Ni bilingüe ni ensenyament
Els espanyols s'obstinen a carregar els seus diàlegs amb termes en anglès, mal dits i irrecognoscibles
Una de les bogeries més grans del sistema educatiu espanyol –també una de les més estúpides– ha estat la implantació, no sé en quantes comunitats autònomes, del que els seus responsables van batejar pomposament i il·lusament com a “ensenyament bilingüe”, que consisteix en el fet que els alumnes estudiïn algunes assignatures en espanyol i d’altres en anglès. Posem que ciències naturals –o com sigui el seu equivalent en l'actualitat– s'imparteix exclusivament en la llengua d’Elton John. Bé. Els encarregats de les classes no són, no obstant això, excepte excepció, nadius britànics ni nord-americans ni australians ni irlandesos, sinó individus de Langreo, Orihuela, Requena, Conil o Mejorada del Campo, que se suposa que dominen aquesta llengua. Però, per tot el que m'expliquen persones que treballen en escoles i instituts –i absolutament totes hi coincideixen–, aquells professors posseeixen un coneixement precari de l'idioma, altre cop, excepte les excepcions; el xampurregen, en general tenen un accent pèssim o ignoren la pronunciació correcta de nombroses paraules, la seva sintaxi i la seva gramàtica tendeixen a ser una simple còpia de les del castellà, i a més, quan es troben amb una dificultat insalvable, recorren una estona a aquesta última llengua, sabedors que és la que els estudiants sí que entenen. El resultat és un desastre total (ni ensenyament ni bilingüe): els nois surten sense saber res d'anglès i encara menys de ciències o de les assignatures que hagin caigut sota el domini del presumpte o fals anglès. Pel que sembla no s'assabenten de res, dormen o juguen als vaixells (si és que encara s’hi juga) mentre els individus d’Orihuela o Conil deixen anar absurds macarrònics en una espècie de no-idioma. Una veu inintel·ligible fins i tot per a un nadiu, un llenguatge farfallós, una tirallonga de vocables potser apresos el dia abans a Internet, una barreja, un xipolleig verbal.
Una de les coses més incomprensibles és una llengua estrangera mal parlada per algú que, per a més fatuïtat, està convençut de parlar-la bé. Fins i tot algú que conegui la gramàtica, la sintaxi i el vocabulari, que estigui capacitat per llegir-la i fins i tot traduir-la, només emetrà un galimaties si té un accent fortíssim, pronuncia erròniament o no adopta l'entonació adequada. He sentit explicar que aquest era el cas del conegut traductor Fernando Vela, que va transformar en espanyol molts llibres, però que si sentia dir com cal “You are my girl”, una frase senzilla, no la reconeixia: per a ell you es pronunciava com ho veia escrit, i no iu; are no era ar; my no era mai, sinó mi; i l'última paraula era jirl, amb una i ben castellana. Si sentia “gue:l” (pronunciació correcta aproximada), simplement no estava facultat per associar-la amb girl, paraula que havia traduït centenars de vegades. També he sentit explicar que Jesús Aguirre es va atrevir a fer una conferència en anglès en una universitat nord-americana. Els nadius el van escoltar pacientment, però després van admetre, tots, no haver comprès cap paraula d'aquell imaginari anglès d'espart. En una ocasió vaig sentir un col·lega novel·lista llegir fragments dels seus textos en una sessió londinenca. Malgrat que l'escriptor havia residit molt de temps a Anglaterra i devia conèixer la seva llengua, no estava capacitat per parlar-la de manera intel·ligible, allà tampoc ningú va entendre res.
El curiós és que, malgrat aquestes dificultats freqüents, els espanyols d'avui estan obstinats a trufar els seus diàlegs de termes en anglès, però en general tan mal dits o pronunciats que resulten irrecognoscibles. Fa poc vaig sentir parlar en una tertúlia del “Ritalix”. Així vaig visualitzar jo la paraula en sentir-la als uns i els altres, i tan sols vaig treure’n en net que “Rita” feia referència a l'alcaldessa de València, Rita Barberá. Al cap de poc va aparèixer la creació per fi escrita a la pantalla: “Ritaleaks”. El mateix em va passar amb un anunci d'alguna cosa: “Yástit”, repetien les veus, fins que ho vaig veure escrit: “Just eat”. En castellà tenim només cinc vocals, així que si un no distingeix que it no sona igual que eat, ni pick com peak, ni sleep com eslip, ni ship com sheep, amb facilitat anomenarà ovelles els vaixells, entre d’altres. Si a més ignora que s'usa la mateixa vocal per bird, Burt; herd, hurt i heard, però no per beard ni heart, o que break es diu breik, però bleak es diu blik, són fàcils d'imaginar les penalitats per entendre i per fer-se entendre. La gent espanyola omple avui els seus discursos de brainstorming, crowfunding, mainstream, target, share, spoiler, feedback i briefin,, però la majoria deixa anar aquests vocables a l'espanyola, sense embuts, i així no hi haurà ni britànic ni americà que els reconegui en tan espessos llavis. Vistes les nostres limitacions per la Llengua Desitjada, a un se li posen els pèls de punta en figurar-se aquelles classes de col·legis i instituts impartides en anglès farfallós. No seria més assenyat –i molt menys estúpid– que els nois aprenguessin ciències d'una banda i anglès de l’altra, i que s'assabentessin bé de les dues? Només cal inferir que a massa comunitats autònomes el que els interessa és produir illetrats totals.
