Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Canvi i ruptura

La degradació de la democràcia i la devaluació social exigeixen que les polítiques rupturistes concretin la fractura

L'endemà de l'emissió de l'últim Full de ruta –en què s'advocava pel dogma que l'eix nacional i l'eix social són una única persona indivisible, germans es privatitzava, xac!, la sanitat a Lleida. Cosa que explica quina ha estat la funció governamental del dret a decidir, i el caràcter, precipitat i inapel·lable, de l'únic procés governamental en marxa a Catalunya i a Espanya: l'austeritat i la superposició del concepte Ibex per sobre de la democràcia, que es tradueix en l'abandonament del pacte social pel rescat d'empreses regulades, el businessfriendlyisme de tota la vida.

Bé. Tal com diu House, ningú mor amb dignitat. Ni tan sols el Procés. Cal suposar que, una vegada mort de riure, tot torni a la situació anterior al 2012, data en què CiU va raptar un rapte molt fàcil, com els de Zeus o Lorca un procés ciutadà, per perllongar les seves polítiques i la seva vida mateixa. Situació anterior al 2012, sinopsi: un règim seriosament ferit es veia amenaçat per uns moviments ciutadans rupturistes. Això continua sent així?

La descomposició de l'Estat apunta a això. El canvi de dinàmiques quotidianes que ha suposat la crisi ha permès constatar disfuncionalitats democràtiques. I una corrupció estructural que ha suposat ja la desaparició d'un rei i mig si comptem Pujol, i la constatació que els grans partits del règim PP, PSOE, CiU / Gürtel, ERO, Púnica, Palau, Reus, càrtel Pujol són unes estructures implícitament corruptes a partir del grau d'oficial. La imputació de tot un exvicepresident de Govern no és una cosa tan desmesurada que resulti difícil de comprendre en la seva gravetat. Malgrat això, The New York Times informa que encara podem sorprendre'ns més i millor per futurs noms propis de futurs casos.

Sembla un enfonsament en tota regla, sí. Però també hi ha signes en cas contrari. El contrari no és el vol a reacció, sinó la flotació. I l'economia sura. Una vegada reformulada, està tornant a crear llocs de treball, en la poètica del que és el treball, la vida i la dignitat després d'aquesta crisi. Poètica: la vaga dels treballadors de Movistar evidencia unes regles del joc de quan existia La Canadenca: jornades de 10 hores, sous de 700 euros que, nets, suposen menys de 500.

Una part destacada de la societat no té una objecció especial a votar partits amb una corrupció contrastada

D'altra banda, i això és important, els partits de la Restauració 2.0, que en altres democràcies ja estarien actualitzant el seu CV a Linkedin, no acaben de desaparèixer. Una part destacada de la societat no té una objecció especial a votar partits amb una corrupció tan contrastada que, qualsevol dia, els donen l'ISO 9000. A Andalusia, Madrid i Catalunya, aquella tendència pot aconseguir proporcions d'acudit d'Arévalo, aquell tipus d'acudits que farien riure si no fessin regurgitar. Els partits Ibex, doncs, no només no implosionen, sinó que fins i tot es renoven. Com és el cas de Ciutadans, després de CiU, l'únic partit que ha vist a venir la situació.

Si CiU s'ofereix a canalitzar la indignació nacional a Catalunya cap a si mateixa, C's va més forta i s'ofereix a canalitzar la indignació a seques. Ofereix també bandereta un teixit que, en les penínsules Ibèrica i Balcànica, és el que la llenceria en altres biòtops; per exemple. Però també altres productes sign of the times: centralitat, lèxic, regeneració, superació de la dreta i l'esquerra d'altra banda, una cosa que la dreta espanyola està oferint o obligant des dels anys trenta, estupor i tremolors davant la corrupció i, voilà, canvi, aquella paraula que, en política, significa "res / ja-et-trucaré".

És curiós que la dreta espanyola encara tingui aquella capacitat escenogràfica, dinàmica, malgrat les seves dues grans hipoteques, estàtiques. Hipoteca a) el seu nacionalisme es continua autoformulant a través del catolicisme del XIX / Menéndez Pelayo. Hipoteca b) després de trenta i escaig anys de democràcia, el seu límit del que seria acceptable continua sent 1939 cosa, glups, única a Europa. Però també és curiós que Podem, un partit rupturista que va fer una irrupció descomunal en les eleccions europees amb només aquell senyal d'identitat, coincideixi en les seves propostes centralitat, (un altre) lèxic, regeneració, superació eix dreta-esquerra i, socors, canvi, amb C's, des del Congrés de Vistalegre fins a fa escassos dies.

Si aquelles propostes eren una drecera per accedir al poder i practicar la ruptura, ja no ho són. El futur immediat sembla dibuixar la coexistència de quatre partits, tres dels quals amb una idea semblant davant l'economia i la democràcia, que s'enfonsa, però flota, que no ha estat afectada ni per la crisi, ni pel 15-M. Això no suposa la fi de tot el que va néixer el 2012. La degradació de la democràcia i de les condicions de vida apunten a la prolongació del conflicte. Però si el conflicte vol existir en la política, necessita canviar de velocitat i allunyar-se de les formes polítiques del lloc, verticals i centralistes. Cal també que es verbalitzi, que la política rupturista comenci a formular la ruptura. Quins canvis constitucionals calen, quins drets nous s'admeten, com s'amplia la democràcia, què cal fer amb el dret a decidir, amb la forma de l'Estat, amb el deute?