Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ferraté, imaginació moral

Volia l’honradesa de la veritat per damunt del negoci social, polític o cultural

Joan Ferraté, en una imatge de 1992 Ampliar foto
Joan Ferraté, en una imatge de 1992

Dels savis només queda sovint el rastre ranci i vellot de la memòria virtual. És mentida, sempre que el savi és de debò, i no un imitador o un farsant oportunista. Però la memòria individual i la col·lectiva són sovint selectives i tramposes. Sense saber ben bé per què els temps decideixen de qui es recorden més i de qui una mica menys, o fins i tot canvia la manera en què fem memòria. Hi ha una bona mà de crítics i escriptors, de poetes i editors, que no s’han oblidat un d’ells, Joan Ferraté, malgrat que els temps no li siguin propicis i sembli que la seva memòria hagi quedat escapçada per alguna estranya inoportunitat històrica. N’hi ha més, d’aquests savis, perquè els últims tres o quatre anys fan de mal encaixar les emocions de la racionalitat il·lustrada amb el discurs del sobiranisme i la seva preferència per l’emocionalitat despullada, l’essencialisme de fons i el desafiament tàcit a les lleis de la gravetat social.

Però la veu potent i aspra de Joan Ferraté (quan signava en català) o Juan Ferrater (quan ho feia en castellà) no s’ha apagat i en totes dues versions és equiparable la vibració tensa de la prosa i el coratge intel·lectual. No callà en tornar el 1985 de l’exili escollit el 1955. El retorn el va enxampar amb les eines enceses i activades, i amb només 61 anys. Retrobava a casa les condicions òptimes per restituir la funció intel·lectual i la mateixa distància oferia les condicions per fer-ne un ús entre imperatiu i immisericorde.

PROVOCACIONS

La provocació intel·lectual de dir sense embuts el que un pensa sense importar els corrents ideològics o materials imperants o la conseqüència, més real que imaginada, de solitud o aïllament caracteritzà, entre altres virtuts, els punyents articles d’opinió que el poeta, crític literari i traductor Joan Ferraté (Reus 1924-Barcelona, 2003) escriví bàsicament en aquest diari a l’espai Provocacions. Quadern, amb aquell mateix esperit, recupera l’epígraf sota el qual ara les esmolades plomes de Salvador Oliva, Valentí Puig, Ponç Puigdevall i Ferran Toutain volen ser des d’avui “proveïdors de veritat i no pas mers amuseurs”, com Jordi Gràcia recorda que deia (i feia) Ferraté.

Potser per això va decidir posar-se a escriure a partir de 1987 un articulisme reflexiu i assagístic que va anar publicant al Diari de Barcelona i a EL PAÍS, entre altres llocs. Es tractava no tant d’encertar-la com de posar en joc la valentia d’assajar-ho sense mentir o dissimular; es tractava de fer valer l’honradesa de la veritat per damunt del negoci social o polític o cultural. Es tractava de demanar a la cultura catalana i als seus intel·lectuals la lleialtat a l’única cosa que els és indefugible, la “veritat de la imaginació moral, que és la que opera dins de l’àmbit de la vida només virtual que és el de l’experiència literària”. Dir la veritat volia dir no amagar-se d’opinar intempestivament si feia al cas, i ho feia. Pensava el 1988 que “l’esquerra política no hauria de donar cap bel·ligerància al nacionalisme ni n’hauria de tenir cap por”. Volia dir que havia d’aguantar el tipus davant del xantatge en lloc d’empetitir-se escarransidament, “incapaços [els nostres esquerrers, o esquerrívols] de reaccionar tan aviat com una carota nacionalista se’ls posa al davant i els exigeix d’apuntar-se a la consigna del dia”. La pega és que la carota els demanava “una decisió immediata”, quan encara no hi havia Twitter, i també ho feien.

S’havia jubilat de la docència però no de la pugnacitat ni de la meditació activa sobre la funció social de la cultura i els savis de la tribu, els clercs. Encara més, no es jubilaria mai d’allò que tingués a veure amb la funció intel·lectual perquè l’experiència i el temps li havien ensenyat que sovint els escriptors es degradaven al caliu de conveniències i oportunitats d’èxit o de moda o de prestigi o de ressonància. Els passava que “el compromís que molts havien evidentment tingut amb la veritat i que fa l’efecte que els havia motivat en un primer cicle de la seva obra” s’esvania en un moment determinat, es desfeia de tot “compromís amb la veritat” i d’aleshores ençà dedicaven “la seva obra sense reserves al grau més extrem d’irresponsabilitat compatible amb l’èxit desitjat entre el públic” al preu de “l’obliteració total, per part de l’escriptor, de la seva funció intel·lectual”.

Sabia que sovint els autors es degradaven al caliu d’oportunitats d’èxit o de ressonància

D’aquesta mena d’articles en va escriure un bon feix llavors, els anys 1987-1988, tot i que en aparença tractava de gran diversitat de matèries. En va dir Provocacions, i els va editar el 1989 a Empúries, però no pas perquè volgués treure de polleguera el seu lector, sinó perquè estava disposat a cedir a la seva pugnacitat congènita com a instrument d’higiene ètica i intel·lectual.

Potser la provocació entesa d’aquesta manera esquerpa i humida alhora, lliscant i imprevisible, encesa i cruixent, és part de la decència urgent que reclamen els temps. Després de la sobredosi de veritats ensucrades, després dels núvols de fumisteria i missions unànimes, la provocació intel·lectual de dir sense embuts el que es pensa ressona excitantment. Potser no cal res més que aquella bona fe intel·ligent que estimulava Ferraté, lluny de veritats instrumentals i dels càlculs mesquins o immorals. Per això no sembla sobrer el propòsit de resistir-se, com demanava Ferraté llavors, a “l’atmosfera de covardia i reticència del cercles intel·lectuals” del país. Pensava llavors i potser pensaria avui que calia assecar les humitats deliqüescents del kitsch poètic i potser polític, val a dir, “moralistes unidimensionals, romàntics nyicris i avantguardistes tronats”, uns i altres incompatibles amb el compromís privat, íntim, d’escriure com a “proveïdors de veritat i no pas mers amuseurs o subministradors d’opinions”.