_
_
_
_
_

La nova generació del vermut

La historia recent del vermut s’adapta prou bé a la postmodernitat

Toni García
Casa Mariol, temple de la nova religió del vermut a Barcelona.
Casa Mariol, temple de la nova religió del vermut a Barcelona. consuelo bautista

Hi ha poques coses tan catalanes i tan tradicionals com el vermut. Fa un segle i mig que, amb alts i baixos, el practiquem, i mai ha deixat de ser un costum del tot, una passejada habitual de diumenge al migdia que acaba amb un aperitiu i un vermut. Però, sorprenentment, el que era considerat una tradició dels nostres avis o fins i tot dels nostres pares, ha passat a convertir-se en una autèntica moda. “El que ha passat amb el vermut a casa nostra és un fenomen generacional, però no només això: té a veure amb les xarxes socials, i encara més important: fem un vermut esplèndid”, explica Miquel Àngel Vaquer, que juntament amb Josep Sucarrats i Sergi Martín han escrit un llibre que, com el llegendari Teoria i pràctica del pa amb tomàquet del mític Leopoldo Pomés (al qual reten tribut), posa fil i agulla a un fenomen que especialment a Barcelona ha adquirit una dimensió sociocultural que pocs haurien previst fa només uns anys.

Teoria i pràctica de vermut (Ara Llibres) examina des de diversos punts de vista el renaixement d’una beguda que molts havien donat per morta. Els joves no li veien el què, a això de fer el vermut; a Catalunya començava a arribar la idea del brunch i els productors del líquid s’adonaven que el seu mercat s’empetitia ràpidament.

Tarambana, un altre dels temple del vermut barcelonès.
Tarambana, un altre dels temple del vermut barcelonès.consuelo bautista

“El gran canvi és la idea que, al contrari del que passa amb altres rituals amb beguda, el vermut es converteix en una cerimònia social, en un moment de trobada amb amics, que a més té un component molt nostre, tradicional, que no té cap altre esdeveniment”, diu Vaquer, que a més exposa una interessant teoria sociològica sobre orígens i causes d’aquesta moda que passa de ser cosa de dos locals a estendre’s a dotzenes de bars i locals que obren només per servir el vermut (“amb el que sigui, olives o patates, o qualsevol altra cosa”): “La generació vermut és, sobretot, filla dels anys setanta. Hem viscut moltíssimes coses, del Naranjito als Take That, hem tingut fills, hem format famílies, hem comprat pisos. Però ha arribat un moment en què els nostres vells hàbits (com sortir de festa) han canviat totalment. De sobte, ens hem adonat que necessitàvem nous llocs de trobada, on reunir-nos d’una manera social i poder encabir tot això: llocs amb terrassa on els nostres nanos poguessin córrer mentre la petàvem. El vermut es va convertir en el lloc ideal: tenia moltes coses que ens recordaven els nostres pares o avis”, reflexiona Vaquer, que afegeix: “Hi ha un altre factor, molt important: la publicitat i els tics de cada dècada”.

Teoria i pràctica del vermut, Sucarrats, Vaquer i Martín expliquen que de l’època dels bons vins, el xampany i el vodka, es passa a la imatge de l’home Martini, aquell senyor amb ulleres de sol que vivia en un món en blanc i negre. Era l’època del glamur, de parlar de què feien a Nova York i a Londres. “Però de sobte va arribar la crisi”, diu Vaquer. “S’havien acabat els Cosmopolitan i els brunch, ara ens havíem de refugiar en una cosa més nostra, més petita, més local. Havíem de tornar a les arrels. I d’aquí sorgeix la generació vermut: una generació a la qual la crisi colpeja de ple”. I la generació vermut té les seves pròpies eines, tal com expliquen els autors al llibre, i no només això. També tenen els seus pioners: la història recent del vermut (beguda d’aperitiu i acte social) s’adapta prou bé a la postmodernitat i és fàcil de re- conèixer-ne els trets generacionals i socials explicats.

En el cas català, cal destacar un parell d’iniciatives que poden servir com a tret de sortida. La primera és un blog que enceten tres amics (Guillermo Pfaff, Marc Monzó i Marcel Fernàndez) la tardor del 2007. Parlem de la gent del Morro Fi: morrofi.wordpress.com. Allà comencen a fer ressenyes de bars, tavernes i locals per anar a fer el vermut”, s’explica a Teoria i pràctica del vermut. La segona iniciativa, coneguda per tots els amants del vermut de la capital catalana, és Casa Mariol: un temple del vermut molt a prop de la Sagrada Família i probablement el primer bar que va decidir que aquesta beguda centenària havia de ser alguna cosa més que un beuratge tradicional. La campanya posterior, que consistí a rejovenir els envasos, buscar un públic ben diferent i treballar amb preus tan competitius que era difícil dir que no a un vermut, es va acompanyar de la ja coneguda qualitat del producte.

Després de Casa Mariol, del Morro Fi i de la irrupció dels germans Adrià amb el 1800, al bell mig del Paral·lel (un bar clàssic de vermut, embotits i llaunes amb l’aspecte del local de tota la vida), la generació vermut havia capgirat la truita, amb proliferació de llocs ben recomanables: el Tarambana, el Bar del Tano, el Carmelitas... Si fa uns anys el gintònic era una religió, avui el vermut (amb totes les diferències que es vulguin) ja li trepija els talons. “El vermut ha arribat per quedar-se”, diu Vaquer, i mirant Barcelona a vol d’ocell, és difícil portar-li la contrària.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_