Selecciona Edició
Connecta’t

La insòlita resistència del dia a dia

Dos llibres de tarannà filosòfic ens fan mirar el que ens xucla, fa mal o causa pànic

El Càndid volterià (en un fotograma de Norbert Carbonnaux) o la capacitat curativa de la cultura, segons Esquirol.
El Càndid volterià (en un fotograma de Norbert Carbonnaux) o la capacitat curativa de la cultura, segons Esquirol.

Els homes cada cop moralitzem menys sobre el dolor dels homes: per això avui el debat al voltant del suïcidi ja no es planteja en termes tals com si matar-se és un acte de coratge o de covardia o si matar-se és pecat o no ho és. Però en 25 segles el plantejament dels pensadors sobre el matar-se ha canviat força, com es pot veure a O no ser. Antologia de textos filosòfics sobre el suïcidi.

A primer cop d’ull sembla que només Emil Cioran s’ocupa del suïcidi des d’una perspectiva propera a l’europeu secularitzat d’avui —quan ens diu que el suïcidi té l’origen en el suplici i en l’esfondrament de les barreres interiors, que converteixen la vida en una agitació sinistra. Però tots els textos de l’antologia, recollits per Oriol Ponsatí-Murlà, posen llum a la qüestió anterior a totes les qüestions —anterior perquè l’elecció per la vida és la condició de possibilitat de qualsevol debat. Alguns autors, com Immanuel Kant o Ludwig Wittgenstein, s’apropen al suïcidi des de marcs estrictament filosòfics; d’altres, com Michel de Montaigne o Voltaire, el llegeixen també en termes històrics.

A l’Europa civilitzada ens queden lluny els temps en què una dona es matava per la vergonya d’haver estat violada —com Lucrècia, el cas de la qual glossa sant Agustí. Ens queden lluny els temps en què un soldat es matava abans de caure en mans de l’enemic —casos que tracten David Hume o Denis Diderot. També queden lluny els temps en què filòsofs es mataven presos d’una melancolia massa aguda per poder-hi conviure —com explica Voltaire. En canvi, els suïcidis per desesperació, per incapacitat de suportar el dolor que pot comportar el viure —suïcidis que Madame de Stäel acusa de covards i que oposa als suïcidis per virtut—, són a l’ordre del dia.

O NO SER / LA RESISTÈNCIA ÍNTIMA

Edició d’Oriol Ponsatí-Murlà
Josep Maria Esquirol
Ela Geminada / Quaderns Crema
204 / 174 pàg. 16 / 14 euros

Perquè hi ha dolor, perquè hi ha forces disgregadores de l’ésser, perquè el caos i l’abisme no són d’un altre món sinó d’aquest, els pensadors intenten donar respostes al que en diem l’existència. Josep Maria Esquirol ho fa a La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat. Mentre l’existencialisme ens parlava d’un home sobre home i ens presentava l’existir com un projectar-se, Esquirol aposta per la resistència íntima, i ens la defineix com un moviment de l’existència humana lligada al més nuclear del jo, un moviment que ens permet no dissoldre’ns en el caos que pot ser el món i que cadascú pot ser per a si mateix.

Esquirol s’afanya a assenyalar que la resistència íntima no és immunologia. Més aviat al contrari: perquè coneix molt bé la seva fragilitat, el resistent té en compte la fragilitat de l’altre. I en té cura, com també té cura d’ell mateix. Insistint molt en aquest aspecte, Esquirol vol trencar la contraposició entre autonomia i dependència, recordant-nos que la fermesa pròpia depèn, en part, de l’acolliment i del reconeixement de l’altre.

“La nihilització fa versemblant la resistència”, escriu Esquirol a La cartografia del no-res, el millor capítol de l’assaig, en què dibuixa el pou, la caiguda, la nit més fosca i llarga, la pèrdua de lligams amb els altres i el món. I aquesta resistència passaria —a part de fer-ho per la cura i per l’empara d’un mateix i dels altres— per repensar la quotidianitat. A dia d’avui hem superat la fascinació per la vida excepcional que encarnava l’heroi romàntic, però no hem sabut explicar què hi ha d’excepcional en la quotidianitat: d’una banda el joc entre allò ja conegut i la novetat que va integrant-se, i de l’altra la seva capacitat per lligar l’home a l’entorn.

Potser Esquirol no és prou considerat amb la capacitat curativa que també pot tenir la cultura —en definitiva, per explicar els beneficis de la praxi modesta i concreta, ell mateix recorre al Càndid de Voltaire. La quotidianitat salva, però la cultura, i la filosofia entesa com a cura de l’ànima, també. No llegim i rumiem per citar noms exòtics en textos insofribles, sinó per entendre i orientar-nos millor.

L’assaig del mateix Esquirol és un bon exemple d’aquesta filosofia que cura. L’autor no moralitza, no es pregunta per l’espai que ocupa l’home al món, ni tan sols pel sentit de l’existència. Ell constata que hi ha caos i dolor als marges del dia a dia, i presenta una filosofia de conviure-hi. Mirar de fit a fit el que ens xucla, ens fa mal o pànic: l’única manera de reforçar la fragilitat constitutiva de l’home en aquest heroisme que ja és resistir.