Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

Dalí, el barceloní

La ciutat fou cabdal per al pintor empordanès, tot i que apareix molt difusa en la seva geografia vital

“Glòria a Gaudí, el primer arquitecte al·lucinogen!”, va dir Dalí; aquí, a la Pedrera, en una imatge de 'Paris Match' de 1969. Ampliar foto
“Glòria a Gaudí, el primer arquitecte al·lucinogen!”, va dir Dalí; aquí, a la Pedrera, en una imatge de 'Paris Match' de 1969.

L’univers geogràfic de Salvador Dalí (1904-1989) apareix sempre associat a la seva ciutat natal Figueres; a Cadaqués, on passava els estius; a Portlligat, on tenia un dels seus estudis; a Púbol, on hi havia el castell que va regalar a la seva esposa Gala; fins i tot a ciutats com París i Nova York, on va viure llargues temporades. Però el genial pintor empordanès va mantenir una relació i uns vincles molt intensos amb Barcelona tota la seva vida, que no sempre han estat prou considerats dins de la seva intensa biografia. La seva família paterna i materna era majoritàriament barcelonina; moltes de les seves amistats de tota la vida van ser barcelonines; va desenvolupar una intensa vida social en aquesta ciutat; els seus inicis professionals van tenir lloc a Barcelona, i fins i tot la va utilitzar per posar a punt els seus mètodes d’acció i la seva capacitat de polemitzar. Aquí va exposar un bon nombre de vegades i va escriure articles de premsa, a més de passejar el nom d’aquesta ciutat per tot el món.

Però les seves inclinacions polítiques centralistes, el seu rebuig al nacionalisme, del qual va presumir en vida, i la decisió d’ignorar Barcelona i Catalunya en les seves últimes voluntats en favor de Madrid, segueixen pesant en la imatge negativa que encara avui, després de 25 anys de mort, se segueix tenint d’ell. Un llibre que sortirà els pròxims mesos de l’historiador de l’art Ricard Mas, autor d’un bon nombre d’assajos sobre el pintor, publicat per l'Ajuntament dins de la col·lecció que ha editat títols com Espriu i Barcelona, Joan Fuster i Barcelona i Candel i Barcelona, reivindica el barcelonisme de Dalí, després de recórrer els llocs que el pintor freqüentava a la ciutat i d’entrevistar prop d’un centenar de persones que el van conèixer.

A finals dels seixanta, emulant l'estàtua de Colom al port. ampliar foto
A finals dels seixanta, emulant l'estàtua de Colom al port.

Dos dels esdeveniments que relacionen Dalí amb Barcelona marquen la vinculació, entre l’amor i l’odi, del pintor amb aquesta ciutat. Tots dos se situen en un dels centres de debat intel·lectual de la ciutat amb més de 150 anys d’història: l’Ateneu Barcelonès. El 1930, després de pronunciar la conferència Posició moral del surrealisme, va posar fi a la seva relació amb la cultura imperant de la ciutat, després de qualificar l’escriptor Àngel Guimerà de “gran porc”, “pederasta” i “immens putrefacte pelut”; de proposar l’enderrocament del barri Gòtic; d’abolir la sardana i regalar un exemplar de La Femme visible, que acabava de publicar, amb la dedicatòria: “Per al putrefacte Ateneu Barcelonès, afectuosament”. L’acte, com no podia ser d’altra manera, va acabar amb un intent d’agressió a Dalí d’alguns dels socis presents, la dimissió del president, Pere Corominas, que no va ser acceptada, i amb Pere Adalvert, amic de Guimerà, titllant Dalí de “don nadie, tarambana i boca de l’infern”. Per contra, el 1950, dos anys després del retorn del seu exili americà voluntari, Dalí va tornar a l’Ateneu per reconciliar-se i fer les paus amb la seva conferència Per què vaig ser sacríleg, per què sóc místic?, en la qual es retractava del seu passat.

Però hi va haver altres vegades. La primera imatge pública coneguda de Dalí és a Barcelona, a finals de 1926, amb 22 anys. Són fotogrames del documental Gent i paisatge de Catalunya de Josep Gaspar, en el qual es recull una plàcida conversa al jardí de l’Ateneu al costat d’escriptors com Josep Maria de Sagarra i Alexandre Plana, pintors com Lluís Mercader o Rafael Durancamps, o galeristes com Josep Dalmau, en què el pintor dialoga amb normalitat amb aquests intel·lectuals davant la càmera. “És que Dalí tenia un 75% de sang barcelonina. És normal la seva presència des de molt jove en aquesta ciutat, encara que no n’hi hagi gaires imatges, ja que Figueres i Barcelona estaven molt ben comunicades des de finals del segle XIX per tren”, explica Mas, que comença el seu llibre explicant la complicada família del pintor i la seva vinculació amb la ciutat.

Dalí, el 1958, al costat d'un guàrdia urbà en un carrer de Barcelona. ampliar foto
Dalí, el 1958, al costat d'un guàrdia urbà en un carrer de Barcelona.

Com el seu avi Galo Dalí, que va arribar a Barcelona el 1881 i es va instal·lar amb la seva dona Teresa Cusí i els seus tres fills, Caterina, Salvador —el pare del pintor— i Rafael, en un pis de lloguer a la rambla de Catalunya. I allà van viure fins que Galo es va suïcidar el 1886, després d’un intent fallit, tirant-se pel pati de llums, i la vídua i els dos nens orfes van ser acollits a casa de la filla gran, Caterina, que s’havia casat amb l’advocat José Maria Serraclara. Salvador va estudiar Dret. En 1900 va obtenir la plaça de notari per oposició de Figueres, però abans d’instal·lar-se es va casar amb la seva promesa a la basílica de la Mercè de Barcelona, mentre que el seu germà Rafael va estudiar medicina i va acabar sent el metge del cos de bombers de Barcelona. Ell va ser l’ateneista que va introduir el pintor a l’entitat.

Felipa Domènech, la mare de Dalí, “que era de Barcelona i sempre va viure al Call”, tenia dos germans. Anselmo era el propietari de la llibreria Verdaguer, situada davant del Liceu, i va fundar l’Associació Wagneriana de Barcelona i, amb Amadeu Vives i Lluís Millet, l’Orfeó Català. “Va ser el proveïdor de l’artista, de lectures i d’articles de pintura, com teles i pinzells, i era un membre hiperactiu de la societat civil, ateneista i amic del galerista Dalmau, que apareix en les imatges de l’Ateneu amb Dalí i que va acabar sent marxant seu”, explica Mas.

La presència del pintor a la ciutat és continuada en aquests primers anys. Sempre que ve s’allotja a casa de la seva família, fins que el 1929 coneix Gala a Cadaqués. “La família no va poder suportar que el noi convisqués amb una dona russa, deu anys més gran que ell, casada i mare d’una nena, de la qual, a més, sospitaven que traficava amb drogues, així que va acabar desheretat i expulsat de l’univers familiar”, cosa que va propiciar l’allunyament del que havia estat el seu univers familiar i geogràfic fins aleshores. “Vaig ser expulsat de la meva família el 1930, sense un sol cèntim. Tot el meu triomf mundial l’he conquerit amb el sol ajut de Déu, la llum de l’Empordà i l’heroica abnegació quotidiana d’una dona sublim, la meva esposa Gala”, va escriure Dalí a Nova York el 1950.

“Segueix venint a donar conferències i a muntar exposicions, però a partir de llavors s’allotja en hotels com el Royal Meublé del carrer del Carme i, des de 1935, a l’Hotel Ritz, el primer hotel que va tenir la ciutat per acollir grans personalitats com ell”. L’actual Palace conserva la suite Salvador Dalí, de 150 metres quadrats, bany romà i antiguitats, en la qual el pintor va protagonitzar un bon nombre d’anècdotes: el 1971 va regalar a Gala, pel seu aniversari, un cavall dissecat que van haver de pujar per les escales fins a l’habitació del cinquè pis. L’endemà va donar una roda de premsa pujat a la gropa del pobre animal petrificat.

Adlí rodeat de alguns dels ballarins del tablao de Los Tarantos en 1964. ampliar foto
Adlí rodeat de alguns dels ballarins del tablao de Los Tarantos en 1964.

Dalí va demostrar el seu coneixement de Barcelona en articles com els que va escriure a Vogue el 1950 i a Paris Match el 1969, on fa pràcticament de guia turístic i recomana visitar llocs com la Sagrada Família, la Pedrera o el Parc Güell, tots de Gaudí, “el primer arquitecte al·lucinogen”, o veure Floquet de Neu al zoo, al qual fa protagonitzar un happening amb una maniquí vestida de núvia; aconsella assistir als toros a la Monumental, o menjar en restaurants com Les Set Portes, el Via Veneto, el Perellada, el Windsor, Els Cargols, Quo Vadis i L’Orotava, on, si anava acompanyat, “sobretot de models macos que pagava una agència, l’armava demanant coses i plats increïbles”. També aconsellava visitar la plaça Reial, on “li agradava perdre tota una tarda”, assenyala Mas des de la terrassa de l’Ocaña, un bar-restaurant que, si hagués existit en vida del pintor, segur que l’hauria visitat.

Dalí a l'habitació del Hotel Ritz, a la gropa del cavall dissecat que va regalar a Gala el 1971. ampliar foto
Dalí a l'habitació del Hotel Ritz, a la gropa del cavall dissecat que va regalar a Gala el 1971.

A prop de la plaça Reial freqüentava botigues com El Taxidermista, on es va fer la famosa foto muntat, altre cop, en un rinoceront i on va encarregar 2.000 formigues dissecades per a una de les seves obres; també el Herbolario del Rey, que conserva recipients per a mate amb la imatge de Napoleó, el personatge que tant el va impressionar des de petit, i no va parar fins a aconseguir-ne un a canvi d’un dibuix que mai va arribar a lliurar. “Quan tenia sis anys volia ser cuiner, i als set, Napoleó, i des de llavors la meva ambició no ha parat de créixer”, va escriure a Diario de un genio. Es pot visitar la botiga d’espardenyes del carrer Avinyó, on se’n comprava, o la fruiteria del Mercat la Boqueria, on adquiria mel de dàtil perquè els seus bigotis es mantinguessin ferms. Altres botigues han tancat, com la sastreria Mosella. “Estava situada sota la Pedrera i era on es feia els seus vestits”, explica Mas. En dóna fe una fotografia que s’exhibia a la botiga fins fa dos anys, en què el propietari provava un dels seus treballs davant la mirada de Franco.

A la nit visitava tablaos flamencs com el de Los Tarantos, en el qual ballava Maruja Garrido, “una bailaora que va fer debutar a l’Olympia de París i a la qual va preferir per protagonitzar el 1971 un surrealista videoclip al costat de l’Arc de Triomf dirigit per Valerio Lazarov, en lloc de Lola Flores”, o la zona de bars gais que hi havia al costat de la plaça, “que visitava amb el seu amic el ballarí i galerista Carlitos Lozano i la seva inseparable Amanda Lear, un transvestit de Barcelona de Noche, amb la qual anava als toros i s’asseia a primera fila, i en acabat se n’anava amb els toreros de festa després de la corrida. A Dalí li encantaven els transvestits. En el llibre s’explicarà tot”.

I és que Mas ha buidat literalment les hemeroteques a la recerca de la informació que ha quedat de la presència de Dalí a la ciutat, tot comprovant que moltes de les seves intervencions generaven imatges però no informació escrita, “com la seva participació en programes de ràdio on hi havia concursos per saber quant mesuraven els seus bigotis, o de dobles de Kim Novak”. També, que molts dels tòpics que fins i tot ell mateix va crear no es corresponen amb la realitat. “En els seus llibres explica que va fer coses en un dia que en realitat van passar en mesos i fins i tot anys de diferència. El llibre posarà ordre en tot això”, avança Mas.

Del seu gairebé centenar d’entrevistes ha pogut comprovar com moltes de les persones que “presumeixen i treuen profit” d’haver-ho conegut “no el coneixien tant”, mentre que d’altres “com el director de cinema Bigas Luna, ja mort, l’artista Xavier Corberó o el perruquer Llongueras sí que van tenir una relació molt intensa i sana amb ell”. Un altre dels aspectes poc sabuts de Dalí és que va ajudar molts artistes catalans a ser coneguts als Estats Units, presentant-los galeristes, portant premsa o muntant festes després de les inauguracions. Ho va fer amb Corberó, amb Tàpies o amb Tharrats. En una festa, després de la inauguració d’una exposició de Tàpies a la galeria Martha Jackson de Nova York, Gardy Artigas, en una mena d’acció surrealista, i sense que Dalí se n’adonés, li va tallar un dels seus característics bigotis. “Quan va tornar a Espanya el primer que va fer va ser encarregar a Llongueras un maletí amb bigotis postissos, per si li tornava a passar”. Uns bigotis que sens dubte va utilitzar en les sessions fotogràfiques que tant li agradava protagonitzar.

La primera vegada que Dalí exposa els seus quadres a Barcelona va ser el 1922, en una mostra organitzada per l’Associació Catalana d’Estudiants a les Galeries Dalmau, on va exposar vuit teles i va rebre l’elogi de la premsa. Tres anys més tard, a la mateixa Dalmau, va debutar en solitari amb 17 pintures i cinc dibuixos, i el 1926 va exposar al Saló de Tardor de la Sala Parés, mentre que l’any següent va fer la seva segona individual a la Dalmau amb 23 noves pintures i set dibuixos. Aquest any Margarida Xirgu va estrenar al Teatre Goya Mariana Pineda de Federico García Lorca, amb decorats i vestuaris de Dalí. “Van seguir exposicions el 1933 i 1934, organitzades per Dalmau, i després res, fins a la Biennal Hispanoamericana de 1952, en la qual se li dedica tota una sala. El 1962 va exposar la seva Batalla de Tetuan juntament amb la de Fortuny, al Saló del Tinell; la galeria Tharrats exposa la seva obra el 1967; la Rene Metrás dues vegades, el 1969 i 1973, i la galeria Dau al Set altre cop el 1970, acabant amb la gran retrospectiva que se li va muntar el 1983, en què es van poder veure 400 obres seves”, enumera Mas de memòria.

El pintor Salvador Dalí al costat d'Amanda Lear el 1969 a la plaça de toros de la Monumental. ampliar foto
El pintor Salvador Dalí al costat d'Amanda Lear el 1969 a la plaça de toros de la Monumental.

Malgrat les nombroses exposicions que va celebrar a Barcelona, són poques les obres que es conserven d’ell a la ciutat. “Va vendre algunes obres a la primera exposició individual per la posició del pare i de l’oncle. Menys en la segona. La gent es va retratar perquè era el nen, però aquí, en general, no es compra art, ni de Dalí, ni de Miró ni de Picasso; fins i tot es venen el que tenen per dos duros”, es lamenta Mas. Va passar amb la família de Dalí. El 1956, el seu oncle Anselmo i els seus cosins van vendre a uns rics italians l’impressionant Penya-segats (1926) i el matrimoni Morse, els principals col·leccionistes de Dalí a l’Amèrica del Nord, aconsellats pel mateix pintor, es van quedar la majoria de les 22 obres que penjaven al passadís de l’habitatge familiar de la ronda Universitat.

Dalí va tenir un paper fonamental en la consideració i revalorització del modernisme barceloní i, sobretot, de Gaudí. “L’admirava sense reserves. A Gaudí l’atropellen el 1926, i quatre anys després ell ja parlava de la seva obra a París de forma entusiasta. Ha estat el principal difusor de la seva obra a França i els Estats Units”. Va ser ell qui el va defensar davant els surrealistes en un article de Minotaure amb fotografies de Man Ray, després que Apollinaire i Zervos asseguressin que Gaudí “havia desacreditat la ciutat amb les seves nombroses construccions, amb el seu gust d’allò més ridícul”; una opinió que compartien llavors molts barcelonins. Dalí se sentia atret per aquesta arquitectura fantasiosa i diferent. El 1950 va escriure a Vogue: “Al passeig de Gràcia trobareu exemples sensacionals d’aquesta mena d’arquitectura delirant, veritable música debussiana solidificada”, i el 1956 va donar una conferència happening al Parc Güell lloant l’arquitecte i la seva obra. Tant l’admirava que, a més dels elogis teòrics i literaris, va incorporar el seu imaginari gaudinià en obres com Monument imperial a la dona-infant (1929) i La font, on les columnes perforades amb balcons asimètrics remeten a Gaudí.

Pel que fa a si segueix sent un personatge molest a Barcelona i Catalunya, un personatge per revalorar, Mas creu que no. “Quan va morir el 1989 tothom pensava que era un pallasso, la gent no tenia cap consideració amb ell. Es valorava només el bon dibuixant que era i el seu període surrealista, i és que la imatge frívola que va projectar el NO-DO li va fer molt de mal. Però amb el temps la seva imatge ha millorat, i no perquè ningú hagi fet una campanya a favor seu, que no. El temps posa a tothom al seu lloc, i avui Dalí és un dels grans, del qual encara ens queda molt per valorar, com la seva faceta com a escriptor i pensador”, considera l’investigador.

Carles Mosella provant un traje en la sastreria Mossella que hi havia als baixos de la Pedrera.
Carles Mosella provant un traje en la sastreria Mossella que hi havia als baixos de la Pedrera.

Pel que fa a si Barcelona s’ha portat bé amb ell, Mas és categòric: “Mai el van fer fora a puntades de peu; hi ha hagut moments de més o menys idil·li, i altres moments als anys trenta, després de la famosa conferència de l’Ateneu, que ve a la ciutat, però no té cap atenció mediàtica, no se li fa cas, perquè és un esvalotador, un alterat i un guillat. Però la cosa canvia quan torna el 1948. És veritat que no té carrer ni plaça, i que es dóna a un carrer el nom d’una persona de la que et sents orgullós, i sembla que sempre hi ha una excusa per no donar-l’hi. És veritat que la seva presència als museus de la ciutat és mínima o nul·la, però Figueres tampoc està tan lluny, no cal ser barcelonacèntric”.

No deixa de cridar l’atenció que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) només tingui d’ell tres obres de joventut i una altra cedida per la Generalitat el 2010: Naixement una deessa, que va regalar el mateix pintor un any abans de la seva mort. I, sobretot, que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) no en tingui cap, malgrat que n’hauria pogut tenir unes quantes. Després de morir el 1989, l’Estat, propietari únic del llegat, va crear una comissió per repartir les seves obres entre Madrid, Figueres i Barcelona. Segons Jaime Brihuega, un dels negociadors ministerials, va ser decisió de la Generalitat portar-ho tot a Figueres. L’actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va assegurar fa uns mesos: “En algun moment de la negociació, qui la gestionava va decidir no executar l’opció que es quedessin algunes obres a Barcelona”. Fins que l’Ajuntament no concreti a quina plaça o carrer li dóna el nom de Dalí, segurament un espai a la nova centralitat que serà l’estació de l’AVE de la Sagrera, Dalí seguirà ocult a la ciutat. Tant com les pintures que el 1969 va crear en una volta del Palauet Albéniz per encàrrec de l’alcalde Porcioles i que només es poden visitar, tot i que són públiques, un cop a l’any, durant el cap de setmana de la Mercè.