principi.

Al cap de cinc minuts, es va repetir l'error, una altra vegada l'empipament, més pressió per a la taquillera, tothom renegant contra l'automatització, sense intervenir explicació ni consol, que al cap i a la fi és el que demana la gent de bé. El mateix cabreig que sent qui s'ha quedat atrapat en un pàrquing intel·ligent o al funicular de Vallvidrera, com em va passar el diumenge en què complia com a soci dels Senglars, l'equip que entrena el meu company Jordi Quixano. Vaig arribar tard al partit perquè una dotzena de ciutadans ens vam quedar tancats a la cabina deu minuts, sense cap més acompanyament que una alarma a la qual ningú atenia i un altaveu que informava que no podien pujar-hi més de 50 persones o 3.500 quilos.

Molts advertiments i cap remei per als atacs de pànic, com el que va patir una senyora que es va veure separada del seu nen i marit, sense que es pogués entrar ni sortir del funicular, igual d'impossibilitats els de fora que els de dins, barallats la majoria per tocar dos botons igual d'inútils, un de verd i un altre de vermell, incapaços de fer callar aquell brunzit que destrossava qualsevol oïda menys la del cap d'estació. La cabina ni pujava ni baixava i ningú ens venia a ajudar, circumstància que va alterar la convivència dels afectats, diversos enfadats amb dos passatgers que van pujar amb les bicicletes i algun de molt mal humor pel lladruc d'un gos amb males puces.

Deshumanització

Em vaig recordar de La cabina i també del pare de l'inventor del funicular de Vallvidrera, sobretot quan ningú responia a les trucades de l'intèrfon, fins que va arrencar per la mateixa regla de tres que s'havia parat, com si no hagués passat res, de nou en ruta, desitjosos la majoria de fugir de la cabina i deixar com un drap brut el primer que passés pel carrer, que en el meu cas va ser l'àrbitre del partit  dels Senglars. Sovint paguen justos per pecadors quan es necessita descarregar la ira i no hi ha qui s'ofereixi de mediador.

Els serveis s'han deshumanitzat i ningú escolta, tot externalitzat, ningú responsabilitzat. Poques vegades m'he sentit tan sol i desesperat estant tan acompanyat com en aquell funicular, fins que vaig tornar al cinema i em vaig trobar amb una colla d'irrespectuosos que es muntaven una festa amb llaminadures i xibeques mentre es projectava La oveja Shaun. Em vaig oferir d'acomodador, però em vaig adonar que em farien fora de la sala a puntades de peu i vaig decidir tornar a casa amb els Ferrocarrils de la Generalitat. Ja acomodat, després d'escoltar pels altaveus un parell de missatges d'urbanitat respecte a la utilització dels seients, ens vam estar una estona sense que el tren arrenqués a l'hora prevista, retard que va provocar la sortida a l'andana d'un passatger al crit de: “Que hi ha algú?”.

Avui, quan era al bus 24, ha pujat un revisor al qual he rebut emocionat després d'exhibir la meva T-10. I ha respost: “Bon dia, gràcies”.