Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Assaltar els sòls

La bombolla arriba a tots els racons de la política. Els nous partits neixen al carrer, creixen a les teles, es multipliquen a les xarxes i envelleixen abans d'arribar al Govern

Espanya és un país de bombolles. La rapidesa amb la qual neixen, creixen i moren alguns fenòmens socials en aquest país és digna d'estudi. Un acaba pensant que l'ideari que anima moltes decisions polítiques de governs de qualsevol tendència es resumeix a fer-la grossa, ben grossa. En una mascletà ubiqua, el senyor pirotècnic encén la metxa i tot es transforma en transcendència fugaç i sorollosa. Foc de falles i després, silenci.

Algú comença amb un AVE a Sevilla i els altres s'animen fent gargots al mapa fins que es construeix una parada a Tardienta, que per trobar-la haureu d'anar al Google. Del quilòmetre 0 al cel i de Madrid a totes bandes, una estrella perfecta de focs artificials. És igual que siguin aeroports o autopistes, energies renovables o empreses tecnològiques, el comportament és el mateix. Quins temps els del creixement ferotge del totxo, després dels rendiments irreals d'Afinsa, després de la bombolla de Terra, després de… Créixer a poc a poc és de pobres, i ser pobre és una tara.

Ha estat un dels signes dels temps en què vivim, el rebuig de la realitat i l'adopció de la bombolla com a màscara de tots. Espanya, més que enfrontar-se a desastres com el fracàs escolar, la pobresa endèmica o l'atur estructural, n'ha fugit. Ens hem oblidat d'aquell temps del pobres però honrats. Als pobres se'ls construeix un pont i a les penes, puñalás.

Les bombolles van arribar per quedar-se. Són un fet transversal que han convertit en fi el mitjà que pot ser l'acceleració econòmica. Faria riure si una bombolla no s'hagués carregat les caixes. Seria còmic si no fos perquè la nova política respon al mateix esquema que va utilitzar la vella. Fins i tot en ideari intern.

Els nous partits experimenten un creixement exponencial i inusitat i després passa el que passa

No hi ha res a fer, és cultural, la bombolla és una estructura d'estat que ha arribat a ser sistèmica i no pot desaparèixer. És una maledicció que s'arrossega des d'aquella primera bombolla que va arruïnar Espanya després de l'extracció massiva de la plata d'Amèrica. Avui arriba als últims racons de la política i de l'economia. Els nous partits neixen al carrer, creixen a les teles, es multipliquen a les xarxes i envelleixen abans d'arribar al Govern. Podem és com un auditori de Calatrava, li cauen els rajoletes de la façana i hi ha perill per al vianant.

Els nous partits experimenten un creixement exponencial i inusitat, i després passa el que passa. El líder de Podem etzibava no fa gaire en una entrevista, en referència a la CUP: “Contribuir des de baix? Caram!”. Res millor per a un partit que comença la urbanització per la teulada. Després, esclar, com que hi ha bombolla d'entrevistes, el moment està a l'aguait i el líder carismàtic demostra ignorància i mala fe pel que fa al malestar català. La unitat del català, sí d'això, ja ho veurem, i el corredor del Mediterrani és un pacte entre elits. Hi ha un home a Espanya que ho diu tot.

Segueix la recerca d'El Dorado, d'aquell temps en què tot estarà cobert i garantit. Quina millor promesa que la renda universal? Quina millor continuïtat per al millor dels mons possibles que la jubilació als seixanta i un estat del benestar ple com una bombolla? Assaltar el cel era això, comprar un pis sobre un plànol.

Ciutadans va rectificant des que va néixer i així va creixent. Faria el mateix que els altres, però ha tingut la sort de no governar. Més que crear un espai de centre, l'han ocupat per incompareixença d'uns i altres. Com que hi ha solar i el banc ho avala, doncs més bombolla. No dubten a fitxar personatges com l'exrepresentant del SEPLA, que va paralitzar Espanya amb una vaga salvatge de conseqüències. I d'aquí cap avall, les llistes s'inflen amb tot el que s'assembli a un polític. Total, si Cañas és a Europa d'assessor d'alguna cosa, doncs... Ciutadans és Marina d'Or amb parada d'AVE.

Són les dues cares que expressen la gran frase màgica de l'Espanya contemporània: el que realment és important per la gent. El que realment és important per la gent fa només set anys era el preu dels pisos, l'euríbor i la cotització d'Endesa. I si les bombolles haguessin sortit mitjanament bé, les bombolles televisives de Ciutadans i Podem les veuríem a l'anunci de Freixenet.

Francesc Serés és escriptor