Selecciona Edició
Connecta’t

I Julie Christie va aturar els rellotges a la Pedrera

La inoblidable Lara de ‘Doctor Jivago’ o la Clarisse de ‘Fahrenheit 451’ va mostrar el seu amor pels poetes anglosaxons en la Setmana de la Poesia de Barcelona

Julie Christie, amb Marta Pessarrodona, durant el seu recital ahir a la Pedrera de Barcelona. Ampliar foto
Julie Christie, amb Marta Pessarrodona, durant el seu recital ahir a la Pedrera de Barcelona.

Stop all the clocks, cut off the telephone...”, va recitar del seu poeta preferit W.H. Auden. Però ja feia gairebé 50 minuts que els rellotges i els telèfons (mòbils) de les 200 persones (algunes després d'una ansiosa cua d'una hora) que omplien ahir l'auditori de la Pedrera de Barcelona ja estaven parats. Exactament des que amb el seu “Bona vesprada!”, l'actriu Julie Christie va iniciar el seu recital de poetes anglesos amb la seva amiga, la poetessa i traductora Marta Pessarrodona, en un dels seus petits miracles que obra cada primavera la Setmana de la Poesia de Barcelona que organitza el Consistori.

La seva germana gairebé bessona (totes dues nascudes el 1941) havia avisat els més propers abans del recital: “A la Julie li encanta la poesia; és una bona lectora i té, esclar, una dicció meravellosa; a més, s'ho ha currat: ha estat llegint i repassant els poemes cada dia aquesta setmana; i es nota que sap el que està recitant”, explicava Pessarrodona, que s'havia reunit diverses vegades des del novembre passat amb ella (viu molt temps a la Marina Alta valenciana) per pactar el poemari, com ja van fer l'any passat a la Poefesta a la Safor, gràcies a la tasca i l'amistat de la poetessa Àngels Gregori.

I potser per això, amb un tamboret alt i un faristol, Christie ja en va tenir prou. Ella il·luminava el fosc escenari: una sòbria brusa blanca de punys amples i coll lleument alçat amb ulleres de pasta i sabates de conjunt i pantalons foscos; el toc inconformista: un mocador vermell subjectant la cabellera rossa i encara abundant i unes arracades de cèrcols grans.

Potser pels ulls blaus i un nou parany de la memòria i els tòpics que uneixen bellesa amb feblesa, els assistents esperaven una veu mel·líflua recitant versos rosats de qui al cinema va ser la inoblidable Lara Antipova d'abric i barret de pèl llarg de Doctor Jivago. Ni una cosa ni l'altra perquè aquella era una dona de caràcter en una actriu que no ho ha estat menys: així, sota una veu notable al vaivé cadenciós dels versos, amb la mà dreta lleugerament abandonada a la cama o, com a màxim, creuada al pit, Christie es va arrencar amb Threnody, cançó fúnebre de Dorothy Parker; per després descobrir-li a la seva amiga Pessarrodona un sentit Last words to a dumb friend (Nota pòstuma per a un amic mut), poema de Thomas Hardy sobre la mort d'un gat . I “les vocals clares s'alçaven com globus”, tal com deia el tercer dels poemes, el tan àcid com esquitxat de dolçor Morning sound (Cançó d’albada), de Silvia Plath, sempre en traducció de Pessarodona, fins i tot per als agosarats versos sexuals de High Windows (Finestrals) d'un gentleman com Philip Larkin.

“Jo havia vist naixement i mort però havia pensat que eren diferents”, recitava de The Journey of the Magi, de T.S. Elliot, el coll lleument torçat a la dreta, tan ansiosa per passar al seu estimat Auden de nou que va trepitjar la música de Xavi Lloses, a qui va demanar disculpes d'una manera tan dolça que el pianista hauria volgut que l'actriu, oscaritzada el 1965, però tres vegades més candidata, l'última el 2007, s'hagués tornat a precipitar.

No: va arribar Auden amb fragments del seu In memory of W.B. Yeats, conscient ella que aquell poeta havia mort el 28 de gener del 1939, l'endemà passat de la caiguda de Barcelona a les mans de les tropes franquistes: “Els mots dels homes morts es modifiquen en la llengua dels vius”...

I van canviar les tornes: per al Funeral Blues del seu Auden, l'última de les set lectures, va començar Pessarrodona amb la seva versió i va tancar una Christie (“Stop all the clocks, cut off the telephone...”), que ja es va deixar anar: braços estesos a la seva companya rapsoda i el reconeixement de la il·lusió que li feia llegir poesia en una ciutat “tan extraordinàriament ondulada”, va dir alçant els seus fars blaus cap a les formes sinuoses del geni de Gaudí.

I va haver-hi qui la va imaginar ja, parats els rellotges, com la tendra i dura Clarisse recitant els seus poetes al boscós refugi dels homes-llibre escapats de la barbàrie a Fahrenheit 451...