Selecciona Edició
Connecta’t

La vida de Pla i tantes ensaïmades

Quetglas cita l'ensaïmada dels obrers en vaga i desmunta mites polítics nacionalistes i dels socialistes

Pla: "Ensaïmada mallorquina és la cosa més lleugera, aèria, delicada de la rebosteria d’aquest espai".
Pla: "Ensaïmada mallorquina és la cosa més lleugera, aèria, delicada de la rebosteria d’aquest espai".

En set pàgines seguides d'un llibre, per a onze dies d'anotacions sumàries sobre una estada a Mallorca, el 1956, Josep Pla apuntà que menjà sis vegades ensaïmades. "Exquisides", "molt bones!", "deliciosa" apuntà en les observacions telegràfiques sobre el tast en tants d'altres llocs distints, públics i privats de l'illa.

A la publicació recent La vida lenta [Notes per a tres diaris (1956, 1965, 1964) ] 360 pàgines a Destino, Pla pur, que ha editat i prologat el professor Xavier Pla, hi ha les cites de l'autor que mai no embafa.

És una anècdota significativa per la reiteració del desig. Pla estimava el turbant dolç de pasta fullada en espiral, embolicada, estovada i amb banya cuita. El llibre és un Pla nuu, quasi del tot, un autoretrat interior de l'escriptor madur. És una curiosa i agradable mostra de notes d'agenda, índex de noms, lloc, temes. És secreta literatura fragmentària, essencial, l'espina, amb instants i frases admirables.

Ja en sabíem de l'ull concret i l'agudesa descriptiva de Josep Pla. Ell deixà dit, sobre l'ensaïmada, un retrat curiós, esdevingut canònic. Diu "com van fer els mallorquins per realitzar en un país tan pesadot, sec, tosc, de tan poca expressivitat, una meravella tan fina?". Ell es contesta: "L'ensaïmada mallorquina és la cosa més lleugera, aèria, delicada de la rebosteria d'aquest espai". Pla cercà i trobà als anys 70 la mateixa ensaïmada que trobà el primer cop als anys 20. Tocava que fos així, aleshores.

En descriure i valorar l'ensaïmada –síntesi del discurs i el pensament nadiu d'alguns illencs–  Josep Pla va apropar-se molt a les pinzellades de Santiago Rusiñol escrites anteriorment a L'illa de la Calma, de 1905. El pintor explica que "és una pasta misteriosa" amb "aquella tovor, aquell bufat, aquell estarrufament, aquella solidesa volàtil, aquella espessor diguem-ne etèria, no es poden confondre en res del món" i Rusiñol s'amollà molt més.

Les definicions de les coses i els criteris sobre el que hem menjat de Josep Pla han construït una part de l'imaginari i els diagnòstics sobre allò bo, immortal, excels i dolent que arriba a la taula, la boca i als ulls. Fa sopars a Palma i apunta: "malament" , un "mal dinar" i un menjar "horrible" o d' "estocada de preu".

Com van fer els mallorquins per realitzar en un país tan pesadot, una meravella tan fina?

Josep Pla aquells dies anotats menja porcella (crocant) o porcell a can Amer amb Camilo José Cela (dos cops), i dina d'arròs brut amb ocells, visita F de B Moll, la fàbrica de Laccao dels seus amics Cano, alaba "l'extrema agilitat mental" d'Andreu Crespí, el vell professor socialista pres i depurat. Va a can Bernat Vidal a Santanyí [coses de la vida, el llibre de Pla és comprat a Alia, la llibreria de Palma de sa filla, Elisa Vidal].

En un casa privada, a cala Mondragó, l'autor d'El quadern gris diu que va tastar una ensaïmada de Felanitx de confitura d'albercoc (o amb el fruit sec reblanit confitat a sobre); incertesa. Era per Nadal i els arbres no fruiten; amb el fred, estan nuus. Caldrà escrutar fa 60 anys i ja no queda ningú als forns i quasi cap albercoquer viu. Molts de forners arreu fan esbraonar les màquines i cerquen peces de farciments de nin petit. Pla hauria d'haver mirat el pes d'una ensaïmada de pastor, de sobrassada crua inclosa dins la pasta fresca, lligada amb trunyella (doble coa, dues cordes creuades).

Albert Camus (Sintes) descendent per part de mare d'emigrants de Menorca a Algèria i allà educat per dues dones de negre d'aquesta cama, posa el nom de la sobrassada als seus carnets, menta una petjada llunyana dels queviures colonials, emigrants, d'una part que no conegué.

Un algerià expert en migracions, el filòsof, politòleg i catedràtic francès, Sami Naïr, mentà a París el Camus "illenc", davant una constel·lació de petits daus de ditada no pitjada de sobrassada –privada mallorquina de Ferrutx–. Cada mos duia un esquitx, una gota, de maionesa japonesa. Constrast clavat de millorança. Era al restaurant Ya Lamai on una cuinera tailandesa R i un coc finlandès F serviren coses certes, com és ara una carn cuinada al foc sis hores amb llet de coco. Era una festa privada que feu el pintor Miquel Barceló que estrenava obra a París. No calen negretes ni retrats.

Els queviures, la carestia dels béns de subsistència –farina, oli i carbó-, la desaparició dels "queviures amagats, acaparats i exportats pels especuladors" i "la immensa acumulació de les fortunes en mans d'un pocs", són mots escrits per Josep Quetglas. Són a Les arquitectures de la Casa del Poble (1918-1924) (Associació d'Idees) parla de moltes coses, i és clar, en poques pàgines (54). És un llibret com un joc de ganivets esmolats perquè és una esmena i autòpsia a un parell de mites locals.

Cauen a terra el financer i polític Joan March –de dalt a baix i de través–; desmunta Llorenç Bisbal, icona obrera i socialista, descorda l'obra escrita i la construïda de Guillem Forteza, apòstol nacionalista i creador del regionalisme als edificis.

Quetglas contextualitza la casa del poble de Palma regalada per March: és un edifici dolent, equivocat de solar, amb la façana imitació del castellet de la bandera mallorquina inventada. Diu el professor Quetglas que Forteza (batle de Palma el 1923) dedicà més temps al monument a Jaume I que a la conducció d'aigua potable i mentre que Bisbal (batle el 1931), foren peons de March.

És un treball dur, lliure i documentat. Vol l'anàlisi i "la crítica despietada a tot és el que és existent". Es fica amb els historiadors "equidistants" per minimitzar l'expulsió de l'Ateneu sindicalista. El catedràtic d'arquitectura Pep Quetlgas potser és un dels més lúcids i directes roigs del Pla de l'illa. No té por de perdre coneguts. Relata que "s'arquitecte" municipal Gaspar Bennazar era denunciat i condemnat per pràctiques corruptes entre l'exercici públic i privat.

L'ensaïmada, sempre surt. També a llibres obrers intel·lectuals i politics. És popular, ara una mica cara i selecte. Era material de subsistència. Com a mostra de la vitalitat de les societats obreres, a El obrero balear, socialista, s'anunciava que durant la vaga de forners, el 1918, a la casa del poble provisional hi hauria panecillos (llonguets) i que hi hauria mitjans per comprar-los "els que vulguin". Aviat, es deia, també podran servir-se d'ensaïmades". Pa i dolçor per als obrers revoltats.