Actitud

Hi ha un grapat de frases que defineixen Jorge Lorenzo. Una és que no és optimista, sinó realista (això diu ell). L’altra, que no és fals, no li agrada aparentar; és per això que diu les coses que pensa i quan les pensa (sovint sense calibrar-ne les conseqüències). El mallorquí és transparent. I resulta ben fàcil veure quan està emprenyat, irritat o preocupat per alguna cosa.

No sabria dir totes les coses que li han passat pel cap des que va començar la temporada ara fa un mes, però en sé algunes i puc imaginar-me les altres. “No els demostres que tens por, però tampoc els treus les ungles”, deia Andree Agassi a la seva biografia. Lorenzo, que té el llibre com una referència, s’ha oblidat darrerament d’aquesta lliçó i s’ha exhibit, nuet, amb tots els seus dubtes. I com que és una persona realista i no optimista, li ha costat una miqueta poder celebrar amb un crit, estil Cristiano, que content que està de retrobar-se amb el seu talent, que és molt.

La temporada no va començar bé. En la primera cursa va ser el casc el que li va impedir veure que tenia la victòria molt a prop; en la segona, una bronquitis el va deixar feble tant físicament com de moral; en la tercera va voler sorprendre amb una elecció de neumàtics agosarada i va arriscar massa. I van tornar els fantasmes del curs passat, quan res no li sortia bé. Quan tot anava bé a casa dels altres. Aquesta vegada no només Márquez seguia fent por, sinó que Rossi (amb la seva mateixa moto) era capaç de fer tot el que ell no podia fer. Però ningú sap com ni per què tot va canviar quan va pujar a la Yamaha divendres. Lorenzo va decidir oblidar-se de la tècnica i guiar-se per l’instint. Va intentar pilotar com sempre ho havia fet, gaudir de la màquina com feia de petit, deixar-se endur. I va funcionar. Potser era només qüestió d’actitud.

Si dimecres va arribar a Jerez amb cara de pomes agres, capficat per solucionar uns temes personals i ocupat a posar fi al debat sobre si es quedava o marxava de Yamaha, ahir dilluns va acabar la seva estada a Andalusia més content que un nen el matí del dia de Reis. Dijous ja havia estat el primer a estrenar el passeig de la fama de l’ara anomenada capital mundial del motociclisme; divendres va ser el més ràpid als entrenaments –“Raro, raro, eh?”, deia ell amb sorna–; dissabte va fer la pole ­–“Ara sí que em feu preguntes a mi, ja era hora”­, apuntava als periodistes–; i diumenge va volar –ja és seu el rècord del circuit– i va guanyar la primera cursa de la temporada. Dilluns només quedava rematar-ho amb uns bons entrenaments (i va tornar a ser el més ràpid) i amb un aniversari feliç (en feia 28).

El membre del seu equip que va fer la comanda del pastís en arribar a Jerez va respirar tranquil diumenge en adonar-se que tot havia passat, que el noi estava de bon humor, que començava la remuntada i que tots podrien tastar-lo. Els frigorífics de Yamaha van quedar secs per acomiadar un cap de setmana en què Lorenzo va recuperar l’actitud que el va fer campió del món.