Selecciona Edició
Connecta’t
Crítica | Una nueva amiga

El ridícul sublim

Un pròleg fascinant, on la crònica abreujada d'una amistat femenina, amb substrat lèsbic, adopta amb plaer els manierismes cursis d'un conte de fades

Fotograma d''Una nueva amiga'. pulsa en la foto
Fotograma d''Una nueva amiga'.

Al cinema d’Almodóvar s’acostumen a manifestar algunes escenes que col·loquen la pel·lícula en situació de risc extrem, moments situats en la línia fina que separa la sublimació de la ridiculesa, i que semblen conspirar perquè tot el castell de cartes s'enfonsi. Passava a Todo sobre mi madre (1999), amb aquella aparició de Toni Cantó transvestit al cementiri. I a La piel que habito (2011), amb l'atigrat Roberto Álamo creuant pla o el fragilíssim equilibri d'aquell final que deixava tres personatges en la suspensió d'una revelació radical.

Una nueva amiga

Direcció: François Ozon.

Intèrprets: R. Duris, A. Demoustier, R. Personnaz, I. Li Besco, .

Génere: comèdia. França, 2014.

Durada: 108 minuts.

Ara, François Ozon, el cinema del qual no s'assembla gaire al d’Almodóvar, però que podria compartir amb el manxec un mateix interès per la transgressió sota formes exquisides, ha construït una pel·lícula sencera sobre una situació –i, sobretot, una imatge– que abraça amb passió l'eloqüència i la polisèmia del ridícul sublim.

Basada en un relat de Ruth Rendell –potser, no per casualitat, autora que va inspirar, així mateix, Carne trémula (1997)– fon, en les seves primeres imatges, una fotografia de núvia i una mortalla per lliurar-se a un pròleg fascinant, on la crònica abreujada d'una amistat femenina, amb substrat lèsbic, adopta amb plaer els manierismes cursis d'un conte de fades creuat amb una novel·la rosa. Més tard arriba el cop d'efecte que sostindrà tota la trama: la protagonista descobrirà en la figura del marit vidu de la seva amiga morta la possibilitat de sublimar aquell amor que, com diria Óscar Wilde, no es va atrevir a dir el seu nom.

Una nova amiga radicalitza obsessions temàtiques de l’Ozon més primerenc –n’hi ha prou amb recordar el seu curt Une robe d’été (1997)–, manté relacions de parentiu ambTraje de etiqueta (1986), de Bertrand Blier, i Limpieza en seco (1997), d’Anne Fontaine, i barreja melodrama necròfil d'amour fou amb comèdia burleta de qüestionament de rols mitjançant l'estratègia de no donar-se gaire importància, però prendre's molt seriosament la seva premissa.