Selecciona Edició
Connecta’t
Bel Olid | presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

“Qui vol viure d’escriure a Catalunya s’ha equivocat de llengua o d’ofici”

La presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana opina que la societat no és conscient de la precarietat del sector

La nova presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Bel Olid.
La nova presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Bel Olid.

Enganya l’espartana taula de treball, com ho fan la seva constitució prima i la veu fina, tot esmolat pels cabells curts i unes ulleres d’eterna estudiant. La decisió i el caràcter de Bel Olid (Mataró, 1977) són forts, com ho ha de ser qui, des del 28 de març, és la primera dona presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i la més jove en el càrrec en la història d’una entitat que veu patir els socis com mai en els seus ja 37 anys de vida. No hi ha marge per a la tebior: el 25% dels 1.297 membres estan jubilats, tenen més de 65 anys, i només 19 menys de 30... I només un 9,7% tenen un grau de professionalització acceptable perquè almenys la meitat dels seus ingressos vinguin de la literatura i el seu entorn...

Pregunta. La seva va ser l’única candidatura. L’individualisme clàssic de l’intel·lectual-escriptor?

Resposta. Fa quatre anys que sóc vocal de l’AELC i encara hi ha molta gent del gremi que no sap per a què serveix l’AELC; també som fruit del moment: en aquesta societat és més còmode criticar sense implicar-se, asseure’s al sofà amb el Twitter a la mà i, llavors sí, criticar. També és veritat això de la imatge del llop solitari, però si no ens mobilitzem amb temes com el copyright o els drets d’autors, ens extingirem.

Els editors no fan bé la seva feina; el lector hauria de tornar llibres amb faltes d’ortografia

P. Fa poc van presentar l’estudi Escriure en català: estat de la professionalització. Només el van contestar el 19% dels enquestats. Tan desanimat està l’escriptor català que ni hi respon?

R. El que està és descoratjat. De l’estudi es desprèn que no hi ha gaires sortides professionals fora de fer-te articulista mediàtic; venent llibres és difícil. Ja ni l’únic sector que mig se’n sortia, els autors de llibre infantil, per polítiques de socialització mal enteses, ara tampoc en pot viure. El grau de professionalització és d’un 9,7%: és evident que qui vulgui viure d’escriure en català a Catalunya s’ha equivocat de llengua o de professió. És dur d’encaixar.

P. A l’enquesta anterior de l’AELC, del 2007, els autors celebraven l’ofici perquè permetia “l’expressió d’ideals i sentiments” i es mostraven preocupats per la política cultural o l’explotació de l’obra; ara ho estan més pel tema econòmic: ajuts públics, retribucions. L’ofici perd romanticisme...

R. És difícil no passar al pragmatisme quan un escriptor, avui, no té gairebé les seves necessitats bàsiques cobertes. Escriure en català ha estat sempre vocacional i ara més. Pensar el contrari és enganyar-se.

P. La concentració editorial tampoc hi deu haver ajudat, contràriament al que es defensava.

R. Per descomptat. Els contractes són molt més difícils de negociar amb conglomerats com RBA o Grup 62. Les relacions són molt més bones i recomanables amb les editorials petites, especialment si ets traductor: pots controlar més la durada i l’obra. Es nota que qui decideix els contractes als grans grups només busquen el marge econòmic i que fan això com podrien estar gestionant llonganisses. Ho veus fins i tot amb les clàusules: són estranyes per a segons quins gèneres i algunes clarament il·legals. I si es recorreguessin als tribunals segur que es guanyarien.

P. I per què no ho fan?

R. Per por: els traductors, perquè no tornarien a treballar; i els escriptors, perquè pel que guanyarien amb el litigi no els ve d’aquí... L’AELC té assessorament legal gratuït i interessaria que algú n’hi demanés. Estem esperant un heroi... o un màrtir.

Hi ha clàusules dels contractes estranyes i il·legals; si anéssim als tribunals, guanyaríem

P. Doncs els grups van fent: segons els traductors, Penguin Random House ha rebaixat unilateralment les seves tarifes de traducció entre un 6% i un 15% no fa ni tres mesos...

R. De tot plegat no ens en sortirem fins que el contingut no es vegi com una cosa vital. Per abaratir costos, les correccions dels llibres han passat de tres a una; les traduccions es rebaixen a raig fet... Però els editors veuen que, malgrat que les coses no es fan bé, no passa res. Els lectors haurien de tornar els llibres si el veiessin amb faltes d’ortografia; que no ho fan quan falten planes? El problema és que els editors no estan fent bé la seva feina, les decisions no es prenen majoritàriament per motius literaris sinó que sovint executen decisions de consells de màrqueting; perden poder i recursos i tot això ho paguem nosaltres.

P. Doncs per títols que produeixen no quedarà...

R. A Catalunya estem publicant per sobre de les nostres possibilitats. I no sols en català: es tradueixen llibres que ja no aportaren res en les seves llegües originals; cal racionalitzar-ho. El mercat català no pot assumir-ho, i menys sense eixamplar la base lectora. I això tampoc es fa bé.

P. Per què?

R. Perquè les polítiques de promoció de lectura estan dissenyades per gent que no llegeix. He donat classes a Magisteri i els futurs mestres llegeixen només allò obligatori o bé llibres de qualitat literària dubtosa; no es promou la lectura com una activitat divertida, sinó pels seus beneficis, com els ortogràfics, que, per cert, no milloren quan no es llegeix per plaer. Si llegint ficció ja es millora l’empatia, només per això ja paga la pena: la resta ve sol.

P. En aquest context, com s’explica l’increment de l’ensenyament tècnic i superior de l’escriptura en tallers i cursos?

R. Fan una mica la feina que feien els salons de lectura al segles XVII i XVIII: són la necessitat d’uns ulls crítics externs. També ajuda a sistematitzar una escriptura i s’ensenyen algunes coses que abans feien els editors.

P. Les dones de l’AELC sembla que cobren la meitat que els escriptors homes.

R. I li sorprèn? Doncs com en qualsevol altre àmbit de la vida! Cobrem menys, i tenim menys visibilitat: una escriptora rep menys crítiques als mitjans, per exemple. Els prejudicis de gènere no disminueixen amb el nivell cultural; el sexisme il·lustrat és present arreu.

P. La professionalització ha passat en set anys de 11,2% al 9,7% dels associats i la mitjana d’ingressos dels socis de l’AELC ha caigut un 31,5% en set anys... La resposta que donen els enquestats és inquietant: diuen que han reduït el seu consum cultural un 21%.

R. I què vol que fem? La societat catalana no és conscient de la profunda precarietat en què viuen els seus escriptors. La meva renda el 2008 era el doble de la que acabo d’entregar... El prestigi i el paper social de l’escriptor és avui menor que fa 10 anys, i la degradació de la cadena del món del llibre en un context de cultura-espectacle i bajanada sistemàtica no hi ajuda gens. Com a escriptor, quan sento parlar d’indústria del llibre et donen ganes de posar una bomba.

P. Caram..

R. L’industrial sí que té un benefici, però la primera baula no en percep res: les biblioteques, ara que la gent en fa més ús, no ens estan liquidant la taxa pel préstec; les telefòniques guanyen amb les descàrregues il·legals d’un producte que és nostre i del qual no en veiem res. Si volem cultura gratuïta, que em sembla bé, l’hem de pagar entre tots, com l’exèrcit. Avui, escriure és l’última de les 50 feines que fa un escriptor per arribar a final de mes; si ni amb jornada completa puc viure, no puc dedicar ni mitja ni una estona a escriure... No hi ha ofici. Ser escriptor professional tipus Jaume Cabré és excepcional. Estem en una època de desenganyats. I els escriptors ho estem.

Contractes i polítics

Obre molt els ulls Isabel Bel Olid quan relata una contradicció flagrant de la vida, com quan constata que el model de contracte d’edició que van pactar autors i editors aquests darrers “no l’utilitzen”, i que ara l’AELC intenta consensuar-ne un de semblant amb els editors de l’aliança Llegir en Català.

Qui a la seva obra (breu, que ha esclatat fa poc: Una terra solitària, premi Documenta 2010, i La mala reputació, 2013) parla de la complexitat de la vida i la capacitat de fer-nos mal, no dubta a collar els eurodiputats catalans perquè introdueixin esmenes a la reforma del copyright i vigilin que els tractats comercials entre Europa i els EUA “no ens igualin en desprotecció per baix”. Ho diu qui, a títol personal, presentà Escriptors per la independència, amb 500 signatures. “Pel fet de no escriure en castellà l’Estat no ens protegeix; només en això amb la independència ja hi guanyaríem... No puc votar el Sr. Planeta o el Sr. Penguin Random House, però sí els polítics”, es defensa.