Selecciona Edició
Connecta’t

“No m’hauria imaginat mai veure McLaren tan perdut”

El pilot anglès, bicampió del món, repassa la seva vida i l'actualitat de la fórmula 1

El campió del món de F-1, Lewis Hamilton, divendres passat a Montmeló.
El campió del món de F-1, Lewis Hamilton, divendres passat a Montmeló.

Falten cinc minuts per a les cinc de la tarda quan Lewis Carl Davidson Hamilton (Tewin, Regne Unit, 30 anys) es deixa veure a la primera planta del mastodòntic pavelló que Mercedes ha instal·lat a la rebotiga del circuit de Montmeló i s'asseu a parlar amb EL PAÍS. L'actual campió del món de fórmula 1 passa per un bon moment i això es veu reflectit al seu perfil d'Instagram. La seva vida va tan ràpid com el monoplaça que condueix. El mes passat va aparèixer presumint de músculs i tatuatges a la portada de Men’s Health, i abans d'aterrar dimecres a Barcelona a bord del seu jet privat es va estar entrenant a Mallorca, va desconnectar a Los Angeles i va passar per Las Vegas, on va assistir a la baralla entre Floyd Mayweather i Manny Pacquiao. Hamilton parla fluixet, més aviat murmura, i com sempre, fa l'impossible perquè el seu missatge sembli transcendental, gairebé místic. És difícil en algú que té com a pel·lícula preferida El Príncipe de Zamunda, d'Eddie Murphy.

Pregunta. Què li va semblar el combat del segle?

Resposta. Diguem que si no hi vas anar, no et vas perdre gran cosa. Això sí, va ser una gran experiència i un espectacle impressionant. Va ser una mica surrealista perquè tenia el Leonardo Di Caprio a la fila del darrere, el Robert de Niro assegut a la dreta, unes cadires més enllà, i la Beyoncé i el Jay-Z a l'esquerra, i estava envoltat de jugadors de la NBA. Vaig tenir sort que m'oferissin un seient tan exclusiu.

P. Però vostè ja està acostumat a la fama.

R. Sí, esclar, però no a tenir seients més bons que Di Caprio.

P. Si hi ha un element que demostra la confiança d'un pilot són les pole positions. El 2014 en va aconseguir set, quatre menys que Rosberg [el seu company], però ara ja n'ha fet cinc. Què ha canviat?

R. No hi ha més secret que l'anàlisi de les petites coses. Quan vaig guanyar el títol em vaig centrar en els aspectes en què encara hi havia marge de millora i m'hi vaig aplicar. La veritat és que en alguns vaig encertar-la i vaig millor, i en d'altres, doncs no.

P. Però ha hagut de canviar algun aspecte de la seva preparació? O la manera d'encarar els grans premis?

R. En absolut. Faig el mateix que sempre, però simplement em centro a ser més fort, a anar més de pressa i a reforçar la qüestió mental. Segurament, el títol va ser un bon fonament per a tot aquest procés.

P. S'ha engreixat?

R. És que l'any passat em vaig haver d'aprimar molt [va passar de 73 quilos a 67], jo i tots, perquè els cotxes van guanyar molt de pes pels nous motors. Ara ja no és tan necessari, de manera que m'he pogut engreixar un parell de quilos. De fet, crec que estic més fort que mai. Diguem que aquest és el meu pes ideal, al voltant dels 70 quilos. Els negres tenim més densitat de fibra als músculs que no pas els blancs, i això fa que pesem més. Això ho vaig heretar del meu pare. Per exemple, jo peso el mateix que Jenson [Button], tot i que ell és molt més alt que jo [Hamilton fa 1,74 metres i Button, 1,82 metres].

És una pena que Fernando Alonso només tingui dos títols

P. Però Button està com un fideu.

R. Igual que jo el 2014. Aquells cossos tan escanyolits no agraden a les noies.

P. Hi ha qui pensa que el Mercedes té una mena de turbo extra en determinats moments.

R. No és veritat. Tots els motors tenen diferents mapes electrònics. N'hi ha un per a la cronometrada i diversos per a la cursa i la resta. Però res més.

P. Es guarden una mica de potencial a la butxaca?

R. No anem prou ràpid? No tenim res més que el que es veu. Ferrari se'ns ha apropat molt i això que nosaltres no és que ens estiguem passejant, precisament. Anem tan de pressa com podem i ells ens comencen a fer molta pressió. En certa manera ens han sorprès.

P. Els considera una amenaça real?

R. Per descomptat que ho són. Ens costa molt treure'ns-els de sobre. Si la cosa segueix així fins al final tot estarà molt ajustat.

P. Qui el preocupa més: Rosberg o Vettel?

R. Per la posició que ocupo no crec que hagi d'estar preocupat per ningú. El meu pitjor enemic sóc jo mateix, i francament tampoc estic gaire angoixat. Lluito contra aquest enemic constantment i intento treure el millor que porto dins. Si ho dono tot, no crec que estigui sota cap amenaça.

P. En quin punt de la seva vida es troba?

R. Doncs les coses canvien, tot fluctua. L'any passat tot va ser perfecte, va encaixar, però tot i així a principis d'aquest any els problemes sentimentals van tornar a aparèixer i al final vaig tallar amb la meva parella [la cantant Nicole Sherzinger]. La part positiva és que tots estem exposats a aquestes coses. Quan passen, doncs tenen un efecte sobre la teva feina. Aquesta temporada m'he esforçat a ser més bon pilot alhora que afrontava aquesta història. D'alguna manera, he sabut portar-ho i això em fa molt feliç. Ara veig el got mig ple: sóc solter, em trobo bé, sóc campió del món i estic envoltat de noies maques. No és un mal pla, no?

P. Amb aquest panorama que descriu, és possible mantenir els peus a terra?

R. No m'oblido mai d'on he sortit i estic molt agraït de ser el que sóc. Vaig créixer a l'apartament de la meva mare, un lloc minúscul, i vaig dormir molt de temps al sofà que hi havia en el del meu pare. Vaig conduir els pitjors karts de la història i quan arribàvem als circuits érem l'única família negra. No érem gaire benvinguts. Vam tenir molts problemes però vam seguir guanyant malgrat competir contra gent que tenia tots els diners que volia. Tot allò em va fer més fort i ara sóc aquí i sóc campió del món de F-1. Estic molt content amb totes les decisions que he pres, per exemple amb els diners.

P. Això inclou haver pagat més de 20 milions d'euros per un avió?

R. Em vaig comprar un avió, i si sóc sincer no és la cosa més brillant que es pot fer. No puc fer-ho tot bé, no? Si pogués tornar enrere segurament no ho faria. De totes maneres, tinc un avió que m'encanta i quan hi volo és increïble, no hi ha res com això. Dit això, no crec que me'n compri cap més [riu].

Déu, el meu pare i els meus germans són els que em diuen el que no vull sentir

P. Hi ha algú que li digui el que no vol sentir?

R. Déu. I el meu pare, el meu germà i els meus millors amics. És bo tenir al voltant persones que no et deixin viure als núvols. No m'agrada la gent que em diu que sí a tot. Quan contracto algú, per exemple. No vull que em digui que sí a tot. El que vull és que intenti trobar una solució perquè el que sigui es resolgui.

P. Li fa pena veure com de malament està McLaren tenint en compte que va ser la seva primera família a la F-1?

R. A Austràlia, quan els vaig veure allà, tan perduts, em vaig dir a mi mateix: Com pot ser això? No m'ho hauria imaginat mai. Si veus la fàbrica que tenen, la seva història, tot el potencial… sembla impossible. Van decidir canviar de motor [de Mercedes a Honda] i la meva experiència em diu que a la F-1 és força habitual subestimar segons quins reptes. Per exemple, el 2009 va entrar en joc el doble difusor i la majoria el vam subestimar [Button va guanyar el títol amb BrawnGP gràcies a això]. M'encanta que Mercedes no subestimi res. No té gaire sentit que McLaren no estigui lluitant per guanyar. Estic convençut que tornaran a fer-ho, la pregunta és quan.

P. Vostè sempre ha assenyalat Fernando Alonso com el pilot de referència. Creu que el seu palmarès està d'acord amb el seu talent?

R. És una pena que només tingui dos títols. Aquí compten les decisions que un pren, però també estar en el lloc precís en el moment just. Jo miro el Fernando i el veig a dalt de tot en termes de talent. Michael Schumacher ha guanyat set vegades i jo col·loco Alonso al mateix nivell que ell. Els números d'un són molt superiors als de l'altre, però això no vol dir res. Ell ha pres les seves pròpies decisions i pot ser que des del meu punt de vista no hagin estat encertades, però és ell qui ha d'afrontar-ho. És clar que ara mires Ferrari, veus com va de bé i xoca molt que decidís marxar quan encara tenia contracte. Penses: Déu meu!

MÉS INFORMACIÓ