Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La democràcia ensinistrada

En l'actual crisi política, Catalunya és un laboratori peculiar perquè el bipartidisme va deixar d'existir ja fa més de deu anys

Des dels grans partits espanyols hi ha tendència a creure que el desconcert polític actual és fruit de la crisi econòmica i que una vegada superada –aquí hauríem de discutir què s'entén per això les aigües tornaran al bipartidisme com a model òptim d'una democràcia ensinistrada. És una interpretació conservadora que xifra la seva estratègia a resistir i defensa un model molt tancat de democràcia que utilitza el dret com a muralla del castell i no com a marc compartit. Des d'altres sectors econòmics o intel·lectuals, es defensa el contrari: la crisi política no es deu a la crisi social i econòmica, sinó a la incompetència dels dirigents polítics. Em sembla una versió tan parcial com la primera, amb la qual comparteix el vici de la simplificació: si aconseguim renovar l'actual classe política la resta ja es donarà. Vana il·lusió.

Els comportaments polítics que avui es critiquen no s'entenen sense l'evolució del sistema econòmic-social que ha afavorit la col·lusió entre política i diners. La crisi va treure a la llum els efectes demolidors de les hegemonies llaurades a partir de finals dels noranta. Amb el salt del capitalisme industrial al financer, una classe obrera dividida i unes classes populars sotmeses al miratge dels valors de les classes mitjanes van perdre la seva capacitat d'intimidació i la socialdemocràcia, eclipsada i atreta pel discurs de la dreta, va deixar de ser alternativa real. Resultat: una democràcia descolorida, emparada en la cultura de la indiferència que l'emergència de nous moviments socials ha començat a trencar.

I aquí estem, amb el canvi en boca de tots, entre la resistència dels partits de sempre i la dificultat dels nous per il·luminar vies d'innovació que obrin perspectives creïbles i desitjables. Diu el tòpic que avui el 90% de l'èxit polític depèn de la comunicació. Pot ser que els nous siguin més hàbils a les xarxes que els vells, però el combat encara es dirimeix, en gran part, en els mitjans tradicionals. I aquests, especialment la televisió, un cop superat l'impacte inicial dels nous rostres, tendeixen a acomodar els actors en l'espai reduït del que alguns anomenen el sentit comú. És tan equivocat negar la realitat quotidiana amb el triomfalisme de les dades, a la manera del PP, com desdibuixar el discurs propi amb la pretensió d'atreure més gent, a l'estil Podem. En tots dos casos, entre la paraula i la ciutadania hi creix el buit. Els presumptes radicals o innovadors han assumit l'argument dels conservadors: l'electorat és moderat i no vol riscos, prudència en les propostes. Els vells partits gaudeixen d'una gran capacitat de resistència, per la seva implantació i pel suport dels poders econòmics i mediàtics. I els nous compten amb la carta del fatalisme del canvi, però els falta implantació, atreviment i una imatge de solidesa suficient per poder plantejar el desafiament sense por d'espantar.

La independència s'ha consolidat en l'agenda política, de marginal ha passat a projecte referencial

En aquest context, Catalunya és un laboratori peculiar, perquè el bipartidisme va deixar d'existir ja fa més de deu anys; perquè l'eix dreta/esquerra sempre s'ha solapat amb l'eix identitari o de pertinença, afectant les aliances naturals entre partits conservadors espanyols i catalans, a les quals la Convergència i Unió clàssica no va fallar mai; i perquè compta amb l'única proposta que no és reformista, sinó de ruptura: la independència. I les enquestes dibuixen corregudes de fons.

La independència s'ha consolidat en l'agenda política, de marginal ha passat a projecte referencial. Però ha canviat les relacions de força en els dos eixos principals. En el terreny identitari el nacionalisme conservador continua caient en benefici de l'independentisme d'esquerres, i el seu àlter ego, el socialisme federalista, camina perillosament cap a la marginalitat. Tots dos paguen el descrèdit del règim pujolista que els va agermanar.

La reacció contra la independència no la capitalitzen el PP ni el PSOE, arrossegats per la crisi del sistema. El PP és tan aliè a Catalunya que ni tan sols serveix com a instrument contra el secessionisme. El PSC va perdre l'oremus el dia que, en plena borratxera de poder, es va creure que era el partit que representava millor les diferents sensibilitats del país. Un dels nous, Ciutadans, amb denominació d'origen catalana, ha aconseguit el lideratge del vot unionista.

En l'eix dreta/esquerra, l'opció rupturista de CiU descompon el mapa, perquè el conservadorisme català no sap ara a qui encomanar-se. Unió vacil·la, Ciutadans suma. El PSC ha perdut la condició de referent de l'esquerra. Ara la mà la té Esquerra, mentre que Iniciativa per Catalunya busca la metamorfosi en els partits sorgits dels moviments socials, que guanyen protagonisme. És probable que el cicle electoral acabi en frustracions perquè els programes de màxims encallen, però, a Catalunya, el sistema polític viu una neteja que només és l'inici de mutacions més grans. Semblava que la irrupció de l'independentisme simplificaria l'escenari i ho ha complicat sensiblement. Moralitat: el que és vell s'esquerda, però el que és nou no acaba d'agafar cos.