Selecciona Edició
Connecta’t

ETA i les seves ovelles assassines

Évole, amb l'entrevista a l'exetarra Iñaki Rekarte, va donar una altra lliçó de periodisme contemporani sa

Salvados: ETA y sus ovejas asesinas
Fotograma de l'episodi de 'Salvados' sobre Iñaki Rekarte.

Enmig del silenci del bosc, les gotes d'aigua queien com projectils damunt la molsa. En la senda propera, discorrent pel camí de la confessió, Jordi Évole succionava l'ànima de l'antic etarra, avui penedit, Iñaki Rekarte. Sense presses, amb parades en el buit del temps, l'antany assassí reclutat amb 18 anys, responsable del comando Santander i autor de l'atemptat on van morir tres ciutadans innocents, confessava els crims del monstre estrany que un dia el va habitar. Se'l mirava ja llunyà i sorprès, amb menyspreu, cert fàstic i un punt d'incomprensió. Com si es tractés d'algú altre.

Évole, en el seu comiat de temporada, va donar una altra lliçó de periodisme contemporani sa. Amb el serrell embolicat en aquella precisa naturalitat, les preguntes –mai innocents, en el seu cas– se centraven a explicitar la narració de l'antic etarra per aprofundir, sobretot, en les reflexions. Va aconseguir moments esgarrifosos. D'aquests que deixen inerme, nu, perdut en el desguàs de les seves pròpies contradiccions a qui respon.

“Em sabries donar el nom de les persones que vas matar?...”. Ell, encara, no recordava. “Te'ls diré…”. Vam aprendre a través de Rekarte que fàcil que és reclutar la incertesa quan vius en la immaduresa, que senzill que resulta inventar-se enemics, esculpir el menyspreu al que és diferent. Ens vam assabentar que ETA no era aliena a aquell desconcertant vici espanyol: el nyap. Que el silenci tens dels presos amaga un gest de menyspreu als líders de l'organització, al conte d'una Euskal Herria embolicada en mites. No ens va haver de convèncer de l'evidència sobre les tortures. Vam entendre que el fanatisme patriòtic, quan et deshumanitza fins al punt d'equiparar els morts a la fredor d'un objectiu, et col·loca a un pas del nihilisme.

Vam saber el que eren les ovelles, aquella paraula que Rekarte no deixava de pronunciar com la metàfora de la seva tossuderia. Ens va parlar de la gasolina de l'odi, de l'enemic fictici que et crees, que a l'hora de jugar-se a cara o creu qui prem el gallet, el premi és que et toqui fer-ho, no que te'n salvis. No deixava d'al·ludir a assumptes en què els espectadors comprovàvem, regirats, incòmodes, les ferides obertes. Una obra mestra va ser el que ens van presentar els responsables de Salvados aquest últim diumenge. Un testimoni sorprenent de cruesa i redempció.