Selecciona Edició
Connecta’t

“He passat un infern indescriptible, els pitjors 4.000 dies de la meva vida”

Entrevista amb l'home que fa 11 anys que és a la presó per violacions que no ha comès.

El Regne Unit confirma ara que l'ADN trobat no era seu, sinó d'un assassí britànic.

A l'esquerra, Romano van der Dussen abans d'entrar a la presó al setembre del 2003. A la dreta, el britànic Mark Dixie.
A l'esquerra, Romano van der Dussen abans d'entrar a la presó al setembre del 2003. A la dreta, el britànic Mark Dixie.

Romano Liberto van der Dussen suma 4.268 dies turmentat per la paraula violador. L'han anomenat monstre, depredador sexual, fill de puta, merda, bèstia. Li han dit que no mereix viure. Durant els 11 anys i mig que aquest holandès ha passat tancat en presons espanyoles ha rebut dels seus companys incomptables pallisses, insults, amenaces —“moriràs, gossa”—. Ha passat mesos aïllat en una cel·la sense veure ningú per salvaguardar la seva integritat física. La vida no és fàcil a la presó, però ho és encara menys si hi ets per haver violat dones indefenses. A l'ètica de la presó, aquest crim no s'admet.

Tot i això, l'holandès no va intentar mai violar tres dones a Fuengirola (Màlaga) la matinada del 10 d'agost del 2003, delictes pels quals va ser condemnat a 15 anys i mig de presó. Ho va fer un britànic anomenat Mark Dixie. La policia espanyola ho sap des del 2007 i el Regne Unit acaba de confirmar-ho amb una nova mostra d'ADN de l'anglès. No només això. El mateix Dixie ha reconegut ara que probablement estigui relacionat amb aquelles agressions sexuals i ha ofert la seva col·laboració. Però, malgrat tot, Van der Dussen continua a la presó.

El cas és ara a mans del Tribunal Suprem, després d'interminables diligències i comprovacions que han trigat vuit anys a dur-se a terme. “Mentrestant, la meva vida ha estat destrossada”, relata en bon castellà Van der Dussen a EL PAÍS a la presó de Palma, on compleix pena en aquests moments. Va entrar a la presó amb 30 anys. Ara en té 42.

L'holandès recorda la seva història en un locutori de la presó mallorquina. És diumenge, dia de visita, i al voltant hi ha un eixam de nens parlant amb els seus pares presos. A ell no el va a veure gairebé mai ningú. La seva mare va morir i el seu pare, malalt, viu a Holanda. Van der Dussen està sol. Vestit amb una samarreta Nike i unes bermudes, encara podria passar per un turista jove. El seu rostre, tot i això, és una barreja estranya de tristesa, ira, incredulitat i exasperació.

Ha passat per set presons en 11 anys i mig. Sempre hi havia embolics, problemes amb la seva condició de violador, i havien de traslladar-lo. Màlaga, Granada, Múrcia, València, Castelló, Alacant, Palma... Ha recorregut tota la costa de presó en presó. Espera que aquesta sigui l'última, però ja no està segur de res.

“La meva vida ha estat destrossada”, diu Romano van der Dussen a la presó

—Fa 11 anys que estic tancat per delictes que no vaig cometre. He passat un infern indescriptible, els pitjors 4.000 dies de la meva vida. Durant aquest temps he vist persones apunyalades, d'altres que s'han suïcidat, violacions per un deute impagat... Tot això m'ha provocat danys irreparables. Estic en tractament psiquiàtric. Prenc psicofàrmacs per tractar l'estrès posttraumàtic i tinc múltiples trastorns psicològics. He perdut fins i tot la meva pròpia dignitat com a persona. Com he de creure en la justícia?

L'holandès arriba al locutori ple de papers. Ha tingut molt temps per estudiar detingudament el seu expedient. Quan va ser empresonat amb prou feines parlava l'idioma, però feia servir un diccionari per entendre el Codi Penal, La Llei d'Enjudiciament Criminal, la Llei del Tribunal Constitucional... Onze anys després, parla un més que correcte espanyol.

Ha rebut pallisses, insults i amenaces de mort en set presons espanyoles

—Vaig començar a llegir-me les lleis perquè estava convençut que no s'havien fet bé les coses. Una bona investigació policial i judicial no acaba amb un innocent a la presó. A poc a poc em vaig anar adonant de diferents irregularitats, que no havia tingut una bona defensa lletrada, que les identificacions que van fer les víctimes no s'havien dut a terme correctament, que no s'havien investigat totes les proves... Però processalment ja era tard. Un cop et condemnen, demostrar la teva innocència és molt complicat.

Aquesta història va començar per a ell el 2 de setembre del 2003. En aquella època, vivia a la localitat malaguenya de Benalmádena a casa d'uns amics que no li cobraven lloguer. Havia treballat en una gelateria, però va tancar i ell es va quedar sense feina. Cobrava l'atur a Holanda i amb aquells diners s'apanyava. No havia tingut una vida fàcil. Els seus pares, incapaços de fer front a les seves obligacions familiars, van demanar ajuda als serveis socials holandesos quan ell tenia vuit anys. Els veia de tant en tant, però va passar tota la seva infància i adolescència internat en centres de protecció. En va sortir amb 17 anys i una forta addicció a l'èxtasi i la cocaïna.

—Vaig passar per diverses clíniques de desintoxicació. Em va anar bé, i durant una època vaig arribar fins i tot a treballar una llarga temporada en un hotel de l'aeroport. Quan vaig arribar a Espanya, estava net.

Aquell 2 de setembre del 2003, uns agents de policia el van arrestar a prop de la platja. Més tard el van informar de l'acusació: era el sospitós principal d'haver agredit sexualment tres dones a Fuengirola durant la nit del 10 d'agost entre les 4.30 i les sis de la matinada. El modus operandi havia estat el mateix en tots els casos: l'atacant s'acostava a la noia, la copejava violentament, amb cops de puny inclosos, i tractava de violar-la. L'home no va poder consumar cap dels intents de violació per l'aparició d'algun cotxe o veí, però les tres dones, de 19, 29 i 33 anys, van quedar aterrides.

Els records de les víctimes i d'una testimoni eren d'un home de complexió forta, cabells ondulats o arrissats... Però per a dues d'elles era ros; per les altres dues, castany fosc. Per a una, tenia els cabells llargs; per a dues més, curts. Una deia que feia 1,75; una altra, que més o menys 1,85... En tot cas, semblava que es tractava de la mateixa persona per les similituds dels atacs i l'enorme proximitat en l'espai i en el temps de les agressions.

La policia va començar a investigar el cas i a ensenyar àlbums de possibles sospitosos a les víctimes. Van der Dussen apareixia en un d'aquests àlbums. Havia tingut alguns enrenous de carrer que van desencadenar en antecedents policials per resistència a l'autoritat i per una baralla amb la seva xicota. No el van condemnar mai, però el seu rostre va quedar en aquells àlbums. Els van ensenyar a una de les dones i no va reconèixer ningú. Dotze dies més tard, tot i això, el 22 d'agost, ella i una altra de les víctimes sí que van identificar “sense cap mena de dubte” l'holandès. Ho va fer també una testimoni que havia vist l'atacant des del balcó.

Una de les dones va dubtar més tard. En una roda de reconeixement al jutjat, l'1 d'octubre, va dir que Van der Dussen era més baix que l'agressor i que no estava totalment segura que hagués estat ell. Però, al judici, dues víctimes i una testimoni es van mostrar convençudes que l'holandès era l'atacant. La tercera víctima tenia estrès posttraumàtic i amnèsia i no recordava res.

Amb aquelles identificacions, i a pesar que l'ADN trobat en una de les agressions sexuals no coincidia amb el seu, Van der Dussen va ser condemnat per l'Audiència Provincial de Màlaga a 15 anys i mig de presó per tres agressions sexuals, lesions i robatori amb violència. La sentència no fa referència a les restes d'ADN trobades en l'intent de violació de la primera víctima, ni argumenta per què aquesta prova exculpatòria no es va tenir en compte. El condemnat ha donat, durant anys, voltes i més voltes a aquella resolució.

La sentència condemnatòria no feia referència a les mostres de ADN que l'exculpaven

—No he entès mai com em van sentenciar havent-hi ADN que m'exculpava. Tampoc va ser normal el reconeixement en roda, en què, sense complir el que exigeix la llei, em van ficar a mi, amb el meu aspecte d'estranger, amb espanyols morens que no se'm assemblaven gens. A més, jo vaig presentar tres testimonis que podien acreditar on era aquella nit, però ningú els va cridar a declarar: ni la policia, ni la fiscalia, ni tan sols el meu advocat! I, finalment, quan la policia va recuperar la bossa i la cartera de dues de les víctimes, que s'havia endut l'atacant, no van agafar les empremtes dactilars d'aquells objectes. Són coses que no podré entendre mai. Suposo que és tranquil·litzador tenir un culpable, encara que no sigui el veritable.

Van der Dussen sent que estava condemnat abans que comencés el procés.

—Jo no estava molt preocupat perquè vaig creure que aquestes coses no passaven; que era impossible, en un país del primer món, acabar a la presó per un delicte que no havies comès. Entenc que la resta dels presos no creguessin en la meva innocència. Em deien: ‘si no has fet gens, per què ets aquí?'.

Ell reconeix obertament els seus problemes previs amb la policia, i sap per què apareixia als seus àlbums fotogràfics de sospitosos.

—M'havia ficat en algun embolic, sí, encara que no vaig ser condemnat mai. No era un sant, és cert. Però això no em converteix en un depredador sexual. No vaig agredir mai aquelles dones. No ho hauria fet mai. La meva mare va patir una violació quan tenia 14 anys i no ho va superar mai. Era catòlica i no va voler avortar. La meva germanastra és fruit d'aquella agressió sexual i la meva mare va veure sempre la cara del seu violador en la de la seva filla. He viscut aquest trauma molt de prop.

Van der Dussen no va tornar mai a veure la seva mare. Ella no aguantava la idea de tenir un fill violador i no va venir mai a visitar-lo a Espanya. Va morir fa uns anys de càncer.

—En aquell moment, quan ja es trobava molt malament, va demanar poder acomiadar-se de mi a través de videoconferència, però no va ser possible. No vaig poder dir-li que l'estimava moltíssim i que no havia agredit cap noia. Va morir sense que pogués demostrar la meva innocència.

Tres anys després de la detenció i empresonament de Van der Dussen, un altre crim, aparentment sense cap relació amb ell, es resolia a 2.000 quilòmetres de Màlaga. Una model de 18 anys, Sally Ann Bowman, havia estat violada i assassinada a Londres el setembre del 2005. Mark Philip Dixie, un home amb múltiples antecedents per violentes agressions sexuals, violacions i robatori, va ser arrestat un any després i condemnat a 34 anys de presó. El 2006, després de la detenció, el seu perfil genètic va passar a la base de dades Veritas de la Interpol... i la policia espanyola va constatar que encaixava amb la violació de Fuengirola en la qual s'havia trobat ADN i per la qual va ser condemnat Van der Dussen.

Un informe de la policia científica del 23 de març del 2007 va informar el jutjat encarregat del cas de la troballa i va assenyalar que, segons les seves dades, era 54 milions de vegades més probable que aquell ADN fos una barreja de Mark Dixie i la víctima de Fuengirola que de qualssevol altres dues persones triades a l'atzar. De totes maneres, recomanaven ampliar els marcadors genètics de Dixie demanant una nova mostra al Regne Unit.

—En aquell moment vaig veure el cel obert. Vaig pensar que finalment començava a aclarir-se la veritat i que aquest seria el desenllaç del malson; que unes proves científiques demostrarien la meva innocència d'una vegada i demostrarien el veritable culpable.

Però la senzilla petició de la policia espanyola ha trigat vuit anys a emplenar-se. Tot han estat problemes entre el jutjat de Fuengirola, l'Audiència Provincial de Màlaga, les comissions rogatòries al Regne Unit... Fins que el lletrat de Van der Dussen no va acudir al Suprem el 2011 per demanar la revisió de la condemna, ningú s'ha pres de debò el cas ni ha tingut cap pressa a esbrinar si hi havia un innocent a la presó.

L'alt tribunal no va donar la raó a l'holandès, però sí que va demanar, el 14 de febrer del 2012, que s'agilités el procés amb Londres. Tres anys després, el passat 26 de febrer, finalment, l'informe britànic va arribar al jutjat de Fuengirola. I, com s'esperava, els nous marcadors de Mark Dixie són també coincidents amb el material genètic trobat a la violació.

ADN TROBAT DESPRÉS DE LA VIOLACIÓ I PERFIL DE MARK DIXIE. A dalt, identificadors genètics d'un home i una dona trobats després d'examinar restes orgàniques relacionades amb la violació. Coincideixen amb el perfil del britànic Dixie (a baix), que acaba d'enviar el Regne Unit a Espanya
ADN TROBAT DESPRÉS DE LA VIOLACIÓ I PERFIL DE MARK DIXIE. A dalt, identificadors genètics d'un home i una dona trobats després d'examinar restes orgàniques relacionades amb la violació. Coincideixen amb el perfil del britànic Dixie (a baix), que acaba d'enviar el Regne Unit a Espanya

L'informe ha arribat, a més, acompanyat d'un altre document: la declaració d'un funcionari de presons que va parlar amb Dixie. El pres li va dir que “pot ser que estigués involucrat” en el delicte de violació comès a Espanya, i que “no volia que hi hagués algú complint una pena a la presó per una cosa que no havia fet”. Per això, va dir que “estaria encantat de col·laborar amb qualsevol investigació referent a aquest assumpte”.

Amb aquests nous papers, l'advocat de Van der Dussen, Silverio García Sierra, ha acudit de nou al Suprem. Els va usar primer per demanar al jutjat permisos de sortida per al pres, però han estat denegats. Ara, l'alt tribunal té de nou l'assumpte a les seves mans. “Jo només segueixo en aquest cas perquè crec en la innocència d'aquest home”, diu García Sierra, a qui li va tocar d'ofici tramitar un recurs d'empara davant el Constitucional de l'holandès i ha continuat després amb ell per pura convicció. “No et pots creure com s'ha arribat a aquesta situació”. Al locutori de la presó de Palma, Van der Dussen s'acomiada després de 40 minuts de xerrada. Pregunta si és normal que la justícia trigui tant.

—Només estic a l'espera del desenllaç d'aquest malson. Espero que s'aclareixi tot i que el responsable dels fets pagui per això. Res ni ningú podrà reparar el dany que se m'ha causat amb aquest cúmul d'irregularitats, però no em queden forces ni per tenir rancor. L'única cosa que vull és que això acabi d'una vegada.

El que diu la nova mostra genètica

Quan el britànic Mark Dixie va ser detingut a Londres el 2006 per assassinat i violació, el seu perfil genètic va passar a la base de dades de la Interpol. Es va saber llavors que coincidia amb les restes d'ADN trobats en una de les violacions del 10 d'agost del 2003 a la localitat malaguenya de Fuengirola, l'única en la qual es va trobar material genètic.

L'ADN trobat era una barreja de la víctima i d'un home desconegut. Aquell home desconegut no era el sospitós investigat, Romano van der Dussen, segons va acreditar la policia científica per escrit. Però aquesta dada exculpatòria no es va tenir en compte a la sentència i l'holandès va ser condemnat.

El 2007, la policia espanyola va emetre un nou informe: era 54 milions de vegades més probable que l'ADN trobat fos una barreja del britànic Dixie i de la víctima de la violació que de qualssevol altres dues persones. Però, com que al perfil de la Interpol hi faltaven alguns marcadors, es recomanava que se sol·licités al Regne Unit una nova mostra genètica de Mark Dixie.

Aquesta prova amb tots els marcadors genètics acaba d'arribar a Espanya, vuit anys després, i corrobora, segons un expert forense consultat per aquest diari, que l'ADN trobat a Fuengirola és compatible amb el perfil de Dixie. No ho és amb el de Van der Dussen.