Selecciona Edició
Connecta’t
Crítica | Güeros

Veritat i estil

Aquesta pel·lícula aconsegueix descriure un atac de pànic amb una solució visual eficaç i bella

Fotograma de 'Güeros', d'Alonso Ruizpalacios. pulsa en la foto
Fotograma de 'Güeros', d'Alonso Ruizpalacios.

En un racó allunyat de la celebració d'una estrena cinematogràfica, un dels personatges d'aquesta opera prima sustentada en la perfecta conjunció de veritat i estil fa un particular monòleg-exabrupte: “Puto cinema mexicà! Agafen quatre malgirbats i filmen en blanc i negre i diuen que ja estan fent cinema d'art. I els putos directors (...) encara van al Vell Continent i diuen als crítics francesos que el nostre país no és més que un niu de porcs, diabètics, capcots, rates, fraudulents, traïdorencs, acomplexats i precoços”.

Güeros

Direcció: Alonso Ruizpalacios.

Intèrprets: Tenoch Huerta, Sebastián Aguirre, Ilse Salas, Leonardo Ortizgris, Raúl Briones.

Gènere: comèdia. Mèxic, 2014.

Durada: 108 minuts.

Els personatges de Güeros, rodada en blanc i negre amb ample de pantalla acadèmic, no són quatre malgirbats, però sí que són les figures marginals d'una generació perduda, vaguistes d'una vaga (que no esquirols) embarcats en un viatge redemptor al rescat de dos ideals romàntics complementaris: la locutora d'una ràdio lliure, temporalment abduïda per l'embruixament d'un mascle alfa de la revolució, i una estrella del rock llegendària al llindar de la mort. Ruizpalacios aconsegueix afirmar una mirada complexa i sensible sobre el límit de desarrelament i immaduresa que habiten els seus personatges. I ho fa partint de la convicció que l'estil és contingut.

Entre moltes altres coses, Güeros aconsegueix descriure un atac de pànic a través d'una solució visual tan eficaç com bella, juga a trencar la seva quarta paret a través d'un personatge ocasional, culmina en un monòleg que escala cims d'emoció per xocar amb el seu anticlímax i revela en Ruizpalacios un legítim poeta.