Selecciona Edició
Connecta’t

Mor amb 89 anys B.B. King, llegenda del blues

L'advocat de l'artista anuncia la seva defunció a Las Vegas

º Ampliar foto
º

Musicalment parlant, és com si al món li prenguessin, gairebé definitivament, una part de la seva memòria. Se’n va un dels últims grans pares fundadors del blues, un home que va crear un nou llenguatge amb la guitarra elèctrica, peça essencial en l'arquitectura de la música popular del segle XX. Se’n va més que un simple músic. Perquè B.B. King, mort amb 89 anys, representava una manera de vida i de creació musical als Estats Units.

El músic va trobar-se malament l’octubre passat durant un concert i va haver de cancel·lar la resta de la gira també per deshidratació i esgotament provocats per la diabetis que li va ser diagnosticada fa més de dues dècades. Des de llavors, el seu estat de salut no ha fet més que empitjorar.

Nascut en el si d'una família pobra, en una diminuta cabanya d'un poble de Mississipí, la seva primera experiència musical va arribar amb 12 anys, quan va formar part d'un grup vocal de gospel i el predicador li va ensenyar els seus primers acords amb una guitarra. Llavors, recollia cotó en una granja de la ciutat de Lexington. Després, ho va fer a Indianola durant els primers anys quaranta.

Amb la seva famosa Lucille –nom que va donar a la seva inseparable guitarra Gibson– i un grapat de dòlars a la butxaca, es va mudar el 1946 a Memphis, la ciutat que poc després trauria a la llum Elvis Presley, on a final dels quaranta i principi dels cinquanta va desenvolupar un estil únic: barrejava el so rural del camp amb la vitalitat elèctrica de la ciutat. Allà es va convertir en el rei del carrer Beale i va fer avançar el blues. Li va atorgar aquells primers anys un caràcter particular i sorprenent. Cançons com I’ve got a right to love my baby, Please love me, Three o’clock blues, Sugar mama o Gotta find my baby, eren composicions que mostren un blues gens convencional, on hi havia orquestra de metalls que l’allunyaven del prototip del músic primitiu del Mississipí, però sense perdre les arrels de la seva terra. Amb la seva veu aguda i el poder de la seva guitarra, era el mig camí perfecte entre Mississipí i Chicago, entre l’àmbit rural i l'urbà, entre la Gènesi i el Nou Testament del blues.

Va ser el so del blues modern, que més tard va explotar a Chicago i va marcar tota la generació del rock'n'roll dels seixanta. Va tenir grans deixebles blancs, com Eric Clapton i Mike Bloomfield. Els Rolling Stones, fascinats pel cançoner dels primers bluesmen originals, se’l van endur de gira. De teloner, amb ells va fer algun dels milers de concerts que tenia en el seu full de ruta. Perquè B.B. King, que anhelava aconseguir tants diners com pogués a través del blues loquaç i contagiós de la seva guitarra, es va prendre per costum fer més de 250 actuacions a l'any. A Espanya, se’l va poder veure en diverses ocasions, entre les quals, amb Raimundo Amador.

D'alguna forma, en les últimes dues dècades va quedar etiquetat com el gran ambaixador del blues clàssic, d'aquell so primigeni que sonava més real i absorbent que en cap altra banda en aquells homes i dones que van viure una època determinada. Molts van anar caient mentre ell seguia tan incombustible com en els seus anys de joventut, tot i que amb les xacres de l'edat: tenia problemes de vista i havia de tocar assegut durant tota l'actuació. Però allà estava B.B. King, anomenats per molts el rei del blues, i amb el qual totes les figures musicals volien compartir escenari, bé fossin els seus deixebles o Luciano Pavarotti. Aquí estava un artista essencial per comprendre el desenvolupament de la música popular del segle XX, el fascinant univers del blues original, nascut del món rural i electrificat a través de la seva Gibson fins a modelar un llenguatge que causava impacte. Aquí estava, en definitiva, B.B. King, memòria d'un temps irrepetible, potser l'últim guitarrista que ens recordava com va començar tot quan volíem parlar de blues.