Votar contra la corrupció
Els ciutadans tenen a les seves mans el poder d'enviar a l'ostracisme els que han estat corruptes o mereixen confiança
La societat d'aquest país viu moments d'una preocupació impossible d'eludir. Una bona part de les elits dirigents han perdut els papers i no actuen, ni de bon tros, a l'altura de les seves responsabilitats. No tenen nord i estan enfangades en la corrupció i en la falta d'ètica, quan no fora de la llei. Día rere dia, hora rere hora, els ciutadans s'assabenten de fets que disminueixen la credibilitat de les institucions i de les persones que teòricament les serveixen.
Molts ciutadans tenen la sensació que els dirigents polítics van exclusivament a la seva, que els interessos públics tant se'ls en dóna. Afortunadament, hi ha molts treballadors i empresaris excel·lents, que mantenen el tipus tot i estar en inferioritat de condicions i sotmesos a una competència deslleial; i també polítics que, malgrat el que està passant, no han incorregut en pràctiques corruptes. Però la ciutadania assisteix perplexa a un espectacle vergonyós de corrupció que no fa sinó augmentar el seu natural escepticisme i falta de confiança.
Fa poc hem sabut que dos personatges del partit governamental, sent diputats, cobraven simultàniament quantitats substancioses de diners per treballs verbals d'assessorament, dels que no deixen rastre, d'una empresa constructora dedicada a l'obra pública. En un dels casos, aquests treballs consistien en unes poques trobades per prendre cafè. En l'altre no consta el tipus d'activitat mantinguda, per bé que tot sembla indicar que era també de caràcter vaporós. Ras i curt, cobraven per treballs inexistents (presumptament, esclar). Hi ha algú en el seu seny que no pensi que es tracta, simplement, del pagament de tràfic d'influències? El contrari és suposar que les goles dels ciutadans són immenses.
Com es reaccionarà davant aquests fets que afecten polítics importants, un dels quals ni més ni menys ambaixador d'Espanya al Regne Unit? La confiança en una reacció adequada a la gravetat del tema és mínima, vistos els precedents. La compatibilitat parlamentària es va establir, en tot cas, per treballar i no per traficar.
Però és que plou sobre mullat. La corrupció de la classe política abraça tota la geografia nacional: Balears, Catalunya, Andalusia, Castella i Lleó, Madrid, València... Sense oblidar, evidentment, que la corrupció no neix ni viu exclusivament al sector públic; sense la col·laboració dels particulars no existiria. Aquests també la cometen, la promocionen i, com a mínim, la paguen i, de vegades, fins i tot se la cobren.
Es diu –i segurament és cert– que la macroeconomia ha millorat, però el ciutadà del carrer gairebé ni ho percep en la seva vida diària
Mentrestant, la immensa majoria dels ciutadans suporta l'atur i les retallades de serveis públics. Es diu –i segurament és cert– que la macroeconomia ha millorat, però el ciutadà del carrer gairebé ni ho percep en la seva vida diària. Mentrestant, milers de milions d'euros de ciutadans espanyols continuen amagats en paradisos fiscals. I no existeix coratge o vergonya per publicar la llista dels que es van acollir a l'amnistia fiscal per regularitzar uns diners dels quals se sospita que tenen una procedència il·legal. Abunden les excuses per no fer-ho. Així no es fa país.
El que passa és normal? És inevitable? És l'única manera possible que el sistema funcioni? No, i si fos així, caldria plantejar-se, seriosament, un canvi profund de model. Calen, en tot cas, fortes dosis d'ètica, de moralitat i de regulació per posar fi a la corrupció. Fins i tot admetent que ningú està net, les dades indiquen que la corrupció assoleix a Espanya nivells desconeguts als països del nostre entorn. Cal prendre mesures radicals ja, tret que vulguem deixar-nos portar per un pessimisme irraonable. Afortunadament, no falta gent honrada i preparada que espera la seva oportunitat.
Hi ha un àmbit en què cal intervenir amb urgència, ja que abunden les comissions i els suborns: la contractació administrativa. Sovint es produeixen modificacions sobre les condicions d'adjudicació que augmenten el preu i provoquen un encariment de les obres i serveis. Cal més control i transparència en l'execució d'aquests procediments. La contractació no pot ser una ganga, ha de ser a risc i perill del contractista. No pot continuar un sistema que incentiva el parany i deixa sense recompensa l'honradesa.
El remei, afortunadament, està en mans dels ciutadans. N'hi ha prou que utilitzin amb rectitud el seu dret a vot en els diversos processos electorals que se celebraran aquest any. Cal exigir als partits –als nous i als antics– que es comprometin a eradicar la corrupció i a adoptar les mesures necessàries per aconseguir-ho. Si no s'hi comprometen o ja s'ha perdut la confiança que ho faran, la resposta és ben fàcil: no votar-los, enviar-los a l'ostracisme. Pel que sembla és l'únic llenguatge que entenen. El país està fart de tanta especulació i tant tripijoc. I si cal assumir riscos i vèncer pors, amb prudència, es fa i prou.
Ángel García Fontanet va ser magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
