Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Una manera rància d’argumentar

Els partits que fan bandera de voluntat regeneradora usen els mateixos raonaments que la vella política

“En el fons, gairebé tot ha passat abans”. Així acabava Ignacio Urquizu el seu excel·lent article “Per què Podem comença a no poder?” (El País, 27/04/2015). L'afirmació no era merament programàtica, sinó que es desprenia de l'anàlisi que al llarg del seu text havia dut a terme de l'evolució de la força política referida en el títol, però sense gaire dificultat es podria aplicar a altres formacions.

Reconec que em va fer gràcia (i em va reconfortar) que fos un jove (a més de solvent) sociòleg el que plantegés l'afirmació. Escrita per una altra persona més gran hauria estat interpretada per molts lectors com el previsible lament d'un membre de la vella generació davant la irrupció d'una novetat que altera l'ordre existent. Plantejada per Urquizu, i degudament argumentada, donava motiu per a una reflexió.

Que la novetat no és mai del tot nova (és a dir, que conté també elements heretats amb d’altres, efectivament, nous) constitueix una d'aquelles obvietats que s'obliden amb massa freqüència, i que donen lloc a persistents malentesos. Si es fes memòria, podrien evitar-se les discussions inútils entre els adamistes que, com perfectes adolescents, creuen estar inventant tot el que descobreixen i els conservadors metafísics que, en prendre com a premissa indiscutible per a qualsevol anàlisi la màxima que no hi ha res nou sota el Sol, queden obligats a interpretar tot el que s’esdevingui com una repetició encoberta.

Si es fes memòria, podrien evitar-se les discussions inútils entre els adamistes i els conservadors metafísics

Per això, hi ha un punt de simetria en els errors que les dues figures cometen. L'adamista és incapaç de reconèixer què té d'antic la novetat que anuncia amb entusiasme, mentre que el conservador metafísic no reconeix que conté de nou la novetat. Però el que segueix aquesta doble constatació no és una conclusió eclèctica, que vulgui deixar satisfet a tothom, repartint aleatòriament errors i encerts, sinó cridar l'atenció sobre la inexcusable necessitat de sotmetre a anàlisi crítica les diverses dimensions (l'heretada i la inèdita) del que s'anuncia com a nou. Perquè no n'hi ha prou amb diferenciar els elements per l’antiguitat que tenen.

Un àmbit en què no sempre és fàcil procedir a aquesta discriminació crítica és el del discurs, però potser, justament per això, és aquí on calgui extremar les cauteles. Referent a això, cal dir que la facilitat amb la qual alguns representants de forces polítiques que fan bandera de la seva voluntat regeneradora assumeixen certa classe d'arguments que no es diferencien en res dels esgrimits per representants de la més vella política resulta francament inquietant, en la mesura en què no deixa de constituir com a mínim un símptoma que qüestiona la consistència intel·lectual (i, de vegades, la veracitat) d'alguns d'aquells.

Observeu, a títol d'exemple, l'extraordinària similitud formal entre aquestes tres afirmacions. 1) “La democràcia la van portar a Espanya tots els espanyols”. Típica afirmació de la dreta d'aquest país per fer oblidar el protagonisme de l'esquerra durant el franquisme en la lluita per les llibertats, deixant a l'ombra, de pas, el seu propi col·laboracionisme amb aquell sinistre règim. 2) “El nou Estatut va ser un projecte de tots els catalans”. Afirmació de la mateixa dreta catalana que ara s'esquinça les vestidures davant la sentència del Constitucional i que, en el seu moment, defensava per boca de Jordi Pujol la idea que per satisfer les reclamacions de més autogovern de Catalunya n’hi havia prou i sobrava amb una relectura de l’Estatut de Sau.

Deixem per al final l'exemple més proper en el temps. 3) “Els Jocs Olímpics del 1992 es van fer gràcies a tots els barcelonins”. L'afirmació correspon a una candidata a l'alcaldia de Barcelona obstinada a desqualificar, adamísticament, tota la gestió municipal precedent, incloent al sac també els ajuntaments d'esquerres que van governar la ciutat fins fa quatre anys. Però no “tots els barcelonins” se centraven en això. CiU, o fins i tot alguns dels sectors socials que formen la prehistòria dels crítics de la casta actuals, no eren gens partidaris de Barcelona’92. En realitat, s’hi van estar oposant fins al moment en què van sospitar, en veure l'èxit del projecte olímpic, que aquesta oposició podria acabar passant-los factura.

Conclusió provisional? Que, per descomptat, l’element nou d'aquesta presumpta novetat en l'esfera de la política no es troba en la manera d'argumentar, que si evoca res és precisament un dels tòpics més rancis i estereotipats dels vells discursos: universalitzar per tapar les pròpies inconseqüències i contradiccions.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.