Mor la ballarina hispanorussa Maia Plissétskaia
Considerada un dels símbols de la dansa clàssica ha mort d'un infart als 89 anys
La ballarina hispanorussa Maia Plissétskaia, un dels símbols de la dansa clàssica, ha mort aquesta tarda a Munic d'un infart als 89 anys, segons ha informat el que va ser el seu agent a Espanya durant diversos anys, Ricardo Cué. La ballarina, ha afegit Cué, era a casa seva i ha mort sobtadament a conseqüència d'una fallada cardíaca.
Plissétskaia va ser considerada la prima ballerina assoluta d'una generació en la qual figuren també la cubana Alicia Alonso o la britànica Margot Fonteyn. L'artista va dirigir, entre 1987 i 1990, el Ballet del Teatre Líric Nacional d'Espanya, tenia la Medalla d'Or de Belles Arts i el 1993 va obtenir la nacionalitat espanyola.
Plissétskaia, nascuda a Moscou el 20 de novembre de 1925, és considerada una de les ballarines més importants del segle XX. Va ser primera ballarina del Ballet Bolxoi de Moscou i directora del Ballet Clàssic Nacional d'Espanya.
El caràcter fort, una energia inusual i el rebuig de les convencions academicistes en el ballet en van fer un mite de l'escena. Aquesta "prima donna" del ballet va participar en l'evolució i en els canvis coreogràfics i interpretatius més importants de la dansa.
Filla d'artistes relacionats amb el teatre líric i la dansa (la seva mare era actriu dramàtica i estrella del cinema mut), va començar a ballar als tres anys. El 1934 va ingressar a l'escola de dansa de Moscou, on va estudiar amb Elizabeta Gerdt, i el 1941 va entrar a formar part del Teatre Bolxoi.
Després de graduar-se, va debutar professionalment el 1944 i un any després ja va actuar com a solista del Bolxoi. Uns anys més tard, el 1948, va passar a ser ballarina titular després de substituir Galina Ulanova a "El llac dels cignes". Com a artista es va inventar a si mateixa i se la reconeix com a fundadora del seu propi estil en la dansa, anomenat "gràfic" per la precisió i bellesa dels moviments.
Es va fer mundialment famosa amb les seves interpretacions d'El cigne, amb música de Saint-Saens i coreografia de Mikhaïl Fokín, i El llac dels cignes, de Piotr Ilitx Txaikovski. Una de les seves intervencions més notables va ser Carmen, amb música de Bizet, estrenada el 1967 i presentada amb èxit a Espanya el 1983.
El 1972 va assumir per primera vegada la feina de directora escènic i va ser la coreògrafa del seu personatge, Anna Karenina, la novel·la homònima de Lev Tolstoi, sobre una partitura del seu marit, el compositor Rodion Sxedrín. Després, tots dos van posar en escena obres importants com La gavina.
Durant l'època comunista, va ser una de les poques estrelles a les quals les autoritats de la Unió Soviètica permetien actuar a l'estranger per fer "propaganda de l'art soviètic".
Al setembre del 1983 va viatjar amb el Bolxoi per primera vegada a Espanya i el 1987 va acceptar la direcció del Ballet Clàssic Nacional d'Espanya. Durant la seva etapa al capdavant del ballet nacional, va representar obres com "María Estuardo" i va ocupar el càrrec fins al 1990, quan va ser substituïda per l'espanyol Nacho Duato. Des de llavors va començar a col·laborar amb diversos ballets i a impartir classes magistrals.
El 1994 va fundar el Ballet Imperial i sota la seva direcció es va representar Dança russa, Silfide i Gopak.
Ha estat distingida amb la Medalla d'Or de les Belles Arts el 1991, amb l'Ordre al Mèrit de Rússia el 2000 i amb el Premi Príncep d'Astúries de les Arts el 2005. Els últims anys s'havia dedicat amb més profusió a impartir classes i rebre homenatges, amb actuacions excepcionals.
