Selecciona Edició
Connecta’t

Lliçó de cinisme

Jordi Galceran aborda la crisis mundial en una realitat quotidiana

Jordi Galcerán.
Jordi Galcerán.

Convenim d’entrada que el gènere còmic ho admet gairebé tot. Riure’s del mort i del qui el vetlla és molt saludable per als afers de la vida i de la mort. És lícit, per tant, que la comediografia abordi temes de l’actualitat més rabiüda i ho faci amb la desinhibició més espaterrant. Estem cada vegada més envaïts per les visions frívoles i intranscendents del ha, ha, ha, desactivadores també de lectures lentes i profundes de la realitat. Ho trobem cada vegada més natural. Santa Diversió. Però, d’Aristòfanes ençà, la bona comèdia sempre ha estat un revulsiu que, amb la rialla, capgirava els poders establerts, els qüestionava i obria espais per al debat i la reflexió. També trencava tabús i oxigenava consciències.

Jordi Galceran (Barcelona, 1964) s’ha especialitzat en el gènere còmic i ens ha donat algunes peces de factura impecable, com ara El mètode Grönholm, en la línia d’una comediografia que vol ser deliberadament efectiva i efectista i que, sense complexos, mira d’activar tots els mecanismes i els recursos de l’humor. Amb El crèdit, ha volgut tornar a crear una obra d’èxit i no s’ha estat de res: un text pensat per a dos actors (Jordi Boixaderas i Jordi Bosch) i un director (Sergi Belbel) que ni fet a mida, i un duel verbal sobre un tema roent (la crisi econòmica i social) que fa saltar totes les espurnes còmiques en un gran foc d’artificis. Una comèdia, al capdavall, amb tots els ingredients per triomfar als escenaris catalans.

EL CRÉDIT

Jordi Galceran

Edicions 62

72 pàgines. 8,95 euros

El crèdit fixa el seu eix en la pugna verbal entre un director d’una oficina de La Caixa i un client que cerca desesperadament d’obtenir un crèdit. El punt de partida està molt ben trobat, perquè, a més de recognoscible i punyent, genera unes expectatives dramàtiques considerables. Amb els cops d’efecte imprevistos i les inversemblances xocants, característics de la seva comediografia, Galceran fa anar la faula, tanmateix, cap al terreny de la frivolitat i la moralitat encobertes. L’esquer inicial perd la força i l’interès que tenia en arrencar, i tota la història es converteix inexorablement en un enfilall de bajanades.

Darrere de la fusteria dramàtica —ben travada— d’El crèdit, que consta d’una estructura impecablement aristotèlica, darrere del vertiginós combat verbal entre els dos personatges que protagonitzen la comèdia, hi ha la inanitat més absoluta. Voler fer passar El crèdit, com fa Belbel en la nota inicial, com “una gran comèdia sobre l’economia, la crisi, la desesperació” i bla, bla, bla deu fer part de la humorada i el cinisme amb què determinades talaies observen la dramatúrgia catalana d’aquest segle. El crèdit és, fet i fet, un text que aspira a convertir-se en un èxit comercial o repetir-lo. Un afany lògic i fins meritori si no va en detriment de les expectatives obertes i la coherència interna de la proposta.

Certament, és de doldre que un comediògraf tan experimentat i llest com Galceran es quedi en l’estadi de la construcció de dispositius o artefactes del clec, clec, clec, escrits amb enginy d’artesà, però que tenen unes capes de densitat interpretativa de paper de fumar. Un tema com el que apunta, el de les relacions econòmiques i de la crisi mundial, aplicat a una realitat quotidiana i versemblant, mereixeria aproximacions més polièdriques i fibladores. Plantejar-lo només com un esquer per oferir una comèdia amb vel·leïtats transcendents deu ser un reflex del cinisme que aparença tractar. És una operació, malauradament, molt habitual en la dramatúrgia catalana d’aquests darrers temps.