Selecciona Edició
Connecta’t

Grècia ens interessa

Atenes ha d'assumir els límits objectius als seus plans; l'eurozona ha d'accelerar la negociació

Difícilment la reunió de l'Eurogrup il·luminarà avui un acord sobre la finalització del segon rescat grec, encara que és exigible que, passats ja tres mesos d'haver-se iniciat les converses, aquestes ja donessin algun fruit. Seria molt convenient per a la imatge política del mateix Eurogrup, que va aconseguir recentment convèncer Atenes de la necessitat de modificar la tècnica, el format i l'equip negociador, la qual cosa hauria de redundar en algun signe sòlid d'acostament. Ho seria també per estabilitzar l'economia grega, que no ha fet sinó empitjorar des del tímid repunt aconseguit a finals de l'any passat. I, finalment, també per a la moral dels ciutadans europeus, fatigats ja davant un pols que arrossega més de passat enutjós que de futur il·lusionant.

Fins ara, els desacords semblen haver-se concretat en plantejaments contraposats sobre qüestions socials pendents (salari mínim, reforma laboral i de pensions), fiscalitat (augment de l'IVA) i el rescat social de certs clients de la banca (desnonaments). Hi ha més sintonia en les reformes per incrementar la recaptació impositiva (crucial a qualsevol Estat modern) i s'han esvaït els maximalismes del Govern Tsipras sobre el repudi del deute públic.

Si es vol accelerar la negociació, Atenes ha de ser conscient que les seves reivindicacions socials per redistribuir la factura de la crisi de forma més equitativa topen amb un límit doble. D'una banda, no pot retrotreure mitjançant mesures no pactades l'austeritat en la despesa corrent de manera que es perjudiqui la línia de reducció del dèficit, encara que aquesta es pugui fer de manera més suau. I no ha de generar problemes polítics als seus socis, particularment als governs que disposen de menys matalassos socials, o han hagut d'aplicar mesures més severes: equivaldria a posar-los contra les seves pròpies poblacions. Lògicament, no ho faran.

Editorials anteriors

Al mateix temps, convindria que el conjunt de l'eurozona demostrés que s'implica més creativament —això és, no com un mer frontó davant propostes en alguns casos molt inoportunes— en la forja d'un acord. Grècia ens interessa a tots; no una Grècia vençuda i humiliada, sinó raonable i capaç d'abordar un fort creixement sostingut: si el primer rescat va ser un desastre, i el segon va començar molt millor, el tercer haurà de ser la definitiva demostració que es poden superar els errors; els individuals i els del conjunt. Per això convé trobar sortides o solucions intermèdies als punts de més fricció.

És cert que amb tot això no n'hi ha prou. Les projeccions d'Atenes sobre l'augment d'ingressos que suposarien les mesures que postula pequen d'optimisme. I al revés, les alces de despeses es minimitzen. Aquesta visió rosa és habitual quan un país elabora per si sol un pla d'estabilització i creixement. A la inversa, és freqüent que els plans dissenyats pels organismes internacionals exagerin les exigències i minimitzin els costos socials. Llei de vida.

Alguns dels projectes de Tsipras estan ben orientats (el rigor tributari), o són realistes (els càlculs dels miserables fruits de les privatitzacions). Però d’altres contravenen frontalment tota lògica comunitària: com es pot reclamar ajuda per augmentar el salari mínim a països (per exemple, els bàltics) amb un salari mínim que és la meitat del pretès?

Tot això, i més, és discutible, i s'ha de discutir amb seriositat. I amb molta més rapidesa.