Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La torticoli del fiscal

A Bárcenas i Lapuerta se'ls atribueix un delicte d'apropiació indeguda a la manera dels autèntics pocavergonyes: quedar-se diners d'altres per a si mateixos

L'acusació del fiscal en la segona peça ja conclosa del cas Gürtel ha sorprès per la seva benignitat i biaix. La benignitat, en si mateixa, no seria alarmant si, des del prisma de la legalitat pròpia d'un sistema de qualitat democràtica avançada, es comprovés que es tendeix a fer justícia i que aquesta no es pretén instrumentalitzar en favor del poder. Lamentablement no és el cas i la indignació té tota la raó de ser. El biaix és devastador.

El fiscal privatitza, de fet, els comportaments de Bárcenas i Lapuerta. En efecte, els atribueix un delicte d'apropiació indeguda a la manera dels autèntics pocavergonyes: quedar-se diners d'altres per a si mateixos. Segons la interlocutòria d'obertura de judici oral, aquesta maniobra va ser per subvencionar portaveus del Partit Popular, fet afavorit per les altures d'aquest, però, vista l'opacitat comptable, van arrambar amb el 3%. S'afegeixen les sabudes falsedats documentals i el delicte fiscal per contribuir a no declarar el pagament de les reformes de l'immoble de Génova, 13. En total, cinc anys de presó per als dos imputats principals. Comparem: la mateixa Fiscalia Anticorrupció demana per a l'expresident Sandro Rosell, sense que se l'acusi d'haver-se ficat un euro a la butxaca, més de set anys de presó per la contractació de Neymar.

Però això no és el que més crida l'atenció. La crida i molt que no acusi el tresorer i el tresorer gerent (als partits com a entitat no se'ls pot acusar sinó a partir de la reforma penal del 2012) per delicte fiscal consistent a rebre donacions de particulars i no declarar-les. I aquí és on l'estratègia del Partit Popular, amb l'avantatge que li dóna el domini dels ressorts de l'Administració pública, l'ha allunyat en profit propi de la seva finalitat constitucional, és a dir, “servir amb objectivitat els interessos generals i actuar d'acord amb els principis d'eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al dret”.

Crida molt l'atenció que el fiscal no acusi el tresorer i el tresorer gerent per delicte fiscal consistent a rebre donacions de particulars i no declarar-les

Així, en un primer moment, el 25-9-2013, es va generar un informe que no aguanta un examen a cap Facultat de Dret, excepte, potser, a la de Saul Goodman. Els perits d'Hisenda sostenen, contraposant la literalitat de la regulació de les subvencions de la llei de finançament de partits a la de les donacions previstes per la mateixa llei, que és indiferent la seva legalitat i, per tant, siguin legals o no, no han de tributar.

Deixant de banda que la llei preveu molts altres requisits (ingrés en un compte ad hoc, acord de l'òrgan administratiu de la donant, la prohibició de donar als contractistes de les administracions...), resulta que obre la via al fet que els capos de la droga subvencionin sense cap cost tots els partits; o els gihadistes; o que els blanquejadors utilitzin els partits com a rentadores.

Un abús semblant no el comet ni el més passerell dels alumnes de les nostres facultats. Fins als més ignorants reconeixen que d'una il·legalitat no cal obtenir-ne cap benefici legal. Però no només ho saben els novells: ho ha reiterat fins a la sacietat la jurisprudència penal i contenciosoadministrativa. I la mateixa Secció Quarta de l'Audiència Nacional va ratificar el criteri de l'instructor el 7-6-2013. Però no només això, per alegria de defraudadors, el 29-4-2014, la Direcció General de Tributs, en una consulta vinculant va elevar la seva doctrina sobre la matèria a definitiva. Altres partits immersos en causes judicials i els seus donants estan contentíssims amb aquest tranvestisme normatiu que converteix l'il·legal en legal.

El jutge Ruz no s'ho va empassar i va exigir un dictamen a l'ONIF, calculant la defraudació d'acord amb la llei. Malgrat la resistència funcionarial, que va haver de ser vençuda recordant les responsabilitats per no complir el mandat del jutge, al final, serrant les dents es va presentar: es va estimar el frau en 220.167,04 euros, només en l'impost de societats del 2008, l'únic no prescrit, tot i tenir en compte que la caixa B es remuntava a principis dels anys 90.

I encara més. Quant a la responsabilitat civil, el ministeri fiscal, que com veiem presenta la mateixa descoordinació que en l'època de Jesús Cardenal, es desdiu del seu criteri sustentat tant en la instrucció com en l'acusació, en una altra peça de la causa, la “Gürtel I Época”. Ara el Partit Popular és considerat únicament responsable civil subsidiari (ha d'indemnitzar només si els responsables criminals no ho fan, però aquí podran fer-ho àmpliament) i no responsable civil a títol lucratiu, és a dir, beneficiari de les malifetes dels qui actuaven pel seu compte i/o en nom seu

Per acabar, una incongruència que denota els maldestres malabarismes: si les donacions són legals, malgrat ser il·legals i, per legals, no han de tributar, per què s'imputa delicte fiscal en la facturació en negre de l'arquitecte que va efectuar la reforma de la seu de Génova, 13? Aquest cobrament en negre no seria, al seu torn, una donació il·legal, però legal per Hisenda?

Amb tot, no desesperem. L'acusació popular ha suplert amb escreix les mancances del fiscal.

Joan J. Queralt és catedràtic de Dret Penal de la UB.