Selecciona Edició
Connecta’t
VALÈNCIA: TERRA SAQUEJADA, DEMOCRÀCIA SEGRESTADA (3)

La il·lusió de la drecera a la prosperitat

Hi ha el convenciment general que el Govern central discrimina financerament la comunitat

La candidata del PP a l'alcaldia de València, Rita Barberá.
La candidata del PP a l'alcaldia de València, Rita Barberá. EFE

La València en estat de xoc posttraumàtic està farta que l'assenyalin com un dels forats negres de la corrupció europea, de carregar amb aquesta llosa. Per aquest motiu, amb més o menys èmfasi i intenció, alguns dels entrevistats per a aquest reportatge acaben apuntant cap a altres comunitats amb el propòsit de relativitzar i espolsar-se part de la responsabilitat i de la culpa. “Li recordo que la trama Gürtel va néixer a Madrid” (…) “I per què no se centren més en la Catalunya de la família Pujol?” (…) “No creu que el frau andalús dels ERO supera en xifres el que ha passat aquí?” (…) “Què me'n diu, del PER? I de Galícia?”. Certament, la Comunitat Valenciana no deixa de ser un exponent, acusat i descarnat, del miratge que va portar bona part d'Espanya a creure que existia una drecera col·lectiva a la prosperitat.

L'altra forat per on supura la ferida de la fallida neix del convenciment compartit a dreta i esquerra que la Comunitat Valenciana està sent discriminada financerament per l'Estat. Malgrat que l'argument pot semblar recurrent en aquesta Espanya autonòmica de licitació contínua en què ningú es declara conforme amb el seu finançament, els valencians s'estan armant de dades extretes de les balances fiscals que demostrarien aquest maltractament. “Cada valencià rep 829 euros menys que un càntabre, 702 menys que un de La Rioja, 513 euros menys que un aragonès. Som el 10,7% de la població espanyola i tenim una renda per càpita del 87,5% de la mitjana nacional, però en els dos últims anys l'Estat només ha invertit aquí el 6,2%”, destaca José Vicente González, president de la patronal Cierval i propietari de l'empresa GH Electrotecnia.

En el seu afany per minimitzar l'impacte econòmic de la corrupció –12.500 milions d'euros és el resultant de l'estudi realitzat pel professor d'Anàlisi Econòmica i diputat socialista Julián López Milla amb metodologia del Fons Monetari Internacional (FMI) estatal–, la dreta política subratlla ara la idea que el problema de la Comunitat Valenciana no ha estat la corrupció ni la mala gestió, sinó un finançament deficient. Hi ha, doncs, un nou punt de rebel·lia davant “Madrid” i fins i tot comencen a revisar-se els postulats del proverbial anticatalanisme del PP valencià. “Des del punt de vista empresarial no té sentit enemistar-nos amb els nostres veïns i principals clients i proveïdors. Per al corredor del Mediterrani, per a les nostres exportacions, per a tot, València ha de comptar per Catalunya”, afirma José Vicente González.

Ara que el conte propagandístic s'ha acabat, els valencians tornen a demostrar que la seva proverbial disposició al treball està per sobre de la fama que els atribueix certa inclinació a passar fàcilment de l'eufòria al catastrofisme. Individualistes i emprenedors, acrediten que mantenen els seus reflexos a punt, preparats per aprofitar l'oportunitat. Poques hores després que l'alcaldessa de València, Rita Barberá, s'inventés davant l'enrenou general la paraula caloret, les cançons i vídeos de mofa i burla ja inundaven la xarxa. Pensat i fet. ¿No torna a sentir-se als carrers d'Elx i de les poblacions de la ribera del Vinalopó el característic tac, tac, tac artesanal dels tallers domèstics familiars, ara que alguns empresaris del calçat han tornat de la seva frustrada experiència a la Xina i competeixen per la qualitat del producte? “Hem format part d'aquesta Espanya de bogeria col·lectiva, tot i que tampoc és que hàgim fet les coses molt més diferents que els altres. Aquesta és una societat dinàmica amb moltes empreses petites que poden moure's amb rapidesa. Ara ja exportem per sobre de la mitjana espanyola. Quan a Espanyali va bé, a nosaltres ens va molt bé, i a l'inrevés”, declara José Vicente González.

Una part de la patronal aposta per fundar un partit nacionalista

Malgrat que el president de la patronal és més aviat refractari a la idea –“la política l'han de fer els partits”–, ha aflorat en una part de l'empresariat la proposta de fundar un partit nacionalista, se suposa que a la manera d'aquella Unió Valenciana, després integrada al PP, que tan bones oportunitats de negoci va oferir a determinats promotors immobiliaris. D'acord amb el relat d'un antic càrrec de la Generalitat avui apartat de la política, aquí es va iniciar la carrera del finançament irregular dels partits que ha desembocat en la situació actual. “Unió Valenciana, que estava finançada per una sèrie d'empreses interessades en la qüestió urbanística, va guanyar l'alcaldia de València el 1991 i va voler fer un aparcament sota la plaça de l'Ajuntament. Rita Barberá no ho va veure clar, ni tampoc el PP, perquè temien que si s'aixecava la plaça apareixerien restes arqueològiques i hi hauria una gran oposició ciutadana al projecte. Com que l'obra havia estat adjudicada a l'empresa Entrecanales, em vaig reunir amb el propietari, José María Entrecanales, per demanar-li en nom de Barberá i del PP que renunciés a l'obra. Molt contrariat, el patró em va dir que estava fart de pagar les campanyes electorals del PP nacional, encara que va acabar acceptant els meus arguments a l'espera de veure's compensat d'una altra manera”, explica aquest antic representant del PP.

Al seu parer, el moment clau en la llarga història de la corrupció vinculada al finançament dels partits és el pas del pagament de les comissions per obra al pagament deduït del sobrecost pressupostari. “Hi va haver un moment en què les empreses van començar a queixar-se que les comissions que pagaven als partits reduïen molt els seus beneficis i llavors es va recórrer a la fórmula del sobrecost. És un sistema molt més avantatjós per a les companyies perquè el suport institucional del partit els atorga un marge de maniobra pressupostari poc definit. Molts van aprofitar per fer així veritables fortunes amb l'obra pública”.

“Quan a Espanya li va bé, a nosaltres ens va molt bé”

D'acord amb el relat d'aquest informant, el PP va anar heretant el suport financer del grup d'empreses que havia donat suport a Unió Valenciana a mesura que es constituïa en la veritable alternativa de poder de la dreta valenciana. “Gràcies a l'ajuda d'aquestes empreses amigues, nucli de la simbiosi política empresarial del PP, Eduardo Zaplana va aconseguir omplir l'estadi de Mestalla –un miler d'autobusos–, per al míting del 29 de febrer del 1996, que va alçar José María Aznar a la presidència del Govern d'Espanya”. A partir d'aquell moment, el llavors president de la Generalitat Valenciana va passar a convertir-se en “el gran Eduardo” als ulls del líder nacional i va poder governar com va voler les institucions i el PP valencià fins que, després de fer realitat el seu somni de ser ministre, va passar les regnes a Francisco Camps. La Comunitat Valenciana era la terra conquistada del PP, la fortalesa segura que atorgava glorificants banys de massa als líders nacionals i feia somiar els locals a aconseguir un dia el Govern d'Espanya. L'antic càrrec de la Generalitat creu que té una explicació per a la passió pels cars vestits fets a mida que han tingut els dirigents del PP valencià. “Té a veure amb el complex d'inferioritat latent en la burgesia valenciana que prové en bona mesura del taronger o de la petita empresa. Els vestits cars eren l'uniforme, l'armadura, amb la qual s'exhibien a Madrid i demostraven el poder valencià. En això, com en altres qüestions, el precursor va ser Eduardo Zaplana, el gran absent de l'actualitat valenciana. Si algú registrés el despatx de la sastreria Antonio Puebla de València i inspeccionés els llibres de comptabilitat, descobriria que la despesa en vestits de Zaplana durant la seva presidència va arribar a xifres astronòmiques”.

La corrupció del PP valencià ja es va destapar el 1990 en les escoltes telefòniques al tresorer del partit Rosendo Naseiro i en la conversa igualment gravada de l'expresident de la Diputació de València Vicente Sanz. En aquesta conversa li va confessar a Eduardo Zaplana: “Estic en la política per forrar-me”. Una cosa que sembla haver format part de l'ADN d'aquesta formació sense solució de continuïtat. La pregunta és per què la direcció nacional va consistir aquest estat de coses, per què va seguir donant suport als que ara s'asseuen al banc dels acusats. Els catedràtics de la Universitat José Antonio Piqueras, Antonio Laguna, Francesc Andreu Martínez i Antonio Alaminos van intentar trobar una resposta a l'altra pregunta, tan crucial com la primera, de per què el PP valencià ha seguit tenint, malgrat tot, tant èxit electoral.

Diu Antonio Laguna que les seves investigacions, recollides al llibre El secuestro de la democracia, demostren que “més enllà de les consultes electorals, a la Comunitat Valenciana es va produir per la via de fet el segrest de la democràcia a càrrec d'un partit que utilitzava les institucions i els diners públics en benefici propi, fins i tot amb tècniques pròpies del caciquisme del segle XIX, com la compra de vots i l'alteració de censos electorals”.

MÉS INFORMACIÓ