La ciutat oberta, arguments i evidències
Es confon el grau d'obertura d'una ciutat amb la quantitat d'empreses i fons d'inversió que volen invertir-hi
En ple debat sobre com encarar el futur de les ciutats, un dels temes centrals serà el grau d'internacionalització, la capacitat de formar part d'un món definitivament global i divers. Un altre aspecte bàsic que caracteritza avui les ciutats obertes és la capacitat d'accés a les seves dades bàsiques. O dit d'una altra manera, el seu grau de transparència, la usabilitat de la informació per part de diferents col·lectius i persones. Barcelona és, des de fa anys, una ciutat molt més internacional, si atenem la quantitat de persones estrangeres que hi resideixen, el nombre de visitants que rep i la gran quantitat d'esdeveniments internacionals que acull cada any. Si abans aquesta característica es va voler convertir en reclam "Barcelona: ciutat de fires i congressos", avui més aviat semblaria que la qüestió genera una certa polèmica. D'altra banda, el nivell d'informació disponible sobre la ciutat és notable, encara que segurament podrien fer-se més coses per facilitar la transparència i la capacitat de rendir comptes.
A Barcelona, des de l'actual equip de govern, sembla existir la temptació de convertir la innegable realitat d'una ciutat cada vegada més internacional, en patrimoni propi, malgrat la seva curta experiència de govern. Des d'Esquerra Republicana, han convertit el concepte en element central de la seva precampanya a la ciutat. Semblaria que hi ha uns altres que volen tancar la ciutat, que pretenen situar-la en la introspecció i l'autarquia.
La veritat és que si algú té aquesta intenció és que no ha entès res del que està passant. No hi ha cap ciutat que pugui avui evitar les dinàmiques de la globalització i del canvi tecnològic, que és l'altra gran variable que ho modifica tot. El que està en joc és més aviat si existeix un projecte polític capaç d'encarar, enquadrar i donar sentit estratègic propi a aquestes condicions estructurals. Del que es tracta és de polititzar el que alguns consideren simplement com una cosa naturalitzada que ha de prendre's com una mera dada de l'escenari. Anant més enllà d'una mera perspectiva modernitzadora, asèptica i unidimensional de la internacionalització de les ciutats. I això vol dir, una vegada més, buscar equilibris en el balanç entre perdedors i guanyadors en cadascun dels paràmetres.
Hi ha un malentès bàsic que consisteix a confondre internacionalització de la ciutat i grau d'obertura d'aquesta amb la quantitat d'empreses, firmes comercials i fons d'inversió que volen invertir-hi. No és que això sigui irrellevant o accessori, però no és l'única característica significativa. Hi ha elements bàsics, vinculats a aspectes socials, culturals, creatius i educatius que conformen l'humus imprescindible en què la innovació es genera i se sustenta, i per a això la cohesió social i l'obertura d'espais i oportunitats són determinants. L'acceptació de tot tipus de diversitat, de diferents concepcions del conviure és així mateix clau. No sé fins a quin punt es pot parlar de “ciutat oberta” i mantenir-se impàvids davant l'existència d'un Centre d'Internament d'Estrangers a la mateixa ciutat.
Les universitats són, per exemple, un element a considerar en aquesta equació. Però, una vegada més, convindria recordar que una universitat oberta no és només una universitat amb molts estudiants estrangers que paguen preus de matrícula superiors als locals. Una determinant bàsica del grau d'obertura d'una universitat pública, sufragada per fons procedents del conjunt de la societat, és la capacitat de mantenir obertes les seves portes a tot tipus d'estudiants, i de mantenir la capacitat d'ascensor social que sempre ha tingut l'educació. No acostuma a haver-hi indicadors sobre la composició i origen social dels estudiants de cada universitat, quan aquest és avui un element que cada vegada més se situa de manera destacada en els indicadors de les universitats públiques a tot el món, com a signe de la seva capacitat de mantenir el seu caràcter de servei obert.
Necessitem així mateix més obertura en les dades de la ciutat i del funcionament dels ajuntaments. En algunes ciutats del món s'ha avançat molt en el tema. Més a prop, a Gavà, es pot accedir en temps real als detalls de cada factura que paga l'Ajuntament, i la informació s'ofereix en un format que permet treballar amb les dades. No pot ser que la informació existeixi però que la facilitat per trobar-la estigui solament en mans de molt pocs. S'avança molt en la facilitat perquè cadascú pagui les seves multes i impostos, però molt poc a facilitar que es pugui recórrer en línia les sancions. Hem d'anar més enllà de la transparència com a obligació legal, per convertir-la en instrument i palanca de democratització i innovació del govern i de la gestió de la ciutat. No crec que hi hagi ningú que vulgui tancar la ciutat. El que cal discutir és què vol dir mantenir-la oberta.
Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB
