Selecciona Edició
Connecta’t

La Marina i la catalanofòbia

Una candidata d'esquerres abandona davant el violent assetjament independentista

Catalunya viu actualment en un clima democràtic que no és normal i que està donant lloc a greus casos d'intolerància procedents de tots els sectors. Aquesta vegada li ha tocat a Marina Pibernat Vila, candidata d'ICV-EUiA per la ciutat de Girona. La quarta a la llista, de la qual s'ha vist obligada a sortir arran de la violenta reacció que han provocat unes declaracions seves a Twitter. La pressió que s'exerceix sobre qui no combrega amb la causa independentista arriba sovint a fer-los objecte d'assetjaments i linxaments verbals col·lectius sense que ningú faci res per evitar-ho.

El 8 de maig del 2015, durant l'emissió d'un debat electoral, Marina Pibernat va titllar de “derechona catalufa” els candidats sobiranistes i va qualificar de “fastigós” el nacionalisme. Però ja feia temps que, a causa del seu to bel·ligerant i sarcàstic, es veia assetjada a les xarxes per un entorn incapaç d'acceptar amb normalitat democràtica que una catalana d'esquerres no sigui sobiranista.

Significativament, ha estat l'expressió “catalufo”, i no “derechona”, la que ha desencadenat el remolí que li ha fet impossible a aquesta militant comunista la seva participació en política i la presència a les xarxes. No és cert que tots els catalans que simpatitzin amb la independència comparteixin aquesta actitud agressiva. Es tracta només d'una petita part, però manifesta una voluntat de control que ha aconseguit intervenir en la confecció de llistes alienes al seu àmbit. Se susciten, per tant, dubtes sobre la salut col·lectiva d'una societat incapacitada per a la discussió, per a la ironia i per frenar a temps situacions com aquestes.

El pretext per al linxament al qual Marina Pibernat s'ha vist sotmesa ha estat el suposat caràcter catalanòfob de la paraula “catalufo”. Costa acceptar que una paraula, segons qui la faci servir, tingui un significat o un altre. Articulistes sobiranistes utilitzen en els seus escrits el terme “catalufo” amb intenció col·loquial i lluny de donar-li un sentit catalanòfob. (Vegeu, per exemple, La Vanguardia del 17 de juny del 2008, pàg. 21). És inacceptable que quan aquesta mateixa expressió la utilitza algú que es nega a seguir l'independentisme, es desplegui una inusitada campanya d'intimidació inquisitorial que arriba a afectar el dret democràtic elemental de presentar-se a unes eleccions.

El que se li ha fet a Marina Pibernat és propi d’una societat repressiva i intolerant

A Marina Pibernat se l'ha acusat fins i tot d'inventar-se els seus cognoms catalans, ja que es donava per fet que algú que realment es digués com ella no podia més que ser sobiranista. Comprovada l'autenticitat del seu nom, se li ha retret que caigués en un “autoodi” català, argument idèntic al que utilitza la dreta nacionalista d'Israel.

El que se li ha fet a Marina Pibernat és propi d'una societat repressiva i intolerant, d'un model de convivència condicionada, que una part molt activa i fanatitzada vol imposar a tota la població. En acusar Marina Pibernat de catalanofòbia es reprodueix una situació que recorda les creades per l'aiatol·là Jomeini, que va encunyar el terme “islamofòbia” per blindar els excessos del seu règim integrista.

No només pel linxament i l'exclusió política a la qual s'ha sotmès Marina Pibernat, sinó per tot el que ha passat els últims anys, creiem que cal tornar a insistir que aquesta situació no ha de seguir. Tots els catalans, els partidaris del sobiranisme i els qui no ho som, hem d'ajudar a treure a la llum les actituds d'intolerància, vinguin d'on vinguin. Hem de trobar una manera de conviure sense agredir-nos.

Amb Marina Pibernat s'ha creuat una línia vermella insòlita que ha conduït al fet que siguin els sectors més bel·licosos de la societat els que determinin qui va a les llistes electorals. Els que han inspirat aquesta carrera tenen la responsabilitat de frenar un curs dels esdeveniments que, a més de ser perillós, és innecessari.

Estem a favor de la tolerància i el respecte, i que tothom pugui exercir els seus drets democràtics bàsics. Aquesta és la nostra manera de dir prou i de reclamar la necessitat de treballar en comú per construir una convivència democràtica, i des d'aquí continuar lluitat per les nostres pròpies, diverses i legítimes aspiracions polítiques.

Javier Pérez Andújar és escriptor; Beatriz Silva, periodista; Xavier Roig, consultor, i Francesc Trillas, economista. S'hi adhereixen, a més, Carlos Jiménez Villarejo, Higinio Polo, Daniel G. Andújar, Ángel Duarte, Juan Cerezo, Félix Ovejero, Miguel Riera, Soledad Bengoechea, Juan-Ramón Capella, Salvador López Arnal, Carlos Pastor, Beatriz Ballestín, Ferran Gallego i Siscu Baiges.