Arribar a acords

Fa mesos que parlem del suposat canvi de model polític a Espanya pel qual transitem del bipartidisme a un sistema amb quatre partits compartint les preferències dels electors. I fa mesos que sentim els polítics dient que estan disposats a parlar, perquè han copsat el missatge dels ciutadans. Però estem assistint a un diàleg de sords per negociar la investidura de la candidata a les eleccions al Parlament andalús que més vots ha obtingut, mentre els uns i els altres asseguren que tenen voluntat d'arribar a pactes al més aviat possible. Una cosa és dir i l'altra, complir.

Per arribar a acords fa falta més que paraules o bones intencions. Els pactes requereixen voluntat, convenciment i renúncia mútua, cosa que brilla per la seva absència en les negociacions a Andalusia, i que pot marcar la tendència en els processos que obligatòriament hauran d'iniciar-se el proper 25 de maig per poder formar governs autonòmics i locals. No serveix de res acusar Susana Díaz d'haver-se equivocat en la convocatòria d'eleccions anticipades i negar-se a qualsevol diàleg, com fan el PP andalús i Esquerra Unida; o endurir les condicions per al pacte com plantegen Ciutadans i Podem; o, per descomptat, exigir el vot o l'abstenció sense res a canvi per ser investida com fa la mateixa presidenta en funcions. Pactar és una altra cosa; és compartir i plantejar-se la política com una cosa gran, generosa i a llarg termini.

Sembla com si les quatre forces polítiques a les quals les enquestes donen la majoria dels vots (PP, PSOE, Podem i Ciutadans) pensessin que aquells electors que s'estan decantant per un model polític de poder compartit els hagin de castigar per arribar a acords en plena campanya electoral. I aquest és clarament un plantejament erroni, si s'ha de jutjar pel que estan dient els espanyols a les enquestes.

Després de més de 35 anys en els quals els dos partits majoritaris s'han repartit entre el 75% i el 80% dels vots en totes les eleccions, hem entrat en una etapa en la qual, si es tenen en compte els sondejos, aquest percentatge es limitarà a un 50% o un 60%, fet que vol dir que s'han acabat, en línies generals, les majories absolutes als governs autonòmics, als ajuntaments i, per descomptat, al Govern de la nació. O, el que és el mateix, que la governabilitat requereix acords.

Escoltar el mandat dels ciutadans exigeix canviar d'actitud davant dels adversaris polítics en el mateix moment en què es tanquen les meses electorals, i asseure's a dialogar per formar governs d'acord amb les preferències dels electors. Això no vol dir que estiguem abocats a formar governs de coalició, amb repartiment de butaques i una cohabitació que moltes vegades paralitza l'acció de l'Executiu. És possible, i desitjable, aconseguir acords programàtics que permetin governar en solitari la força més votada, o a la que aconsegueixi més suports postelectorals, assumint alguns els seus plantejaments.

L'exemple que estan donant els quatre partits més votats a Andalusia no és el millor per als milions d'espanyols encara indecisos sobre el seu vot el proper 24 de maig. Fer política és triar escoltant el que demanen els electors; i pactar és, ara com ara, un actiu per guanyar vots en aquell ampli calador que va del centredreta al centreesquerra, l'espai pel qual pugnen PP, PSOE, Podem i Ciutadans. S'ha de pactar.