Selecciona Edició
Connecta’t
SEBASTIÀ SALVADÓ, President del RACC

“El Circuit va revitalitzar el món del motor a Catalunya”

“Ell té sempre les de guanyar. Tractar amb Ecclestone és una lliçó de modèstia”

Sebastià Salvadó, president de el RACC. Ampliar foto
Sebastià Salvadó, president de el RACC.

Després de 25 anys de funcionament, el Circuit de Barcelona-Montmeló ha cobert ja alguns dels seus objectius. "Va servir per revitalitzar el món del motor a Catalunya", afirma sense embuts Sebastià Salvadó, president del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) i un dels principals promotors de la construcció del circuit català, després de comprovar la caiguda que havia sofert la indústria motociclista i automobilista per culpa de la crisi i de l'absència de les grans competicions després del tancament de la de Montjuïc el 1975. Ara, amb 82 anys, es prepara per celebrar les noces de plata del traçat català i també per deixar la presidència del RACC després de 30 anys de servei.

Pregunta. Per què van prendre la decisió de fer el Circuit?

Resposta. El 1980 va ser deshomologat el circuit de Montjuïc com a conseqüència de l'accident que s'havia produït el 1975. Llavors la junta del RACC va decidir comprar terrenys per construir un circuit. La primera opció va ser Caldes de Malavella. Però allà governava un grup independent que va fer inviable el projecte. Ens vam adonar que, a més, allò quedava massa lluny de Barcelona. Vam concloure que el Circuit no podia ser a més de 30 quilòmetres de la ciutat. Vam estar mirant per la zona de Terrassa, on ara hi ha el Club de Golf del Prat, i també a la zona de Granollers i Montmeló. I vam arribar a la conclusió que aquesta ubicació era la millor. Així que el vam construir allà.

P. El pressupost inicial va ser d'uns 2.500 milions de pessetes (uns 16 milions d'euros). D'on van sortir els diners?

R. Des del primer moment vam tenir l'ajuda de la Generalitat de Catalunya. Les gestions de Josep Lluis Vilaseca, llavors secretari d’Esports, i de Jordi Pujol, com a president, van ser crucials perquè el projecte pogués realitzar-se. Sense Vilaseca ara no hi hauria circuit. Ells van assumir el 80% del cost. Nosaltres, des del RACC, vam aportar els terrenys, valorats en més de 700 milions de pessetes. Van ser moments complicats. Es van prendre decisions difícils. Però tothom va col·laborar-hi: el Consell Superior d’Esports i La Caixa també van posar-hi diners.

P. Per què era tan important que la F1 tornés a Catalunya?

R. Feia 15 anys que no teníem F1, des del 1976. Catalunya havia estat la seu de la indústria del motor a Espanya. I així va seguir. Després va arribar aquella crisi tan brutal que va destruir empreses com Montesa, Derbi, Bultaco, Ossa. Però tot allò va deixar un pòsit que mai ha desaparegut. En cotxes, aquest predomini també es va qüestionar, especialment quan Jerez es va endur els grans premis de motociclisme i de F1. Per això era important recuperar aquest patrimoni històric. I amb el circuit va tornar l'alta competició, els plans de formació de pilots i la passió pel motor. Ara, només cal veure les graelles de motociclisme i de totes les categories d'automobilisme per comprovar el creixement que hem aconseguit a Catalunya.

P. Quins records té d'aquell primer Gran Premi d’Espanya al Circuit, el 29 de setembre del 1991?

R. Va haver-hi molts nervis. Gent que va entrar sense pagar. Va ser una estrena. I va haver-hi una pluja imparable. Els pneumàtics suraven pel pàdoc. Quan al cap d'uns mesos van tornar a remoure la terres de les tribunes, es van trobar desenes de sabates sota el fang. Però ho vam tirar endavant contra vent i marea. En l’àmbit competitiu, recordo la pugna que va haver-hi entre Nigel Mansell i Ayrton Senna, fent tota la recta principal en paral·lel, fins que Mansell va superar el brasiler. La victòria va ser per a ell, seguit d’Alain Prost. Senna va ser cinquè.

P. Suposo que un dels millors records dels 25 anys de Circuit va ser quan el 2007 es va aconseguir una assistència de 140.000 espectadors, el rècord.

R. Sens dubte. Però ara mateix aquella xifra em sembla inassolible. Estem molts satisfets si aconseguim els 90.000. Aquell any, Alonso acabava de ser dues vegades campió mundial i va ser la bogeria. Igual que ha passat amb Nadal en tennis, o amb Ballesteros en golf. Les coses són diferents ara.

P. Quin és el pitjor record que guarda dels 25 anys de curses en el Circuit?

R. El pitjor? Les negociacions amb Bernie Ecclestone. No en tingui cap dubte. Són tremendes.

P. Per què? Com es desenvolupen?

R. Nosaltres demanant, suplicant, insistint. I ell, de tant en tant, ens concedeix un trosset de pa… sense formatge, mentre veiem com ell va menjant. No rigui, no. La veritat és aquesta.

P. Però si vostè és molt amic seu i quan ve a Barcelona sempre sopen junts i el visita a casa seva.

R. Això és cert. I mentre sopem o ens prenem un cafè l'ambient és summament cordial i amigable. Però quan comencem a negociar, em diu: “Bé, ja saps que ara entrem en un altre departament”. “Sí, sí, ja ho sé”, li responc. I llavors comencen les garrotades. I com que ell té sempre les de guanyar, tu has de limitar-te a forçar, a buscar subterfugis, plantejar noves idees, buscar solucions creatives. Però quan li dius: “Escolta, aquí hi ha un problema”. La seva resposta és contundent: “No és que hi hagi un problema. Tu tens un problema”. Et deixa molt clar quin és el caire de la negociació. Li asseguro que tractar amb Ecclestone és una lliçó de modèstia.

P. No obstant això, sempre s'ha comentat que el Circuit té un tracte de favor gràcies a vostè.

R. Jo no diria tant. Tenim un tracte assenyalat, potser una mica diferent. Però, esclar, com que el preu per organitzar una cursa de F1 va pujant a tot el món, a nosaltres també ens afecta i cada vegada és més car. Personalment, estic content amb el tracte que em dóna. Però de la negociació entre companyies, no. Perquè aquest joc el juga perfecte. I que consti que em considero amic seu i me l’estimo. Però en la taula de negociació em deixa pelat.

P. I ara que, després de 30 anys en la presidència del RACC, anuncia que abandona el càrrec, què passarà amb aquestes negociacions?

R. Per la meva banda, intentaré mantenir viva aquesta relació amb Bernie. Però és clar que algú haurà d'agafar el relleu. I penso que Vicens Aguilera, el president del Circuit, ajudarà molt en aquest sentit. Ja ho fa ara. I ho fa molt bé. És tenaç i sistemàtic.

P. Què és el que més destacaria de la seva llarga presidència en el RACC?

R. Haver convertit aquesta institució en un club social. Gràcies a la fundació, no només ens ocupem de les incidències dels nostres socis, sinó que hem creat una entitat que ens beneficia tothom. Hem tingut un pes decisiu en temes vitals com la seguretat vial i el descens d'accidents: cinturó de seguretat, carnet per punts, estudis sobre les distraccions al volant. Són temes en els quals el RACC ha tingut una incidència determinant. Avui se sap que les distraccions produeixen el 40% dels accidents, però abans ningú parlava d'això.

P. La seva presidència va ser també determinant per recuperar i mantenir l'alta competició: el circuit, la F1, el Mundial de motociclisme, el Ral·li de Catalunya.

R. Ens vam anar introduint en la Federació Internacional i això ens ha ajudat. Tenim una gran representació. Amand Barfull, director esportiu de l RACC, és també president de la comissió de ral·lis de la FIA. I això és només un exemple. Tot això ens dóna molta força. I una altra persona crucial al món de les motos ha estat Joan Moreta, que ha anat ajudant tots els grans pilots del moment i ha permès l'explosió del motociclisme català i espanyol. Aquestes coses no tenen preu. I per mi constitueixen una gran satisfacció.

P. Per què ho deixa?

R. Perquè ja tinc 82 anys i migà. Però sobretot perquè es produeixen les circumstàncies adequades per a fer-ho. El 9 de març va fer 30 anys que vaig agafar la presidència. Ara la situació millora. No volia deixar el vaixell amb temporal. D'altra banda, havíem dissenyat un pla estratègic per a la viabilitat de l'entitat que ja està funcionant. I, finalment, d'acord amb els estatuts, tindrem eleccions el setembre de l’any que ve. I m'agrada que la transició es faci amb la màxima eficàcia. Penso que Josep Mateu, que fa 20 anys que s’està amb nosaltres, és un candidat excel·lent per substituir-me. I vull donar-li un temps perquè pugui adaptar-se. He gaudit molt en el càrrec i penso seguir fent-ho a la fundació. No estaré quiet, això segur.

MÉS INFORMACIÓ